Acompanyament Familiar

family-1466274_960_720

La importància del vincle amb l’infant intern

És dimarts al matí i la Marta es lleva ben d’hora. Vol estar llesta abans que el Roc i la Bruna comencin a obrir els ulls per poder-los atendre amb calma i paciència. Sap, amb l’experiència que li ha donat la criança, que una adulta centrada és clau perquè l’ambient s’impregni de pau.

Dutxa, cafè, respondre algun missatge, endreçar quatre coses i, si queda temps, avançar unes pàgines aquella novel·la tant apassionant que la té frepada. En Pau, el seu company, descansa a l’habitació, rascant una estona més de son. Fa torn de nit i no fa gaire que ha tornat de la jornada laboral. També sap que quan els dos petits de la casa es llevin, a ell se li haurà acabat la treva durant una estona. Rialles, aventures, i algun que altre límit a temps seran la seva principal ocupació mentre prova de vèncer l’impuls rabiós de tornar al llit.

La vida adulta és així. Les persones, quan en tenim d’altres a càrrec, ens hem de saber organitzar, preveure, planificar. Si ho fem així, generem uns límits endreçats dins els quals pot transcórrer lo més inesperat. Si vivim en el caos, l’estructura que com a adultes hem de poder construir, s’esfuma com la boira de tardor i deixem d’aportar claredat i, alhora, seguretat.

La Marta i el Pau ho saben de llarg. Massa rabietes mal gestionades, crits carregats d’impotència, nevera buida un diumenge al vespre, etc. La vida de família que ja fa més de 5 anys que duen els ha estat la mestra més crua i també la més eficaç. Els dos tenen la família lluny i se saben responsables de cada petit detall. Aquesta rutina ha estat la millor aliada per compenetrar-se en els moments més durs: els ha aportat la solidesa d’aquells que s’entenen a distància, que es cuiden amb els petits detalls i es fan grans en comú.

La Marta ja està llesta. Avui no ha pogut esgarrapar cap segon més per a la seva novel·la de tints prehistòrics. La Bruna ja remuga al llit i amb un crit encara endormiscat la crida. “Mama!” se sent des de l’altra punta del passadís. Amb tres passes llargues es planta a l’habitació i s’acosta a donar la benvinguda al nou dia de la seva filla gran. S’hi estira al costat mentre aquesta s’estira i es treu la primera lleganya del matí. “Mama, avui menjarem crêppes per esmorzar?” li etziba amb mig ull obert encara. La Marta amaga una rialla amorosa. Com pot ser que cada dia li demani el mateix? Fa quasi 1 mes  ja que van tornar del viatge a França, i des de llavors gairebé cada matí la Bruna li demana això per esmorzar. No es cansa mai d’insistir! Apunta maneres! – pensa la Marta. La Bruna ja no espera la resposta, fa dos voltes i salta del llit amb l’agilitat de l’isard que salta d’un roc a un altre. Amb el sotrac el Roc es desvetlla, obre els ulls i els creua amb els de la seva mare que encara no ha tingut ni temps per moure un sol dit.

Els matins així són una reafirmació constant de la joia de la maternitat. Quan els astres conspiren per poder ser allí en el precís instant que els infants obren els ulls i així retenir les espurnes del somnis que els han inundat la nit, la Marta se sent custodiant d’un preciós llegat. Cal dir però, que molts matins no són tant bucòlics i que, més sovint que menys, la manca de temps, de planificació, l’excés de càrregues feixugues del dia a dia, apresten i esperonen uns ritmes infantils que demanen més pausa. El ritme dels adults no és compatible amb el dels infants. Vivim en una societat que es mou al tempo que marquen la producció i el consum. Time is money babe. I en aquesta melodia de compàs accelerat, els infants han d’encaixar per pertànyer, per poder sentir-se ben-mirats; bàsicament perquè no els queda més remei!

T’imagines com seria la nostra Vida si deixéssim que un altre ritme ens dibuixés els passos?

Com seria poder reconectar amb els nostres infants interns i dansar des d’aquí més sovint?

La Marta i el Pau saben de què parlo. Han hagut d’enderrocar molts murs de fonaments profunds que venien de lluny; parets gruixudes que els marcaven patrons on l’adult sempre tenia raó; espigons de formigó que no deixaven que l’aigua de les emocions els banyés els peus. El seu camí és com el de moltes altres famílies que, un bon dia, a còpia de decepcions, frustracions, esforços constants i plors amagats, decidiren escoltar més el cor i trobar nous camins per vincular-se amb els seus infants: els interns i els externs.

Poder establir un pont amb el nostre infant intern ens permet parlar un idioma més proper als nostres fills i filles. Si tant sols ens quedem amb la rutina feroç del dia a dia correm el risc de ser arrossegades cap a les profunditats d’un patró gris que ens transforma en compradores del temps i  constructores d’estàtues rígides i fredes. Com a la Marta i al Pau, els límits adults i rutinaris ens han de poder orientar cap a una estructura necessària i flexible; seria el paral·lelisme zen del famós “be water my friend”; poder fluir sense perdre de vista cap on anem. Aquesta direcció serveix de far i guia als nostres fills i filles; els orienta en la tempesta i els obre la possibilitat de poder utilitzar aquest recurs en la seva etapa adulta.

La Marta ja és a la cuina amb els dos infants. La Bruna es pela una mandarina i el Roc passeja per l’espai i intenta enfilar-se a la torre d’aprenentatge per acostar-se a la seva germana gran. Mentre obre la nevera per agafar el tupper preparat per a l’escola, la Bruna, cansada que el Roc intenti agafar-li la part de la mandarina que ha pelat, allarga la mà i li pica al braç al seu germà. “Para burro!” – li etziba tota enfadada. “Ja comencem”, pensa la Marta. En Roc plora i la busca amb la mirada. “Avui no, sisplau, que hem de sortir d’hora!” se segueix dient internament. Justament avui han de poder ser més puntuals que de costum per poder arribar a la reunió que té amb una nova proposta de feina. L’il·lusiona moltíssim! Fa tant de temps que no s’ha dedicat a ella mateixa en lo laboral que no vol deixar passar aquesta oportunitat de col·laborar en aquest projecte tant interessant. Tanca la nevera sense els tuppers i s’acosta a mediar aquest conflicte. Ja fa quasi tres anys que té dos infants i no li ha estat gens fàcil sostenir el nou format familiar a l’inici. Si, l’amor es multiplica…..però els braços es divideixen! N’han après els dos, i ara tot és menys muntanya.

La Bruna no vol saber res de parlar amb el Roc i explicar-li amb paraules -i no amb cops- que no vol que li mengi la mandarina que, gelosa, es reserva per a ella. I el Roc, emfatitza el dolor que li provoca que la seva germana, la nineta dels seus ulls, el segueixi rebutjant de forma tant brusca a vegades. La Marta ho intenta, s’ajup, parla amb calma, però no pot evitar que les presses li tenyeixin el discurs i acabin impregnant la seva respiració. La Buna ho nota, marxa corrents i el Roc plora més fort. Amb tot aquest desgavell el Pau no sap si posar-se un tercer coixí damunt del cap per esmorteir la dutxa de realitat, o aixecar-se a donar un cop de mà a la família. Els matins són d’ella i les nits són seves. Així s’ho han organitzat, tot i que la complicitat i l’estima alteren els acords en benefici del conjunt.

En Pau surt de l’habitació per topar-se amb una Bruna rabent com el vent. El cop és lleu, però se sent atrapada en la seva fugida i decideix que el plor pot apaivagar la conseqüència. Plors, més plors, mocs, crits, enrabiades justificades -dels petits i dels grans!-; i el matí bucòlic transformat en un tsunami amb olor de mandarina.

La Marta arriba amb en Roc al coll i es troben totes quatre al passadís. Els adults es miren i en aquell fugaç instant, tota l’arsenal de solucions s’activa. Tenen dos objectius inamovibles, diferents i alhora compatibles: l’un tornar al llit, i l’altra sortir puntual de casa. L’estat de la qüestió és com assolir-los d’una manera coherent amb els seus principis. Aquells mil·lisegons de pupil·les dilatades basten per comprendre quin camí han de seguir. El Pau s’asseu al terra encara adormit, i amb un tacte amorós abraça la Bruna mentre li xiuxiueja a l’orella el mantra que ella anhela escoltar: “Bon dia preciosa. T’estimo moltíssim”. La Bruna s’afluixa d’una manera imperceptible als ulls poc entrenats. “Sembla que avui anaves molt ràpid pel passadís i has ensopegat amb un gegant adormit!” La rialla que dibuixa als llavis  mentre pronuncia les paraules és suficient perquè el missatge s’endolceixi. Quantes vegades li hagués agradat sentir aquesta brisa quan era petit; copsar aquest amor en forma de paraules, de carícies, de presència. Les presses són males aliades quan el que es vol construir ha de ser ferm i perenne. A casa seva n’hi havia masses i el negoci familiar no permetia fer-ho diferent. Al Pau, revisar la seva història personal, l’ha ajudat a comprendre que hi ha una altra manera d’acompanyar els infants i – connectant amb el seu propi nen intern – ha après a deixar que aquest li parli i prengui la iniciativa en situacions que requereixen d’una atenció especial que només aquesta part seva li sap aportar. La Bruna plora una estona més sabent que es queda amb pau.

La Marta abraça fort al Roc i recorda les estirades de cabell que li etzibava al seu germà petit. Mai ningú el va creure i se li va quedar el “ploramiques” de la família. Ella era massa bona com per poder fer una cosa dolenta, li deien. Els plors del Roc la tornen al passadís i al contacte fred de xafar un terra d’hivern sense sabatilles. Si, potser en Roc en fa un gra massa pensa, i què? – es diu a l’instant. Ha après a llegir que a més plor, més dosis d’amor i afecte, encara que l’expressió del dolor o l’enuig sigui desmesurada per la situació viscuda. Realment, qui és ella per decidir la magnitud de la tragèdia? – s’ha preguntat més d’un cop. Cada infant busca la seva cura per un camí concret, i és responsabilitat dels adults que puguem recordar el llenguatge de les necessitats primàries per tal de guarir les ferides – físiques i emocionals – que sovint venen expressades de maneres ben complexes. La Marta sap que hi ha una part seva que comprèn al Roc, que li recorda constantment el camí de l’amor i de la calma, de la mirada neta i present, de les abraçades amb aroma de matí. En Roc s’afluixa i agafa la mà de la seva nena interna. Inconscientment s’agraeixen l’encontre mútuament.

Poder relacionar-nos amb els infants des d’aquesta part nostra tant sàvia, ens retorna als orígens i possibilita que la distància que es genera – de manera inevitable – amb elles i ells, sigui tant sols fruit del coneixement que, com a persones adultes, hem anat construint al llarg del nostre camí vital. Retrobar la innocència dels nostres infants interns és una gran eina per poder mirar als nostres fills i filles com a persones, eludint el missatge limitant de que nosaltres som superiors. Quan dos infants es donen la mà i es miren als ulls, l’amor es transforma en màgia i juntes, aturen el món.

Elisenda Pascual

Article publicat al gener del 2018 a la revista VIURE EN FAMÍLIA
https://viureenfamilia.wordpress.com/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *