Resistències en el procés de separació-individuació
Sovint es parla de la importància d'una bona fusió/simbiosi entre la figura materna i el nadó (d'aquí endavant em refereixo a figura materna o mare com la figura principal de vinculació amb el nadó). Spitz anomena a la mare en aquesta etapa com el “jo auxiliar”, ja que el/la nenx depèn totalment d'ella sent la que li cobreix totes les necessitats (tant d'aliment, d'afecte i seguretat). És sens dubte de vital importància per al desenvolupament psicològic del nenx i la integració del JO.
Però, i després? Com és el procés de separació-individuació? Segons Margaret Mahler, els principals èxits psicològics d'aquest procés tenen lloc en el període que va del quart o el cinquè mes als 30-36 mesos de vida, encara que es tracta d'un procés continu que mai no es pot donar per conclòs.
Sobre els 15m el/la nadó vol apropar a la mare tots els seus descobriments. Aquí és on descobreix que els interessos de la mare no eren sempre els seus propis desitjos o al revés, descobrint que la mare estava fora, al món. El/la nen/a pren consciència cada cop més clarament que ha d'enfrontar-se al món pels seus propis mitjans, amb recursos relativament escassos i sentint que no sempre pot obtenir ajuda, fins i tot encara que ho expressi verbalment.
Al voltant dels 2-3 anys s'estableix una imatge interna i positiva de la mare, independent de la satisfacció o no de les necessitats. En aquesta mateixa etapa, l'adquisició del “no” (que expressa el reconeixement del nen a la seva identitat separada de la mare) inaugura una fase d'ambivalència cap a la mare amb necessitat de control i domini.
Avui vull indagar en aquests casos que per diferents motius, per part de la mare, no hi ha de manera natural aquest “no donar ajuda” o “no satisfer les necessitats del nadó” de manera que se segueix allargant en el temps aquesta satisfacció permanent de necessitats més típica de la fase simbiòtica. La mare segueix posant el/la nen/a al centre, es manté exclusivament pendent del que aquest/a pot necessitar per a satisfer-lo/la.
Aquesta dinàmica no facilita que el nadó vagi incorporant la frustració, l'espai i el temps que hi ha des del propi desig/necessitat fins a la satisfacció. Així, li costa reconèixer que la mare té les seves pròpies necessitats diferents de les seves, que no és ell o ella exclusivament, com tampoc acceptar altres persones en la vinculació més íntima. Aquest tipus de relació podria afavorir en el infant la “fantasia de nadó etern” i de la “mare omnipresent”.
Per què passa això? Quines resistències poden aparèixer que dificultin la separació mare-bebè? Quines implicacions pot tenir per a la criatura? Aquí és important, com sempre diem, poder revisar-se a unx mateix/a i veure si actuem per imitació (repetint els patrons de criança que vam rebre) o, per contra, per oposició (fent tot el contrari).
Per exemple, si em vaig sentir abandonada o no atesa emocionalment quan era nenx, pot ser que m’entregui al 100% a la criatura posant les meves necessitats sempre en segon pla fins que hi ha alguna cosa que m'ho confronta. Amb dificultats de sostenir la frustració del meu fill i de negar-li atenció en algun moment per evitar que la criatura se senti abandonada. O potser vaig rebre poc afecte per part de la meva mare i no donar atenció o prioritat a la meva criatura ho puc viure com una manera de negar-li l'amor.
Podríem trobar moltes hipòtesis que expliquessin la inèrcia inconscient a actuar dificultant la individuació del meu nadó. L'important o responsable és fer-se'n càrrec per veure la criatura i a mi mateixa amb les menys interferències possibles; amb claredat respecte a allò que la criatura necessita i sobretot també, allò que JO necessito.
Respectant aquesta “distància òptima” i sana entre la mare i el nadó, estàs educant en el respecte cap a una mateixa i en què els altres també tenen necessitats. D'aquesta manera, facilites també que contactin amb la frustració, tan important i real a la vida. Només vivint la frustració pots aprendre a sostenir-la i regular-la. Així, és important no evitar situacions que els frustrin pensant que així els evitem patir (o evitem patir nosaltres més aviat).
Comparteixo una revisió d'Evania Reichert on descriu la importància que el/la nen/a experimenti de la mateixa manera frustració que plaer (llibre La infància l'edat sagrada). Segons Reichert, “una educació així orientada estimula el desenvolupament infantil i crea un bon terreny per al desenvolupament de persones autoregulades, espontànies i equilibrades. Són persones que es mostren més preparades per sostenir crisis, bregar amb els problemes i sostenir les seves emocions. Presenten més habilitat en les relacions interpersonals, pensament realista, comportament ètic, optimisme i perseverança” (Reichert, pg. 85. 2011)*.
Crec important quedar-se aquí un moment ja que de vegades no pensem el que la frustració pot aportar positivament i no quedar-nos només amb la part difícil i incòmoda o la lectura esbiaixada que “els veiem patir”. No és real que a la vida tot sigui plaer i que no hi hagi coses que ens costin, que no ens agradin i que no puguem tenir. Dosis equilibrades de plaer, allò que SÍ obtenim i gaudim i DISPLAER/FRUSTRACIÓ, allò que NO obtenim.
Finalment, des de la mirada de la Sistèmica també seria interessant mirar on quedaria la parella en una dinàmica on es posa el focus només a les necessitats de la criatura, segurament quedi desatesa. Segons Hellinger hi podria haver un desordre en no cuidar l'ordre natural on primer va la parella i després els fills. Hi ha alguna cosa a la parella que no vol ser mirat? Seria una quelcom que ens podríem preguntar.
Què podem fer si ens costa deixar anar/deixar anar al nostre hijx? Primer de tot adonar-nos-en, prendre consciència i revisar que em passa a mi, com vaig viure jo els meus vincles, com em vaig sentir jo de nen/a en relació amb la cura de la meva mare, a quin lloc em poso a la meva vida. A poc a poc també pots anar deixant espai a la segona persona cuidadora, que vagi formant part d'alguns hàbits i rutines, que vagin creant la seva pròpia manera. És un procés gradual que la teva criatura i tu haureu d’anar fent.
Si veus que la situació et supera i que no saps com afrontar-ho, ja saps que pots comptar amb nosaltres.
*Reichert, E. (2011). La infancia la edad sagrada. Barcelona: Ediciones La Llave.
Ortiz P, Duelo M, Escribano C. La entrevista en salud mental infantojuvenil (II): el desarrollo psicoafectivo y cognitivo del niño. Rev Pediatr Aten Primaria. 2013; 15:89.e41-e55. Disponible en: https://pap.es/articulo/11776/
Naima Salrà, psicòloga infantil, juvenil i familiar. Membre del equipo d’Acompanyament Familiar