T’has plantejat mai des d’on parles a les teves filles i fills? Quin missatge s’escolta de fons dins teu quan es barallen o quan no volen fer el que els demanes?
A vegades són missatges de l’estil: “no deixis que se’t pugin a la gepa” “això et passa perquè els has consentit massa” “no t’imposes prou” “ets una mala m-pare”...
Què passa quan el que dius actua en resposta a aquestes frases? Segurament surten paraules i accions “dard” per acabar ràpid amb la situació que solen ajudar poc a una comunicació respectuosa i assertiva.
Molt sovint a sessió sorgeix la pregunta: Com puc fer per no esclatar davant dels meus fills i filles?. I jo proposo, inicialment, canviar l’angle, redirigir el focus: En comptes de jutjar què fas, observar DES D’ON ho fas.
Crec que és des d’aquí on hi ha la possibilitat de canvi. De dins cap a fora. Base en la que després poden aflorar noves accions i estratègies.
I des d’on parlen aquestes frases? Curiosament, des de parts internes que volen el millor per tu. Tenen a veure, en gran mesura, amb el que et va arribar amb paraules, accions o silencis mentre creixies. Creences que han quedat gravades, pors silenciades, etc. Que s’han convertit en una mena de personatges interns que van repetint les mateixes frases. Algunes tenen a veure amb experiències viscudes i d’altres són generacionals o culturals. A vegades són crítiques demolidores cap el que dius i fas.
De la mateixa manera que el cor bombeja sang sense necessitat que hi posis consciència, a vegades et parles amb duresa i no en tens notícia fins que hi pares atenció.
Hi ha persones que responen més a les parts crítiques, d’altres a les parts més adolorides i d’altres a les reactives que volen apaivagar el dolor que aflora.
Et poso un exemple. Segurament hi ha situacions en les que et sents més còmode que d’altres. Amb algunes sembla que perds la claredat i la calma. Posem que és a l’hora de posar límits. Llavors potser et dius: “no ho estic fent bé” (o directament “ho faig fatal”), “no poso suficient límit”, “si deixo passar aquesta ja no hi haurà remei”, “això ho fa perquè fa temps que jo no...” La llista pot ser llarga. Poden haver-ne d’altres que diuen: “perquè em fan això?” “ja no puc més” “no pot haver-hi un dia de calma?”. I d’altres diuen: “mira saps què acabem-ho ràpid, posem un vídeo, mengem uns dolços i punt i final”.
Cadascuna d’elles intenta trobar l’estratègia més eficaç basada en experiències, sobretot, del passat. El que passa és que en general, més que facilitar, dificulten l’acció clara i coherent.
Et proposo que no intentis resoldre això en la situació de conflicte, quan potser dins teu ha esclatat el debat intern. Moment en que aquestes parts tracten de salvar-te i la calma i la confiança queden encobertes per la seva remor.
Més aviat pots portar l’atenció al cos, a la respiració, donar-te temps o demanar ajuda a un altre referent.
Recorda que vens de generacions de premis i castics i moltes vegades llegeixes la realitat en termes de correcte/incorrecte. I algunes de les seves conseqüències són que davant del conflicte desapareixes en un mar de frases polaritzades: “què hauré fet malament?” i pot seguir “per merèixer això” o “que callin ja” o “això no pot estar passant”.
Imagines quant diferent pot ser el resultat si escoltes: Què puc fer per mi? Què sento? Què necessito? Fet que, a més, promou la mateixa comprensió enfora.
No cal que tinguis una biografia d’experiències traumàtiques per viure aquesta multiplicitat. A totes ens han educat per amagar algunes parts de nosaltres, i quan algun esdeveniment amenaça amb destapar-les, les parts de contenció (més crítiques) i distracció actuen amb insistència. I a vegades, si no és a través d’un procés d’autoconeixement profund, no ens adonem.
La bona notícia és que n’hi ha una que passi el que passi les abraçarà a totes i posarà l’afabilitat necessària per estar en sintonia amb el moment present.
Crec que escoltant cada vegada més aquesta part autocompassiva és més fàcil incrementar recursos en les situacions que et bloquegen.
Com hi accedeixes habitualment? Què et retorna a tu a la calma? Hi ha qui li va bé l’exercici físic, el ioga, la meditació o l’art. Aquesta part de tu que sorgeix aquí és la que cerques en el moment de dificultat, i per sentir-la cal que la teva atmosfera interior hagi tornat a la quietud en moments de seguretat per tu.
I com la distingeixes de les altres?
Quan aquestes parts es converteixen en disfuncionals es tradueixen en perfeccionisme, intel·lectualització excessiva, evitació dels conflictes (amb el cost psicològic que suposa), accions impulsives, la salvaguarda del dolor a través de la ira o la desvaloració a través de pensaments i sentiments de no merèixer o creure’t fracàs.
En canvi la part autocompassiva (o Self) t’aporta confiança i creativitat. Actua amb presència, amb una veu clara, directa i amorosa. Quan aquesta lidera, les altres es poden afluixar i col·laborar pel benestar (el que veritablement desitgen). Aquesta observa el món, i per tant els conflictes, amb curiositat, sense judici.
Així, paradoxalment, la teva descendència i els moments difícils, t’ofereixen l’opció de guarir ferides, d’aturar i retrobar-te amb la quietud que t’habita.
Et convido a descobrir com accedir-hi.
Mentrestant recordar-te que: Estem juntes en això. Totes les persones compartim experiències similars. Pots compartir amb qui saps que t’escolta. No cal fer i fer per Ser. Les teves criatures t’estimen per Ser qui ets.
I et proposo: Canvia les preguntes que et fas. En comptes de: perquè em passen aquestes coses tan horribles? (l’inconscient es posarà mans i mànigues per respondre’t) dir per exemple: Què puc fer per estimar-me més? I redirigeix el rumb. Fes tribu, les teves cèl·lules la troben a faltar. Queda amb amics/gues, amb les que pots estar sense mesurar les paraules. Tracta’t amb dolçor. Troba espais de regeneració: poden ser de deu minuts al dia o alarmes per aturar-te i estimar-te en qualsevol format. Observa des d’on et parles. Cerca ajuda. Para’t a sentir-te. Canvia “l’haig de fer” per eleccions. Comparteix i co-crea. Para’t a escoltar el vent, el batec de la Terra, les teves passes.
Crec fermament que per deixar de cridar i explotar amb els teus fillxs necessites deixar d’escridassar-te i anestesiar-te internament.
Elisabet Rodríguez Piñero. Terapeuta Sistèmica i Humanista.