LES ETAPES
DEL DESENVOLUPAMENT INFANTIL

Coneixes els trets principals, fites i necessitats autèntiques de cada etapa evolutiva de les teves criatures? Acompanyes aquestes etapes amb comprensió, amor i presència? Saps que la cura d'aquests primers estadis del desenvolupament poden prevenir les neurosis? Comprendre que en els primers 7 anys de Vida es forja la base de l'estructura de la nostra personalitat adulta, ens possibilita aquesta cura amb més informació i responsabilitat. Descarrega't l'ebook i......Feliç lectura!

Ja saps què li passa al teu infant al llarg del seu creixement? Et regalo un ebook sobre les fites i les necessitats autèntiques de cada etapa evolutiva de les teves criatures.

29 de març de 2024

LES NENES AMB PENIS I ELS NENS AMB VULVA


Escriure sobre el gènere és apassionant i necessari i, alhora, sempre genera controvèrsia. La part més visible de la matèria seria poder parlar de la transsexualitat infantil, de les tendències sexuals delxs adolescents, dels moviments LGTB, de com acompanyar-ho en l’àmbit de la criança, etc. Però avui vinc a parlar de quelcom més encobert: de la substància que amalgama les creences dominants entorn la construcció del gènere i les seves polítiques d’actuació. Som-hi!

Començaré pel títol de l’article i la necessitat de poder replantejar-nos els cossos i la vinculació que aquests tenen envers el gènere; comprendre que poder abraçar la idea que el sexe sentit, de vegades, difereix del sexe atorgat obre un ventall de reflexions i curtcircuits. Però a mi m’agradaria anar més enllà: qui ha decidit que un sexe de femella ha de ser femení? I que un sexe de mascle ha de ser masculí?

Plantejar el gènere implica moltes preguntes, deconstruccions i revisions profundes envers quins rols i etiquetes s’han associat als nostres genitals. Si aquesta mirada sexista i binària és la “natural”, què passa llavors amb les persones intersex? Per a les que no ho sabeu són persones que al nàixer, no tenen definits uns òrgans sexuals binaris: poden tenir ovaris i penis, o testicles i úter, etc. Qui acaba dient que no són “normals”? que s’han de “definir”? Ja us ho responc: la societat binària i, com a braç executiu del status quo, la corporació mèdica.

Cert és que els nostres processos hormonals ens predisposen per ocupar un rol dins la cadena de la reproducció humana, però:

implica això que haguem d’habitar espais diferenciats en la resta d’àmbits?

Creus què és el mateix reproduir-se que maternar?

Que la gestació, el part i l’alletament construeixen a les dones com a éssers exclusius per oferir afecte, amor i presència?

Que això ha d’implicar deixar de realitzar-nos professionalment un cop el bebè se senti segur amb una altra figura de maternatge?

No m’entengueu malament: sóc totalment partidària que l’embaràs ha d’estar lligat al part, al puerperi i a la criança (d’aquí que m’horroritzi el plantejament neoliberal dels ventres de lloguer). I que som les femelles (siguin dones cis, trans o gènere fluïd) qui, per disseny biològic, podem acollir aquesta Vida que naix des d’un lloc molt més mamífer (en tant que tenim mamelles) que els homes biològics (mascles humans). Ara bé, que això no serveixi d’excusa perquè aquests es desentenguin de la seva capacitat -i necessitat- de vincular amb la personeta nouvinguda i amb la mare que l’ha parit, ja que com a persones, tenen la mateixa habilitat per poder-se implicar en les decisions, compromisos, afectes i gestions que ser mapare inclou.

Si remuntem a les cultures ancestrals i a les filosofies antigues, trobem una polaritat definida pel que podríem nombrar com a “blanc i negre”, “ombra i llum”. Desconec (i perdoneu les meves limitacions) en quin moment es van equiparar aquestes dues tendències com a “masculí” i “femení”. Sóc tota oïdes per seguir aprenent! El que està clar és que, basant-nos en aquesta diferència universal dels pols complementaris, podem caure en un reduccionisme quan ho transportem a l’àmbit social sense contemplar que, en qualsevol tradició arcaica on la natura i el cicles estaven més inserits en la cosmovisió cultural, es comprenia que no existien els estats purs de “blanc” o “negre” i, tal i com s’expressa en la metàfora visual del Ying-Yang, sempre hi ha quelcom de l’un en l’altre. Dividir enlloc d’incloure, pot portar a que científiquxs sense mirada de gènere -ni crítica-, caiguin en l’error de seguir reproduïnt el que el patriarcat ha construït durant 7000 anys d’existència: que hi ha dos pols diferents i no continus, i que un és millor que l’altre. D’aquesta manera podem trobar afirmacions tant contundents i sesgades com la de Steven Goldberg: “els homes són mes agressius per naturalesa i tenen tendència a dominar. Per tant, el patriarcat és la traducció de les diferents capacitats naturals d’homes i dones portades a l’àmbit social”.

Després apareix la frase de Bert Hellinger de: “la dona segueix a l’home, i l’home serveix a lo femení” i ja se’ns complica la pel·lícula. No m’expandiré més en això perquè ho deixo per a un posterior article, senzillament reflexionar què significa “dona” i “home” en aquest cas.

Per anar acabant us proposo: feu un cop d’ull al món que us envolta. Dieu-me: si arribés un extraterrestre en aquest planeta avui mateix, quina idea creieu que es faria del gènere? Quina és la cultura mainstream que impera? Un cop us ho hagueu respòs, cal que comprengueu que aquest alienígena no és més -ni menys- que el teu infant. Com a éssers nouvingudxs van observant, integrant, configurant-se idees de TOT, i evidentment, també del gènere. Si seguim concloent que hi ha només dos gèneres, que cada pol tancat i definit té uns valors únics i inamovibles, que aquests extrems són jeràrquics i que cada punta va associada a un cos determinat, seguirem reproduïnt el que ja està dissolvent-se. És hora que obrim els finestrals de la nostra ment i que comprenguem que aquesta polaritat no és res més que un contínuum orgànic, amb un ritme cíclic; de la mateixa manera que no podem separar la mort de la Vida, és insensat pensar que l’ombra pot existir sense la llum, i que el masculí pot deslligar-se de lo femení. És hora de poder acceptar els sexes sentits més enllà de les formes, els moments i la variabilitat.

Us deixo amb la frase de R. Buckminster que m’acompanya sempre com a lema:

“De vegades no cal intentar canviar un sistema,

sinó que hem de poder construir-ne un de nou que deixi a l’antic obsolet”

Elisenda Pascual





*Imatge de Chrysallis