Escric aquestes línies a primera persona. Parlo de la meva experiència com a mare primerenca de bessones, aprofitant la meva professió com a psicòloga que m’ajuda a posar ordre i consciència a la vivència, centrada especialment a l’enllaç. Aquest text no és una recopilació de casos ni neix de cap investigació. Desitjo que pugui ressonar i aportar claredat a algú que hagi passat per una experiència similar o que li interessi aquest àmbit.
Em vaig quedar embarassada el març del 2020, just després que esclatés el Covid. El meu primer embaràs desitjat i cercat, en parella. Les nostres filles estan a punt de fer els 4 anys ja. Elles són bessones univitel·lines, del mateix embrió, compartien la placenta però cadascuna tenia la seva bossa amniòtica.
Com vaig rebre la notícia de que eren dues? A les 7 setmanes ja ho vaig saber, ja que vaig tenir uns sagnats pels quals vaig anar a urgències i em van fer una ecografia. Jo estava molt espantada, tenia por que l’embaràs no hagués tirat endavant. Quan em van fer el ressò i vaig sentir un batec, em vaig emocionar de joia, vaig poder respirar tranquil·la. La ginecòloga em va dir “espera espera, que n’hi ha un altre!”. Va moure l’ecògraf i es va veure un altre embrió que també tenia batec. Doble batec! Això sí que no m’ho esperava! La joia, per això, no va ser doble la veritat. Va ser una part d’alegria perquè hi havia vida i… l’altra part encara per processar.
Van ser uns dies de pair a poc a poc el que significava. Si aboqués les diferents pors. Si ja ens havia costat la decisió de tenir una criatura, a nivell logístic, econòmic, com encaixar que fossin dues? Més pors i incerteses en el nostre moment.
Un dia vaig anar a conèixer al fill que una bona amiga havia tingut, jo ja embarassada. Recordo perfectament la imatge de veure-la agafant el nadó als braços i posant el nadó davant de la cara. Aquesta “típica” escena d’enllaç entre mare-bebè. Jo no tindria això, no sigui un a un. Vaig sentir tristesa. El dol de no tenir l’exclusivitat a l’enllaç de jo i el nadó. D’aquest un a un. No sabia com seria el meu vincle i experiència, però sabia que no seria així. El que esperava d’entrada, ser mare d’un, no seria.
No sé si és casualitat o no, però jo vaig créixer al costat d’unes amigues bessones també (elles bivitellines, “bessones”). Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig saber el meu embaràs bessonar, va ser convidar-les a casa per compartir la notícia i que m’expliquessin la seva experiència. El que em van recomanar és que des de dins de la colla parlés a cadascuna amb la seva individualitat, en singular i pel seu nom. Que evités parlar de les “nenes” en plural com si fossin un “pack”. M’explicaven que a elles els compraven coses iguals tot i tenir gustos clarament diferents.
Així vaig començar a fer, a parlar a cadascuna per separat. Dirigir-me primer a una, després a l’altra, a veure què em sortia per a cadascuna. Molt aviat ja vam tenir el nom de cadascuna i segons com estaven col·locades a la colla, els anàvem seguint la pista.
Des de ben petites les hem vestit gairebé sempre diferents. Ja s’assemblen prou físicament per vestir-les iguals o tallar-los igual els cabells. Hem intentat que la gent les pogués diferenciar físicament, nosaltres sempre ho hem pogut fer, això sí! Donar matisos als comentaris de la gent quan diuen “és que són iguals!”, i nosaltres respondre “s’assemblen sí, (però iguals no són)”. També hem tingut molt en compte el procés evolutiu de cadascuna. Intentar no comparar, entendre com n’aprenia una, com n’aprenia l’altre, els seus tempos, les seves maneres. També hem tingut en compte tenir moments d’exclusivitat amb cadascú, encara que ens costa per falta de temps i per logística.
Tot això ho hem tingut en compte, per diferenciar-les i tenir cura de la seva individualitat. Però si penso en l’enllaç, de manera que s’ha generat de mi cap a elles, de mi cap a totes dues, hi ha una cosa que no és doble, que és UN. L’experiència és UNA, sobretot la inicial, quan es crea el primer vincle (entenent que es va transformant i evolucionant). La meva sensació és que he tingut UN embaràs, UN postpart, UNA lactància, UN deslletament,…. UN VINCLE.
Hi ha hagut moments de tu a tu, d’una en una, però més aviat per poder arribar a totes dues, per logística. Perquè al post part, als inicis de l’enllaç, la meva voluntat era estar connectada a totes dues sempre, de cop. Com qualsevol mare que acaba de tenir un nadó. La mare lleona, i més sent primerenca, es despertava amb totes dues com una única força, “els meus nadons”.
Vaig anar desenvolupant tècniques i habilitats per fer servir els dos braços, les dues cames, els dos pits, per atendre-les a les dues alhora (sempre que pogués!). Els dos nadons em necessitaven igual, i jo a ells també! Avui dia encara agraeixo poder tenir dos cames i dos braços per poder oferir el meu cos a les dues alhora.
Tot i així, per aquesta logística i “supervivència” que comentava, al món de bessons, es diu que hi ha el bessó del pare/mare i el de la mare/pare. Un nadó de cada progenitor (en el cas que n’hi ha dos de clar!). El nadó que veus que tolera millor no estar amb la mare, és el que està més estona amb l’altre, i així es va generant més vincle entre ells i s’acaba enfortint més aquestes relacions dos a dos. A nosaltres ens va passar, de fet encara és així avui dia!
Aquest estiu he fet un clic. De cop i volta, m’he adonat de la dimensió de la situació. Que tenim dues filles, que tenim logística de ser quatre, que tenim roba per a dues criatures, que tenim les despeses per a dues filles i que el nostre cansament és de tenir dues filles també! En aquest sentit, he pogut començar apreciar més diferències entre elles també. Més apreciacions en la relació entre elles. A reflexionar com ha de ser per elles tenir-se l’una a l’altra, com a germanes i potser fins i tot com a amigues.
Què ha passat? Quin ha estat el canvi? Crec que s’ha acabat el procés de separació de mi entre elles, de la simbiosi de mi envers elles com aquest UN que esmentava. Ara comença la separació de mi entre elles. L’inici “més separat” de l’enllaç d’una a una, de mi cap a cadascuna. Percebre amb més claredat com és estar amb una i amb l’altra, els gustos, les complicitats, les bromes… S’acaba la meva experiència com a mare en UNA direcció per donar lloc a una estructura clarament d’UNA mare cap a DUES filles. El vincle es transforma.
Gràcies M i S per regalar-me aquesta super experiència en què aprenc i creixo cada dia. Gràcies per fer aquest equip! Us estimo
Naima Salrà
Psicòloga d’Acompanyament Familiar
