Maternitat, paternitat i relació de parella.
La reubicació de tot el sistema.
Sabem que la ma-paternitat suposa una transformació profunda a tots els nivells: psicològic, físic, relacional, familiar... Amb l'arribada d'una criatura, les nostres prioritats canvien, les nostres necessitats, així com els nostres interessos, fins i tot les amistats es poden veure condicionades a aquesta nova realitat que estem transitant, i solem sentir-nos més còmodes amb unes persones que amb unes altres. I en tota aquesta revolució, també estem nosaltres i la nostra parella.
Què passa amb la relació de parella quan arriba a la nostra vida una criatura? Què passa quan les cures, el cansament, la manca de temps propi, la lactància i la revolució hormonal (incloent l'oxitocina i la seva freqüent explosió amorosa) envaeixen la nostra vida? Doncs sol passar que la relació de parella, inevitablement, s'haurà de rubicar després d'aquest gran tsunami.
La parella, ja des de l'embaràs, entra en un canvi de cicle vital, de seqüència de recorregut evolutiu, que sol ser universal malgrat les diferents cultures (Ramírez Matos, 2020). Entenem, per tant, la família com un sistema viu en què succeeixen diferents etapes (Carter i MacGoldrick, 1989).
Amb l'arribada d'una criatura també esdevé una nova identitat personal i sistèmica: de dona, filla, parella i home, fill i parella passem a incloure la identitat de mare i pare. És en aquest moment que moltes parelles afirmen prendre consciència de «família», i les seves famílies d'origen solen passar a un altre pla, sovint secundari. Aquesta nova etapa vital inclou un període que passarà, inevitablement, per estadis d‟equilibri i desequilibri, suposarà un repte que requerirà obertura, reflexió, comunicació i revisió tant individual com conjunta per arribar a poder satisfer la necessitat le les diferents àres individuals, de parella i de la família. Requerirà una adaptació per poder travessar aquesta crisi sistèmica.
Ambdós membres de la família veuran transformades, previsiblement, els seus diferents àmbits vitals (professional, laboral, social, familiar i de parella) amb l'arribada del nou/nova membre, adaptant-se globalment a les necessitats i ritmes de la criatura per poder-la col·locar al centre de les prioritats (Carbonel, s.f).
Així mateix, les relacions amb el sistema d'origen es veuran reacomodades per la nova situació, i poden succeïr canvis importants i reajustaments propis, els quals poden afavorir o perjudicar els vincles establerts (especialment quan no es troba cura, suport i respecte cap a la nova identitat de mare i pare i l'estil de maternatge triat).
Des de la visió de l'Ecologia de Sistemes Humans, seria desitjable que, durant aquesta etapa de màxima sensibilitat, la funció prioritària del pare o acompanyant sigui cuidar, facilitar i protegir al màxim la diada mare-bebè. Aquesta nova realitat no té perquè desplaçar la parella de la mare, sinó que l'emplaça, la cita per al desenvolupament d'una altra funció, proposant-li un rol de vital importància com ho és la sustentació de la unitat mare-bebè. Crec que cal ressaltar que l'evidència científica ja des de fa molt, ha demostrat que els nounats necessiten fonamentalment les seves mares, ja que “l'hàbitat del nadó és el cos de la seva mare” (Nils Bergman).
Així, la funció de la parella durant aquest període d'establiment del vincle entre la mare i el/ la bebè, és fonamental. La mare puèrpera sol trobar-se en estat de fusió amb la criatura, i pot sentir la necessitat d’entrar en un estat d’ instrospecció pròpia del puerperi, sentint-se acoblada als ritmes i necessitats del nadó i vivint amb dificultat la gestió de temes logístics, tasques domèstiques, cura d’altres fills o establiment de límits amb persones externes. Aquestes tasques, idealment, haurien de ser assumides per la parella (o persona triada), així com una actitud de respecte, empatia i acceptació envers la recent mare. Això no és una tasca senzilla, ja que partim d'uns mandats culturals i socials relacionats amb la masculinitat i la paternitat que s'hauran de revisar individualment per poder deconstruir els possibles pensaments limitants que puguin interferir en aquest rol de protecció i sosteniment tan necessari per a la diada.
Hi ha, però, diferents situacions que poden dificultar aquesta disposició. Cal que cada família trobi la seva pròpia manera de transitar aquest període, sentint-se en llibertat per poder prendre les decisions que sentin adequades i necessàries per al benestar del seu propi sistema familiar.
Amb tot això, l'àrea relacional, íntima i sexual de la parella, també s'haurà de reajustar i adaptar-se a les peculiaritats i característiques pròpies del moment, als temps i a la nova situació.
Moltes dones i homes expressen sentir alteracions en el desig sexual i en en la seva líbido ja des de l'embaràs o fins i tot des de la recerca. Això és freqüent i pot ser font de preocupació en moltes parelles.
La pujada d'hormones que succeeïx durant l'embaràs, concretament la progesterona i els estrògens, pot comportar una elevació del desig sexual en la dona. Després del part, aquestes mateixes hormones cauen en picat, i es pot incrementar la prolactina en cas d'afavorir la lactància materna, cosa que possiblement produirà una baixada en el desig sexual en la dona i una escassa lubricació, freqüentment durant el període que duri la lactància materna o, almenys, els primers mesos de la mateixa.
També s'ha vist que es pot produir una disminució en els nivells de testosterona en els homes que s'impliquen en la paternitat, (Lee Gettler et al, 2012) fent-los més sensibles a les demandes dels nadons.
A més de les hormones, la importància de la resta de factors serà també fonamental: els canvis físics, els psicològics i emocionals així com el cansament i manca de son marcaran en gran mesura el període postpart.
Afrontar la criança pot ser una experiencia preciosa y plena d’aprenentatges, i també pot generar inseguretats i porsa un o tots dos membres de la parella. Totes les mares i pares, i especialment amb l’arribada de la primera criatura, es qüestionen aspectes bàsics com si s'estarà alimentant correctament o quin és el motiu del seu plor, i, en definitiva, si estan fent les coses bé. Aquesta inquietud sumada al cansament, els canvis en les rutines o les seves noves responsabilitats fan que, moltes vegades, els pares i mares es vegin perduts i aclaparats i que la nova situació afecti la seva vida en parella.
Cal que tots dos membres de la parella siguin coneixedors dels factors anteriorment esmentats per comprendre les variacions que es poden donar en la relació, en la intimitat i en el desig sexual, i poder prendre consciencia y revisar possibles sentiments de rebuig o abandonament que es puguin experimentar per no tenir la informació i comunicació necessària.
Sens dubte, aquesta transformadora etapa ens convida a revisar i modificar els nostres anteriors patrons de relació afectivosexual i és possible que sentim la necessitat de trobar noves formes, temps i pràctiques per mantenir el benestar de la parella i de cadascun dels seus membres.
M’agradaria esmentar que, el tipus de convivència que hi havia abans de l'arribada del nadó, els diferents trets de caràcter dels membres de la parella, l’estil d’aferrament i la capacitat per gestionar una crisi marcaran, sens dubte, la diferència. També ho faran la intenció i la motivació per revisar i reajustar les pròpies creences i dificultats per adaptar-se a la nova situació.
La comunicació, el suport, la paciència i el reconeixement mutu seran fonamentals per a aplanar el camí i poder fer d'aquesta experiència una oportunitat de creixement individual i de parella.
No oblidis que un temps dadaptació serà necessari, així com una dosi extra de compassió i afecte. Tot i això, si sentiu que és massa per a vosaltres, l'acompanyament psicològic especialitzat en l’etapa perinatal pot resultar de gran ajuda en aquest moment.
Iris Gómez, Psicòloga de l´equip d´Acompanyament Familiar.
Bibliografía:
- RAMÍREZ MATOS, E. (2020) “Psicología del Posparto”,Editorial Sintesis.