Acompanyament Familiar

espejo web Susana Moran (1)

Quantes vegades has pensat fugir de la teva relació?

I si la persona que somnio m’està esperant?

La relació de parella és un dels desafiaments més grans en el que ens trobem al llarg de la nostra Vida. Hi ha moltes mirades que, actualment, es qüestionen els models establerts i posen en dubte la seva validesa, ja sigui com a format pràctic, o com a dinàmica de realització individual.

Més enllà de preservar, o no, la monogàmia, la família nuclear i el model mainstream imperant, el que m’agradaria posar damunt la taula amb aquestes línies és tot allò que ens succeeix quan ens obrim a compartir en lo profund d’un vincle.

Mirar a una altra persona a través dels nostres ulls, té una implicació molt interessant en la forma en com conceptualitzem el què veiem; quan et miro a través meu, el que veig, la major part de les vegades, té més a veure amb mi que amb tu. La meva mirada -les ulleres que vesteixo quan t’observo- parlen de la meva forma de llegir la Vida, les emocions, els moviments corporals, les relacions, etc. Comprendre que el que veig en tu sóc jo, és un moviment necessari per tal de poder sostenir el que l’laltrx ens retorna en tant que reflex del que projecto.

Comprendre que qui tinc davant – en un context d’obertura sincera i profunda – actua com a mirall on reflectir les meves profunditats i estructures internes, m’aporta un espai de sinceritat on poder recollir allò que m’incomoda i m’inquieta; acceptar que la imatge que se’m retorna és una oportunitat per descobrir-me a través de l’altrx.

Les relacions de parella -sempre i quan siguin establertes en un context de mínima implicació emocional- en tant que espais d’obertura personal, fan emergir la memòria arcaica del nostre primer vincle: la història infantil amb la mare i/o el pare.

Què vaig rebre? Com?

Qui m’ho donava?

S’esperava quelcom de mi per ser mereixedorx d’amor?

La forma en com hem après a rebre amor, mirada, vincle i presència es fa més evident quan hem de tornar a establir un espai de comunió profunda amb una altra persona. Les vivències no resoltes de la nostra relació materno/paterno-filial afloren en el vincle de parella i, sovint, al no trobar en l’altrx el que seguim esperant que vingui de fora, tornem a reaccionar tal i com ho vam aprendre a fer en la nostra etapa infantil: ens enfadem, ens protegim, ens escapem, ens fem inhertxs, etc. Cadascú pot arribar a descobrir quin és el comportament intern que vertebra el seu esquelet de supervivència.

Obrir-te a rebre aquesta imatge que et retorna l’altrx és aventurar-te a créixer, a reconquerir el teu espai de Vida, a reescriure que ets mereixedorx d’amor i de respecte pel sol fet d’existir. La parella esdevé, des d’aquest espai de maduresa, un entorn segur on transformar-se i abraçar el nostre camí.

Elisenda Pascual

*Foto Susana Moran

2 thoughts on “La parella i l’efecte mirall

  • Laura Patricio

    Mil gràcies per aquest text, Elisenda!! M’ha arribat en un moment en què estava meditant justament això!

    Respon
    • elisenda@acompanyamentfamiliar.com

      de res Laura! veig que aquest article us ha mogut a moltes!

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *