Els éssers humans necessitem establir un aferrament sa per poder construir una visió del món afable i segura. Si no construïm aquest vincle, veiem el món com un espai on sobreviure-hi més que viure-hi; estem en alerta constant i gran part de l’energia que això ens pren, deixa de ser emprada en expandir la nostra capacitat d’aprenentatge i de crear milions de connexions neuronals que formaran, posteriorment, autopistes per on circularan les nostres habilitats, emocions, coneixements, etc. És a dir, que la vinculació sana i forta és essencial també en aquest procés d’acompanyament als infants, ja que els permet crear una realitat externa prou estable i confiable, alhora que possibilita un terreny fèrtil en el moment de mirar endins i crear una pròpia imatge i autoconcepte.
L’autoconcepte és fonamental en la construcció de la pròpia identitat com a persones, i contribueix de manera desmesurada en la pròpia autoestima. Si tenim un bon aferrament incial, i percebem l’entorn i les persones que ens rodegen com quelcom obert a interacció, ens anem obrint progressivament i anem establint contactes i vincles que ens van donant feedback. Amb un lloc segur on retornar quan el món extern se’ns fa massa, anem creant una confiança interna de qui som envers l’altr@, qui som envers allò conegut i lo desconegut, envers nosaltres mateix@s, etc. Anem creant un ventall de “jos” reals, alhora que anem inventant “jos” possibles en el món del joc simbòlic. L’autoconcepte s’enriqueix, varia i es flexibilitza com més experiències tenim; i quant més seguritzades aquestes són, l’infant més segur se sent i explora un ventall més ampli de possibilitats, expandint així les variables que sorgeixen al posar-se davant noves situacions a les que trobarà noves maneres de resposta. Aquí apareix la creativitat com a tret essencial (no exclusiu) dels éssers humans, la capacitat de crear nous camins davant experiències noves, que aportin una major comprensió del món i un despelgament de les capacitats internes. M’agradaria aquí fer referència al concepte de Maturana & Varela (biòleg i filòsof respectivament) que van engendrar per donar nom a aquesta capacitat de tot organisme viu, des del unicel·lular fins al ésser més complex –ésser humà- de fer-se a sí mateix i d’autorregular-se en funció de les pròpies necessitats. El terme ve del grec, autopoiesis, de l’arrel auto-: a sí mateix, i –poiesis: generació, regulació. Doncs crec fermament que les persones tenim aquesta capacitat innata, des de l’estat embrionari, de construir-nos a nosaltres mateix@s, de crear-nos en el món que ens envolta d’una manera sana i sostenible, sempre i quan, ens sentim protegid@s per l’adult de referència, en sentim vinculad@s i reconegud@s per l’entorn que ens envolta.
És important aquí parlar del reconeixement, aquesta necessitat bàsica dels infants de ser mirats i ser acceptats per ser com són. Si això no es dóna, els infants comencen a buscar desesperadament ser vist@s, ser observats pels adults, i és en aquest punt on es genera la crida d’atenció. Com ja hem dit que els infants són creatius per naturalesa, podem concloure que les maneres de cridar l’atenció seran infinites, depenent del patró comportamental que desenvolupi cada infant, dins d’un eix que es polaritza en la submissió o la rebeldia. És important aquí fer èmfasis en la mirada de l’adult, és a dir, de quina manera mirem als infants, què els transmetem, si som capaç@s de tenir una mirada neutra i amorosa envers elles i ells, o si per el contrari, tenim prejudicis i concepcions del món fixes i dogmàtiques i així els ho transmetem. Quan més obert@s a estem a deixar-nos sorprendre per la capacitat dels infants a l’hora de categortizar el món que els envolta, i quan més capaç@s siguem de tenir aquesta mirada i aquesta escolta amorosa i activa que els reconeix com a persones íntegres, més se sentiran reconegud@s pels adults i no hauran d’inventar estratègies per tal de fer-se veure, la majoria dels cops, a costa de deixar de ser qui realment són per ser allò que els adults acatem o aplaudim.
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga a Acompanyament Familiar