Escric aquestes línees en primera persona. Parlo de la meva experiència com a mare novell de bessones, aprofitant la meva professió com a psicòloga que m’ajuda a posar ordre i consciencia a la vivència, centrada especialment en el vincle. Aquest text no és un recull de casos ni neix de cap investigació. Desitjo que pugui ressonar i aportar claredat a algú que hagi passat per una experiència similar o que l’interessi aquest àmbit.
Em vaig quedar embarassada el març del 2020, just després que esclatés el covid. El meu primer embaràs desitjat i buscat, en parella. Les nostres filles estan a punt de fer els 4 anys ja. Elles són bessones univitel·lines, del mateix embrió, compartien la placenta però cadascuna tenia la seva bossa amniòtica.
Com vaig rebre la notícia que eren dos? A les 7 setmanes ja ho vaig saber, doncs vaig tenir uns sagnats pels que vaig anar a urgències i em van fer una ecografia. Jo estava molt espantada, tenia por que l’embaràs no hagués anat endavant. Quan em van fer la eco i vaig sentir un batec, em vaig emocionar d’alegria, vaig respirar tranquil·la. La ginecòloga em va dir “espera espera, que n’hi ha un altre!”. Va moure l’ecògraf i es va veure un altre embrió que també bategava. Doble batec! Això sí que no m’ho esperava! L’alegria, per això, no va ser doble la veritat. Va ser una part d’alegria perquè hi havia vida i... l’altre part, encara per processar.
Van ser uns dies de digerir poc a poc el que significava. D’abocar les diferents pors. Si ja ens havia costat la decisió de tenir una criatura, a nivell logístic, econòmic, com ens canviaria la vida... com encaixar que fossin dos? Més pors i incerteses al nostre moment.
Un dia vaig anar a conèixer el fill que una bona amiga havia tingut, jo ja embarassada. Recordo perfectament la imatge de veure-la a ella agafant el bebè en braços i posant el bebè davant la seva cara. Aquesta “típica” escena de vincle entre mare-bebè. Jo no tindria això, no aquest un a un. Vaig sentir tristesa. El dol de no tenir l’exclusivitat en el vincle de jo i el nadó. D’aquest un a un. No sabia com seria el meu vincle i experiència, però sabia que així no seria. El que jo esperava d’entrada, ser mare d’un, no seria.
No sé si és casualitat o no, però jo vaig créixer al costat d’unes amigues bessones també (elles bivitel·lines, “mellizas”). Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig saber el meu embaràs gemelar, va ser convidar-les a casa per a compartir la notícia i que m’expliquéssin al seva experiència. Em van recomanar és que des de dins de la panxa els hi parlés a cadascuna amb la seva individualitat, en singular i pel seu nom. Que evités el parlar de les “nenes” en plural com si fossin un “pack”. M’explicaven que a elles els hi compraven coses iguals tot i tenir gustos clarament diferents.
Així vaig començar a fer, a parlar-les a cadascun per separat. Dirigir-me primer a una, després a l’altre, el que em sortia per a cadascuna. Ben aviat ja vam tenir el nom de cadascuna i segons com estaven col·locades a la panxa, els hi anàvem seguint la pista.
Des de ben petites les hem vestit quasi sempre diferent. Ja s’assemblen prou físicament com per vestir-les iguals o tallar-los igual el cabell. Hem intentat que la gent pogués diferenciar-les físicament, nosaltres sempre ho hem pogut fer, això sí! Donar matisos als comentaris de la gent quan diuen “és que són iguals!”, i nosaltres respondre “s’assemblen sí, (però iguals no són)”. També hem tingut molt en compte el procés evolutiu de cadascuna. Intentar no comparar, entendre com aprenia una, com aprenia l’altre, els seus tempos, les seves maneres. Així com tenir moments d'exclusivitat amb elles, cosa que ens costa molt per manca de temps i per logística.
Tot això ho hem tingut en compte, per a diferenciar-les i cuidar la seva individualitat. Però si penso amb el vincle, amb allò que s’ha generat de mi cap a elles, de mi cap a les dues de cop, hi ha quelcom que no és doble, que és UN. L’experiència és UNA, sobretot la inicial, quan es crea el primer vincle (entenent que aquest es va transformant i evolucionant). La meva sensació és que he tingut UN embaràs, UN postpart, UNA lactància, UN deslletament, ...UN VINCLE.
Hi hagut moments de tu a tu, d'una en una , però més aviat per a poder arribar a les dues. Perquè en el post part, en els inicis del vincle, la meva voluntat era estar connectada a les dues sempre, de cop. Com qualsevol mare que acaba de tenir un nadó. La mama lleona, i més sent novell, es despertava amb les dues com una única força, “els meus nadons”.
Vaig anar desenvolupant tècniques i habilitats per a fer servir els dos braços, les dos cames, els dos pits, per atendre-les a les dues de cop (sempre i quan pogués!). Els dos nadons em necessitaven per igual, i jo a ells també! A dia d’avui encara agraeixo poder tenir dos cames i dos braços per a poder oferir el meu cos a les dues alhora.
Tot i així, per aquesta logística i “supervivència” que comentava, en el món de bessonxs, es diu que hi ha el bessó del pare/mare i el de la mare/pare. Un nadó de cada progenitor (en el cas que n’hi ha dos clar!). El nadó que veus que tolera millor no està amb la mare, és el que està més estona amb l’altre, i així també es va generant més vincle entre ells i s’acaba enfortint més aquestes relacions dos a dos. A nosaltres ens va passar, de fet encara és així a dia d’avui!
Aquest estiu he fet un “click”. De sobte, m’he adonat de la grandària de la situació. Que tenim dues filles, que tenim logística de ser quatre, que tenim roba per a dues criatures, que tenim les despeses per a dues filles i que el nostre cansament és de tenir a dues filles també! En aquest sentit, he pogut començar apreciar més diferències entre elles també. Més apreciacions en la relació entre elles. A reflexionar com deu ser per elles tenir-se l’una a l’altra, com a germanes i inclús com amigues.
Què ha passat? Quin ha sigut el canvi? Crec que s’ha acabat el procés de separació de mi entre elles, de la simbiosis d’elles com aquest UN que mencionava. Ara comença la separació de mi cap a elles entre si. L’inici “més separat” del vincle d’una a una, de mi cap a cadascuna d’elles. Percebre amb més claredat com és estar amb una i amb l'altre, els gustos, les complicitats, les bromes.... S’acaba la meva experiència com a mare en UNA direcció per donar lloc a una estructura clarament d’UNA mare cap a DUES filles. El vincle es transforma.
Gràcies M i S per a regalar-me aquesta super experiència en la que aprenc i creixo cada dia. Gràcies I per a fer aquest equip! Us estimo.
Naima Salrà
Psicòloga d'Acompanyament Familiar