1 de maig de 2022

El procés d’adopció i l’establiment de vincles afectius


– L’empremta dels primers anys de vida –

Les primeres relacions afectives són cabdals per al desenvolupament i la socialització de la persona. L’ésser humà neix profundament immadur i fràgil i la família constitueix l’embolcall sostenidor que ofereix protecció, suport i ajuda. És en aquest espai físic, emocional i simbòlic que el nadó pot anar madurant i prenent consciència de sí mateix/a i del món que l’envolta. 

L'experiència d'un vincle segur és una sensació de confort i benestar que s'obté a partir de la relació amb la figura d'afecte i protecció i té continuïtat al llarg de la vida, de manera que constitueix la base de les futures relacions.

Els infants adoptats, en la majoria de casos, han tingut mancances significatives en aquest àmbit. Això és perquè no s'ha produït el desenvolupament natural del mecanisme de vinculació a causa dels nombrosos talls en l'establiment d'aquestes relacions emocionals primerenques. A més, les possibles experiències adversesviscudes a l’inici de les seves vides (maltractament, abandonament, institucionalització prolongada, deprivació, malnutrició, falta de cures mèdiques, abusos o negligències, entre d’altres) constitueixen situacions estressants i d’alt risc. D’aquesta manera, molts d’aquests nens i nenes tenen dificultats per adquirir una base de seguretat, ja que aquesta es desenvolupa a partir de la satisfacció de les necessitats bàsiques, la qualitat i continuïtat de les relacions primerenques i l’estabilitat de l’entorn, aspectes que s’han vist greument compromesos en el seu cas.


– La confluència de dues històries –

L'ansietat per separació, el temor a la pèrdua, el recel davant les persones desconegudes i la por a establir relacions emocionals íntimes poden estar presents al llarg de la vida de molts adoptats/des, atès que han estat les seves primeres experiències i han deixat petjada. Així mateix, les contínues demandes d'afecte –que a vegades poden arribar a ser invasives–, les conductes d'acumulació de coses (menjar, joguines, diners, etc.), la indiscriminació afectiva, l'escàs contacte ocular, les agressions, l'aïllament, les dificultats per acceptar les contrarietats o els errors, la por de ser renyat/da, la presència de malsons nocturns, l'ansietat contínua, etc. poden ser igualment manifestacions de dificultats en l'adequat establiment del vincle afectiu.


Per la seva banda, les mares i els pares adoptius inicien la relació emocional amb el/la seu/va fill/a nouvingut/da en un context de fort desig de ma/parentalitat, il·lusió i entrega. De fet, l’infant ja és present en la seva ment abans de l’arribada a la llar, de la mateixa manera que durant la gestació s’obre un espai mental i físic al fill/a encara per arribar. A la vegada, tots aquests sentiments aniran sovint acompanyats d'inseguretat, dubtes i pors; vivències normals i naturals, les quals dependran en gran mesura de les característiques i història de la pròpia persona, i estaran també modulades pel coneixement i mirada envers l’adopció. Les mares i els pares adoptius solen arribar a l’adopció amb les seves pròpies motxilles que en ocasions inclouen infertilitat, sentiments de culpa, estigma...


– Família adoptiva i vinculació afectiva –

Amb l’inici de la convivència conflueixen ambdós camins vitals i comença la formació del nou sistema familiar. El procés de vinculació és sempre de doble direcció: dels ma/pares adoptius a l’infant adoptat i viceversa. Igualment, convé tenir present que en la co-construcció del vincle és necessari tot un període d’adaptació i coneixença mútua que requereix de temps i presència. 

Per a l’infant, l’adopció i la vivència de noves experiències positives en el sí de la família adoptiva posa en funcionament una sèrie de mecanismes de protecció capaços d’esmorteir l’impacte de l’adversitat inicial i redirigir cap a l’adequació una trajectòria evolutiva prèviament amenaçada. En aquest procés de canvi i acoblament, la possibilitat de vinculació i reparació passa per l’experiència de confiança bàsica, que es genera a partir de l’exercici de les funcions parentals en termes de calidesa, contenció, sensibilitat, flexibilitat, suport incondicional i dedicació.

La resiliència individual i familiar ―entesa com la capacitat per tolerar l’ambigüitat i la incertesa, mantenir unes expectatives realistes i esperançadores, afrontar els desafiaments canviants, mobilitzar els recursos necessaris, elaborar les pèrdues i dotar de sentit les experiències― és el que explica l’èxit del procés adoptiu i l’assentament de la filiació adoptiva.


Marta Reinoso Bernuz, psicòloga perinatal, infantil i familiar. Membre de l'equip d'Acompanyament Familiar.

Co-autora del llibre: Per fi junts! Parlem d’adopció

Tesi doctoral: Ajuste psicosocial y vivencia de la adopción en niños/as adoptados/as internacionalmente