Acompanyament Familiar

crying-baby-2708380_1920

Els infants, per naturalesa, han de demanar a les persones adultes que lxs sustenten tot allò que necessiten. Quan naixem, les persones, no ens valem per nosaltres mateixes. Al sortir del cos de les nostre mares, estem físicament complertes però motriu i cognitivament en desenvolupament. A l’úter es conforma tota l’estructura òssia i muscular, mentre que durant l’exterogestació (9 propers mesos) completem el nostres desenvolupament nerviós.  És per això que, a falta de maduració de la parla i el moviment, ens servim del mecanisme del plor per poder comunicar quan necessitem quelcom.

Plorar és sa, sempre que la resposta que rebem de l’entorn adult sigui l’adequada i ens permeti establir un pont coherent entre la forma de demanar, i l’amor que ha d’acompanyar qualsevol intervenció o suport extern. Així, poc a poc, anem comprenent el món que ens rodeja; si és amable per acompanyar-nos en el nostre desenvolupament, o si per el contrari “molestem” a unxs adultxs massa ocupadxs amb la seva pròpia vida. Quan el plor del bebè no s’acompanya des de la comprensió profunda que aquest mecanisme és la seva única font de comunicació amb el món exterior, apareixen els pensaments adultitzats del tipus “aquest nen em vol manipular”, o “aquesta nena és una ploramiques. Deixa-la una estona per a que n’aprengui”, etc. Per el contrari, quan les adultxs maternants tendeixen a la sobreprotecció, el plor del bebè s’acompanya amb excessiva preocupació i càrrega en la mirada, per lo que, al llarg del seu desenvolupament, es tendeix a evitar qualsevol tipus de displaer en els infants que, a mesura que van creixent, desenvolupen una enorme incapacitat per a tolerar la frustració.

Com creus que és/ha estat el teu perfil en aquesta etapa dels teus infants bebès?

A partir dels 9 mesos (sempre aproximadament, es clar) els bebès sans van començant a interaccionar amb l’entorn: poden desplaçar-se, aprenen a assenyalar el que volen amb el temps, coneixen més el món extern i, per lo tant, comença la transformació en la nostra forma d’acompanyar-lxs també. Cada cop més aprendran a relacionar-se amb el món que lxs envolta i a interaccionar amb ell, establiran la parla, maduraran els seus moviments, la verticalitat i, a la llarga, aprendran els codis relacionals més efectius per tal d’aconseguir el que volen.

A partir d’aquí, és important que observem com a persones adultes la nostra forma de percebre el seu plor: em molesta perquè penso que només l’utilitza per manipular-me? Lx deixo plorar perquè arpengui a defensar-se solx?, o per el contrari: em molesta el plor perquè penso que si no lx salvo se li generarà un trauma? Evito a tota costa que es frustri?

Com et defineixes en relació al plor del teu infant?

Hem de poder observar-nos en la nostra forma d’acompanyar-lxs en qualsevol moment: com ens apropem a ellxs; si ens posem al seu nivell per parlar-los-hi; si els podem mirar amb amor i empatia en les seves dificultats (per més naïf que ens semblin); quin to de veu utilitzem, etc. Tot això ens donarà una idea de quina és la nostra disponibilitat interna real per a sostenir-lxs, i quin missatge els arriba sobre la nostra obertura en relació a les seves necessitats. Aquest estat adult que els infants perceben amb extrema facilitat, provoca que comprenguin quin és el camí que han de prendre per poder fer efectives les seves demandes. Quan el “ploriqueig” s’instaura en el demanar infantil, és important desfer tot aquest camí previ d’acompanyament adult que t’explicava: revisar quin tipus de mapare he estat en relació amb el plor del bebè, de l’infant exterogestant fins arribar al punt actual. I arribadxs a aquest punt, és on t’invito a que responguis sincerament les preguntes que t’he formulat anteriorment. Un cop les tinguis clares, aquí te’n proposo una més:

Has ensenyat a lxs tevxs fillxs a esperar-se?

Pot ser que l’esperar-se hagi estat per tal que “s’espavilés” des de molt petitx; o bé pot haver estat tot el contrari: que no has permés que el teu infant s’esperi ni un segon quan demana qualsevol cosa, passant constantment per davant de les teves necessitats o les de la teva parella. En ambdós casos és molt important -i urgent- una revisió dels teus patrons de comportament; conèixer-los bé, saber d’on venen i a quina finalitat serveixen. Ensenyar-los-hi l’espera sana (recorda que parlo de bebès exterogestants o d’infants) és una eina indispensable per a la seva Vida i per poder anar integrant la percepció del temps, ja que els infants viuen en el present infinit.

Si pel contrari no et defineixen amb cap d’aquests dos perfils anterior i sents que has pogut acompanyar la teva criatura en l’espera i la gestió sana del plor, és important que observis, revisi i investiguis què pot estar-li passant per tal que utilitzi tant aquest camí del “ploriqueig” per demanar-te les coses. Si el teu infant tendeix a l’expressió emocional fluïda, hauràs de revisar què fa que s’estanqui en una emoció més desempoderant per demanar-te el que necessita. Perquè està clar que quan un infant ploriqueja, algo necessita! I és la nostra responsabilitat posar-nos la vestimenta d’Agatha Christie per a descobrir-ho. Si parlem d’infants que tenen dificultats per a l’expressió emocional, és a dir, infants que normalment és difícil saber què els succeeix perquè tendeixen, ja sigui a descomptar les seves emocions, ja sigui a reprimir-les, tenim una pista més clara per reconèixer que, efectivament, el ploriqueig és un missatge infantil (encara que lxs adultxs també l’utilitzem, clar!)

T’invito a que puguis fixar-te quins canvis, situacions noves, incomoditats, etc. pot estar travessant el teu infant per manifestar aquest tipus de crida d’atenció. Per exemple: ha començat l’escola, està a punt de tenir unx germanx, mudança de vivenda o d’escola, separacions, mort d’un ser proper, abús, bullying, comença a estar malaltó/na, etc. No et quedis de braços creuats davant aquest tipus de comportaments. Ja sigui que el teu infant necessita més límits de la teva part, més amor o més presència, només tu pots donar-li.

Què és el que tu fas quan el teu infant ploriqueja?

 

*Si estàs subscritx a la nostra NEWSLETTER, rebràs, juntament amb l’article, un podcast que completa alguns d’aquests conceptes. Si encara no hi estàs subscritx i t’agradaria ser-hi, completa el formulari de la mateixa web o escriu-nos a elisenda@acompanyamentfamiliar.com

Feliç criança!

Elisenda Pascual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *