2 de març de 2020
Parlar de l’abús sembla una tasca més fàcil avui en dia que fa una generació. Cada cop estem més sensibilitzades en les seves diverses vessants dins la nostra societat. Si em vas seguint te n’hauràs adonat que després del meu primer conte “L’ombra de la Clara” parlar de l’abús sexual infantil s’ha tornat en quelcom habitual en els meus canals varis. Donar veu a aquesta realitat que només poden patir les criatures és paramount en el meu treball com a acompanyant familiar.
Avui, m’agradaria parlar-te del molts altres múltiples abusos invisibilitzats que exercim sobre les criatures. La gran majora d’ells són acceptats socialment i passen desapercebuts en la nostra quotidianitat. Probablement hem estat víctimes d’alguns d’ells; potser en som perpetradorxs actualment. Lo més comú és que ens trobem en ambdós llocs de l’espectre ja que allò que hem rebut, d’alguna manera podem acabar normalitzant-ho i actuar de la mateixa manera. Allò que no cuida la Vida en desenvolupament pot transformar-se en abús. Ens fa falta una bona dosis de revisió personal i autocrítica per començar a transformar la manera que tenim d’acompanyar les criatures, i així, contribuir a transformar el món en el que vivim.
Quin tipus d’abusos poden patir les criatures?
Intentaré llistar aquí sota alguna d’aquestes situacions per tal que puguem tenir plasmades les diverses realitats que les criatures viuen i que poden no cuidar-les. T’invito a que, mentre les llegeixis, vagis revisant no només el teu paper com a acompanyant, sinó també el teu lloc com a criatura que fores. Segurament aquest exercici et brindi l’oportunitat de tenir més informació sobre la forma que tens de funcionar.
Ignorar: aquí incloc l’absència de presència adulta, és a dir, les vegades que reclamen la nostra atenció i estem massa ocupades en les nostres tasques adultes, ja siguin tasques domèstiques, feina o hobbies. Ellxs no entenen la diferència entre unes i les altres en els primers anys de vida i els deures adults són igualment negligents envers al seva necessitat de mirada, atenció i apropament. A mesura que es van fent més grans, una gran presència d’activitats extraescolars, per exemple, també pot ser una forma de no haver-nos d’ocupar tant de les seves demandes.
Presses: ja sabem que el món està fet a mesura del sistema capitalista i consumista. Aquest és un model usurpador de la cura, o més ben dit, una estratègia del model patriarcal que la binaritza en funció del gènere. Les presses, o la màxima de “el temps és or” aplicada a aquest model neoliberal marquen la nostra rutina i el nostre tempo. Amb tots aquests inputs en pot acabar passant que arrosseguem a les criatures a viure un ritme que no els és propi: llevar-se massa aviat, córrer cap a l’escola, no tenir temps per a jugar més estona al parc, etc. Òbviament que la nostra presència a la seva vida lxs ajuda a sociabilitzar-se en el món adult del que formaran part, la qüestió és no és massar ràpida aquesta forma d’introduir-los en aquest model?
Bromes: les persones adultes, sovint, utilitzem aquest recurs per desprestigiar a les criatures, fer-los-hi sentir que no saben tant com es creuen i ridiculitzar-les. Riure’s d’elles fent ús de la nostra jerarquia, és un abús de poder con els altres. No perquè ens pintem un somriure o una rialla a la cara significa que siguem menys abusivxs amb ellxs; més aviat acabem normalitzant unes pràctiques iròniques i sarcàstiques per tal que el nostre ego adult es quedi tranquil.
Comparar: cada persona es única, un món meravellós per descobrir. Les teves criatures també. Comparar-les amb altres – germanxs, cosins, amiguxs o inclús amb allò que fèiem nosaltres quan teníem la seva edat i lo bé que ens portàvem (caldria veure-ho!) forma part d’una estratègia de separar la nostra mirada i reconeixement de qui són. Respectar-lxs significa acceptar la seva naturalesa i les estratègies que utilitzen per reclamar la nostra atenció o expressar el que els passa per dins. La nostra tasca no és canviar qui són, sinó redirigir, amb amor, el rumb que prenen per aconseguir allò que desitgen.
Depreciar: aquesta és una forma d’abús narcisista de les persones adultes. Posar-se per sobre de l’opinió d’algú altre és una acte de supèrbia que hem de revisar, i més que mai quan aquest “algú” és una criatura. Segurament no té la mateixa experiència de vida que nosaltres, ni el mateix coneixement, però et puc assegurar que la saviesa inherent a la Vida d’una criatura és molt més gran que la mida de les seves sabates. Obrir-nos a escoltar els seus punts de vista i opinions incremente l’atenció que rep de part nostra i incentiva la seva autoestima.
Mentides: utilitzar la manipulació de la mentida per aconseguir allò que ens interessa d’una criatura és una forma d’abús i d’extorsió. Una de les característiques comunes en la majoria d’abusos sexuals infantils és l’ús dels secrets entre el perpetrador i la víctima per exercir l’abús. La mentida mai és el camí, i tot i que existeix una gran diferència entre dir-los a les criatures tota la veritat sobre certes situacions o no, cal evitar, a tota costa, utilitzar les mentides de forma reiterada. D’això en parlaré en propers articles.
Cridar: els crits, per se, no tenen res de perjudicial. Ensenyar que cridar “és dolent” no els ajuda a canalitzar la seva agressivitat en moments en els que ho poder arribar a necessitar. El que si que és important és ensenyar-lxs – amb l’exemple, per suposat- que hem d’evitar els crits que impliquen insults, desprecis, violència o fan mal d’alguna manera. Cridar reiteradament a una criatura li obre les portes a normalitzar aquesta forma de maltracte a la seva vida i a exercir-la sobre altres.
Insultar: les paraules danyines envers les nostres criatures són una de les formes de maltractament més exteses. Per insult, no cal que ens imaginem només les paraules malsonants com imbècil, desgraciada, inservible, estúpid, etc. Els insults més habituals sonen més inofensius, a primera vista: “plores com una nena”, “et vesteixes com una pordiosera”, “ets un poruc”, “crides com una gallina”, etc.
Manipular-lxs fort: hi ha moments en els que perdem la paciència i podem cometre l’error d’agafar fort a les criatures per moure-les de lloc, fer-les caminar quan no volen o per renyar-les si no ens miren. Quan parlem de límits i de com posar-los-hi a les criatures, sempre arriba el moment de parlar de la contenció física, ja que és una maniobra agressiva i forta que belluga molt a les persones adultes. La clau per fer-ho sense cometre abús, radica en identificar el lloc del qual naix el moviemnt: si surt del teu cor (amor), acosta’t a parar l’acció que li fa mal, a sostenir la seva ràbia o a demanar-li que camini amb amor, amb una mirada d’acceptació de la seva necessitat que és diferent a la teva. Però si l’impuls d’acció et surt del fetge (ràbia i enfado) i lo que intentes fer és imposar la teva raó a la força més enllà que cuidar el que a l’infant li passa, llavors atentx, perquè els teus moviments físics probablement tenen una càrrega d’enfado i d’impaciència.
Pegar: crec que aquest punt té pes per sí mateix. Totxs sabem què significa agredir físicament a una criatura. No fa falta pegar-los-hi una pallissa, o utilitzar un cinturó per fer-los mal. Un simple cop, una empenta, un clatellot, una surra al cul o una bufetada són agressions físiques. Per sort, en molts països, aquestes accions que fins una generació enrere estaven tolerades i fins i tot aplaudides, ara són denunciables i poden arribar a ser penades. Si com a mare, pare o acompanyant sents que se t’acaben els recursos per no exercir aquest abús, demana ajuda. La teva criatura interna i la teva criatura externa, t’ho agrairan.
Sexual: si t’interessa saber més sobre l’abús sexual en concret, et remeto a que vagis a llegir els articles, vídeos o podcasts en els que parlo sobre el tema.
Per a més informació, exempres i preguntes sobre aquest tema de l’abús, pots dirigir-te al vídeo del meu canal de YouTube Elisenda Pascual Martí¸ o al podcast de IVOOX Acompanyament Familiar.
Et veig aviat i feliç criança!
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d'Acompanyament Familiar
