Quina relació tens amb el teu cos? D’ (ab) ús o de respecte?
És poc comú que ens plategem com ens relacionem amb una part de nosaltres mateixes, oi? Som el nostre cos. També la nostra ment i la nostra emoció. Al seu torn, no som res d'això, si no donis identifiquem del que fem, pensem i sentim.
Què opines sobre el teu cos? Quins sentiments tens al voltant d'ell? Com li parles? Com l’escoltes? Com registres les sensacions que vénen d'ell? Com permets que s'expressi? Com atens les seves necessitats? Saps què necessita? Quina relació tens amb el mirall?
Et proposo que et preguntis com és la teva relació amb ell: ¿d'amor o de desamor? L'amor obre camps d'escolta, reconeixement, temps, inclusió, atenció-intenció i llibertat; el desamor porta sordesa, ignorància, pressa, rebuig, abandonament i dominació.
En tota relació lliure es pot triar. L'elecció ve després de l'escolta. Per a això cal temps -perquè el llenguatge del cos parli, molt més lent que el de la ment-, atenció -per focalizar-se- i intenció -per direccionar l’atenció.- Al sentir el teu cos, pots abraçar incondicionalment el què et passa? ¿Rendir-te al que notes més enllà del que la ment digui (bo, dolent, lleig, bonic?). La grandesa d'una persona es pot veure en la seva capacitat per estimar el que viu. (Nietzsche)
En una relació de dominació hi ha una part que mana i una altra que obeeix. Em trobo cada dia a teràpia amb aquest tipus de relació, la tirania interior. La ment, estirant la corda d'una banda i el cos i les emocions, estirant de l'altre. He de versus vull. Et sona? La ment sol actuar com la més poderosa en aquesta tríada, controlant el lliure fluir corporal i emocional. La metàfora del carruatge explica aquesta relació: la ment representa el cotxer, els cavalls són les necessitats / desitjos (impulsos vitals) i el carruatge simbolitza el cos. El cotxer-ment dirigeix als cavalls-impulsos per traginar el carruatge-cos. Quan el cotxer es posa molt exigent i sotmet als cavalls contínuament al que haurien de fer sense escoltar el que necessiten, el carro no tira. Si el he-de domina a la ment i es neguen els impulsos del voler/necessitar, el cos s’expressa amb dolor o emmalalteix. La distància que hi ha en la relació entre el cotxer i els cavalls, és la distància entre ment i instint (o quant hagis domesticat teu animal intern) i es tradueix en salut corporal.
Aquesta distància es pot conrear per diversos mecanismes. Per exemple: La desconnexió i les reaccions desviades: ¿Estas cansadx i no et pares? Tens son i menges? Tens ansietat i compres? Una altra és la pressa: ¿No tens temps per fer ioga, menjar sa, fer la migdiada? Una altra és el rebuig: ¿El que sents no t'agrada? És incòmode i ho apartes de la teva atenció? El teu cos no és un lloc segur? (Pot ser una conseqüència d'haver rebut tractes abusius) T'esforces per viure fora d'ell com a manera de sobreviure? Una altra és la complaença: Poses sempre les teves necessitats després de les dels altres?
Tenir aquest tipus de relació amb la pròpia corporalitat és totalment comprensible en el marc d'una cultura patriarcal, que ens ha programat per cedir el nostre cos per ser estimadxs, reconegudxs i aceptadxs. La domesticació patriarcal sobrevalora els resultats per sobre dels processos, justifica la violència per aconseguir fins, invisibilitza la sensibilitat, fa callar la força agressiva sana al servei de l'expansió, castiga allò que jutja com a negatiu, nega el dolor i la mort, entre d'altres . En aquests termes has après a viure també en el teu propi cos. Jo li dic la relació robada. Tenir una relació patriarcalizada amb el cos comporta posar-lo al servei de les metes de la nostra ment, usar-lo com un mitjà per aconseguir fins. Perdre la presència, la màgia d'estar conectadx al que ets i sents en aquest preciós instant. Perdre la vivència d'habitar un cos viu en respiració, moviment i energia, espontani al moment present i guiat pel plaer (plaer entès com a plenitud sensorial). Això és perdre a el cos.
A aquest tipus d'okupació del propi cos li dic cos-sacrifici, l'oposat al que anomeno cos-plaer. En la nostra cultura, habitar un cos-sacrifici és encara més probable si ets dona, a causa de la dominació ancestral del masculí sobre el femení. Ser dona i ser mare és ja l'equació top del rànquing per al cos-sacrifici. La maternitat és la tasca més complexa del món, comprometent a tot el cos en les seves múltiples dimensions i amb un nivell d’entrega requerit que resulta ser inversament proporcional al poc cas que se li fa a les esferes polítiques i socials. Aquesta manca de suport alimenta l'existència de el cos-sacrifici. Esperes que et faci mal alguna cosa per cuidar-te? Són bons temps perquè trontolli aquest patró in-corpro-rat i per preguntar-te fins a quin punt la cultura s'ha ficat entre tu i la teva experiència corporal. Són bons temps per a qüestionar si la criança respectuosa amb els teus fillxs ha estat poc respectuosa amb tu.
El motor del cos-sacrifici viu en la teva ment, en forma d'introjectes, creences que t'has empassat sense digerir en la teva infància com si fossin veritats absolutes. Aquestes idees s'instal·len a la geografia física i energètica del teu territori corporal en forma de cuirasses musculars, que són anells de rigidesa fets de teixit conjuntiu, músculs, artèries, venes, ossos i òrgans com a reacció a la teva vida afectiva. Es construeixen mitjançant la retenció de l'espontaneïtat de el moviment, oculten la història de les nostres tensions i tenen el poder d'encapsular la teva energia vital. Són la manifestació de la vida inhibida. Com es formen? Heus aquí una situació que il·lustra aquesta dinàmica. Si cada vegada que de nena volies cridar a l'enfadar-i aquesta reacció va ser censurada per el teu entorn (les nenes no criden, per exemple), no vas tenir més remei que dirigir aquesta força expansiva cap a dins i atragantarla en el teu cos, quedant retinguda en els teus cuirasses musculars i aquestes, al seu torn, retenin-te a tu. Totes les vegades que el nostre animal intern ha estat negada de manera repetida i sense respecte per les necessitats vitals, la cuirassa s'ha alimentat.
El treball terapèutic corporal permet poder accedir a la vida emocional inconscient gravada al cos, aquella que ha estat posada sota la catifa. És l'experiència afectiva prohibida la qual ha empresonat el cos físic. El llenguatge del cos és sincer perquè es limita a les experiències que li han donat forma i pot anar més enllà que les paraules, que de vegades poden ser fins i tot un impediment per l'emoció, la vivència i la memòria. Per alliberar la rigidesa de el cos és necessari traspassar la seva cuirassa afectiva i deixar que expressi el seu llenguatge de vida en forma de moviment per a l'alliberament de l'energia vital reprimida. No n'hi ha prou amb la voluntat, perquè el cos no es regeix per ella. En aquest cas voler no és poder, sinó que l'alliberament ve a través de la respiració i moviments amb exercicis, dinàmiques i manipulacions que tenen la mirada posada en el des-encuirassament.
Reich va descriure set anells / segments de la cuirassa muscular que es formen en moments concrets del desenvolupament evolutiu de la infància i que sensen diferents estats emocionals segons la zona del cos que comprometin. Segons fos la teva vivència de plaer o desplaer en els diferents moments evolutius has desenvolupat més un anell corporal o un altre, que creen rigideses en el teu cos adult i li donen la forma física que té. Cada anell s'ocupa de retenir un tipus d'expressió emocional. Tens dificultats per plorar? Pot indicar tensió en el teu segment ocular. Fas bruxisme nocturn? Potser l'anell oral estigui retenint emocions com la tristesa profunda, l'enuig, la desesperació, la còlera i la frustració. Pots demanar el que necessites? ¿Empasses coses que no dius? El segment de el coll correspon a l'expressió i comunicació de allò que necessitem. Et costa acceptar les coses com són? L'anell toràcic t'impedeix obrir-te a la vida com és i guarda els records traumàtics de no ser aceptadx tal i com vas ser, amb la sensació de rebuig o abandó. Pots sentir el plaer dels teus genitals? El segment diafragmàtic separa el cos entre dalt i baix i guarda l'angoixa, com a expressió de rebuig del plaer. Tens la necessitat de controlar-ho tot? L'anell abdominal guarda l'angoixa de separació i la por de ser abandonadx, el que es tradueix en control. Sents que la teva ira és destructiva? Pot ser que el segment pèlvic contingui dificultats en la sexualitat.
En definitiva, perdre al nostre cos és perdre la nostra identitat. Ens hem acuirassat quan hem dit "no" a la vida, és a dir a l'amor i "sí" a la por, o sigui a la negació de nosaltres mateixes. Em motiva pensar que aquest procés de pèrdua serveix perquè ens retrobem més i millor. Crec que en la ferida dorm la llavor pel creixement, en la foscor batega la força de la llum. M'encanta pensar que el moviment de desenvolupament intern que estem caminant tantes persones en aquests temps és un far de llum perquè els infants vegin amb els seus propis ulls que les seves mares, pares, les seves tietes, els seus avis i àvies, mestrxs i cuidadorxs, obren les muralles del cos. Un cos, tancat com un bagul, que custodia el tresor inspirador per a la humanitat venidora: la força del cor. La mateixa força que permet que habitis un cos lliure i menys supeditat a la dominació, la mateixa que permet crear societats amb les mateixes premisses: l'amor (vs la por), la unitat (vs la fragmetación), l'escolta (vs la tirania ).
Lara Terradas
Psicòloga Col.15613
Terapeuta Corporal, Gestalt, Infantil i Familiar
Fundadora de + COS: Laboratori psicocorporal per a la vida fluida