Hi ha situacions que desborden emocionalment a una família. Parlo de moments durs com una separació, una malaltia o inclús la mort d’un familiar. Els adults amb la millor de les intencions volem que les nostres criatures no pateixin davant d’aquests fets però a vegades això resulta impossible, i el dolor es converteix en un imperatiu per a totxs.
Durant els anys que treballo com a Psicòloga m’he trobat amb moltes situacions on les famílies que acompanyo han passat per un d’aquests moments i, com és del tot comprensible, han acudit a la consulta preguntant si hi ha alguna manera d’explicar a les seves criatures la situació dolorosa que s’està vivint a la família sense que pateixin.
I el cert és que aquesta petició és complicada de complir-se perquè és normal que les criatures s’espantin i sentin tristesa. I el cas és que és lícit que la sentin, com igualment de lícit és que als adults també ens espantin i en facin mal al cor les situacions dures de la vida.
Les emocions són una realitat, i són una realitat DIGNA. I quan les emocions les volem amagar o camuflar o negar generen més confusió i més dolor.
És per això que resulta necessari que abans de plantejar-nos “què” volem explicar a les nostres criatures indaguem “des d’on” ho volem explicar. I per poder fer aquest pas és important que els adults connectem amb la nostra pròpia por i la pròpia tristesa i fer-nos-hi amigues, és a dir: reconèixer-les. Perquè justament quan els infants escoltin la noticia dolorosa el que més necessitaran serà tenir un espai cuidat en el qual poder SENTIR i MOSTRAR el dolor.
Quantes vegades m’he trobat amb mares i pares que creuen que les emocions poden ser perjudicials per les seves criatures. Parlo d’emocions categoritzades com a “dolentes” com ara la tristesa o la ràbia. Que si les seves criatures les mostren i les expressen es desbordaran i generaran el caos o inclús que es traumatitzaran.
Que mal enteses que tenim les emocions! I quanta dignitat hi ha en elles.
M’agrada molt explicar que sovint confonem ser “forts” amb ser “durs”: La DURESA és la conseqüència d’haver-nos bloquejat les emocions, de no tenir el permís intern per sentir-les. És com una cuirassa que ens desconnecta internament i ens torna rígids. La FORTALESA, en canvi, és un estat de connexió amb el nostre cor, un “sí” intern en el qual ens donem el permís per poder sentir les emocions de la Vida.
És cert que les emocions ens fan vulnerables, però la vulnerabilitat no ens incapacita per seguir sostenint una profunda solidesa interna. I aquesta és la gran diferència entre les persones “dures” i les “fortes”: que les segones han cultivat un preciós espai intern on recolzar-s’hi.
Així doncs els adults tenim una tasca importantíssima: cal que fem una mirada interna. Sovint proposo a les persones que venen a la consulta que prenguin un espai de temps per escoltar-se en aquests moments tant durs de la vida, connectar amb la tristesa i dir-se a sí mateixes: “estic molt espantada, i aquest espant el tinc al cor i el portaré fins que aquesta situació es resolgui dins meu. I m’escoltaré i atendré aquest dolor mentre s’hi estigui.”
Aquí comença tot. Aquest és el kilòmetre zero en el qual s’inicia el camí: quan podem fer-nos amigues d’aquesta por. Perquè aquesta amistat serà la base mitjançant la qual les nostres criatures podran viure amb confort la noticia que els hi donarem. Tot ha d’estar encaminat a acollir aquesta tristesa i aquest dolor. No pas a camuflar-los.
A vegades ens oblidem que la manera en com els adults vivim les emocions servirà d’exemple a les nostres criatures per anar construir la seva pròpia manera viure-les i entendre-les. La Psicologia Sistèmica en parla llargament d’aquest fet: els “patrons” que utilitzem per interpretar i viure les emocions ens son transmesos dins de la família.
És per tot això que ens cal obrir el cor davant la tristesa. Reconèixer-la i acollir-la tendrament i amb molta cura. I no pas a tancar-nos per amagar-la o maquillar-la. Perquè en la mesura en que els adults aprenguem a mirar les emocions i a caminar des del cor atorgarem les eines necessàries a les nostres criatures per tal que elles mateixes puguin construint el seu propi espai intern on arrelar-se davant de qualsevol circumstancia de la Vida. Quin millor llegat que aquest els hi podríem entregar?
Elisenda Roig Solé
Llicenciada en Psicologia, especialitzada en Psicologia Sistèmica. Formada en Pedagogia Sistèmica. Postgrau en Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. Pratitioner en Programació Neurolingüística. Psicoterapeuta y docent.