29 de gener de 2020
Com a dones, amb l’arribada de la maternitat, se’ns desperten les parts desconegudes del nostre món psicològic i espiritual. Entravessar l’ombra per a dur-la cap a la llum i sanar-nos, és la tasca que - amb tanta duresa i bellesa alhora - se’ns posa al davant. Els fills són una gran oportunitat, són uns Mestres.
Sovint, la tendència que ens apareix és la de crear fantasies per a no connectar amb la nostra realitat que, en algunes ocasions, està carregada de soledat, abús, dolor o abandó. Ens dediquem a inventar realitats boniques per a no patir, però finalment, amb el naixement i la nova vida, l’ombra sempre apareix.
Com a filles no podem obviar que la relació amb la nostra mare té un pes i un sentit transcendental. Les nostres mares tenen les seves ferides i alhora - d’una manera inconscient - perceben el nostre empoderament com una pròpia pèrdua. Això, sens dubte, és fruit de la nostra herència cultural de caire patriarcal, que nega la facultat de la dona de fer-se a si mateixa.
Cal obrir el camí de l’entrega i de l’amor per a poder refer-nos de l’herència del nostre llinatge matern, i encetar el procés de poder convertir-nos en nosaltres mateixes, amb aquest anhel de sentir-nos autèntiques. Sovint, aquest trencament amb el llinatge matern pot ser conflictiu i provocar distanciament. En realitat, aquesta situació servirà per a reforçar el vincle i fer-lo sà.
D’una manera molt profunda sentim que no podem ser felices si la nostra mare no ho és. Això és fruit del dolor que sentim en veure-la patir, aquest és el parany de l’ego. Només sentint el dolor podem drenar allò que ha de ser sanat. “Plorar per mi, per tu, mare, per el nostre llinatge matern, només d’aquesta manera el podem honrar, donant-li el lloc que es mereix”. El dol portarà a l’alliberació i aquest dolor obrirà pas a una compassió cap a les nostres mares.
El que ens passa majoritàriament és que sacrifiquem la nostra felicitat per la de les nostres mares, i no plorem ni drenem la ferida. Ens estanquem intentant salvar-les però – nosaltres - NO PODEM FER-HO. Cal rendir-se davant d’aquest fet, i no sempre és fàcil. Cal poder dir a la mare: “mare, deixo que recorris el teu propi camí. Ja no em sacrifico més per tu”. Aquesta és la manera amb què podem alliberar-nos com a filles, i ensenyar als nostres fills a no haver de carregar el dolor dels altres.
Actualment veig moltes dones a la consulta que esperen que les seves mares les empenyin a viure la seva vida. El que passa és que – realment – aquestes mares són incapaces de viure la seva de pròpia. Estan submergides en una lluita perduda que les frustra constantment.
Enyorem les nostres mares. Si no fem un dol sincer d’aquesta necessitat de cura, tendresa i presència maternal que no vam sentir, aquesta interferirà en les nostres filles d’una manera inconscient, causant dolor i conflicte. Sanant la ferida de la mare ens empoderem per a ser capaces d’iniciar les nostres filles en el seu camí, per a què elles puguin ser qui vulguin.
Si et ve de gust compartir una mica més, t'espero al directe del dimarts, 18 de febrer a les 21h amb laura casadó, terapeuta gestalt d'ACOMPANYAMENT FAMILIAR.
POTS CONNECTAR-TE A:
QUAN? dimarts, 18 de febrer A Les 21H
Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” pera poder escoltar tots els altres vídeos que ja he gravat.
Et veig aviat i feliç criança!
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d'Acompanyament Familiar
