LES ETAPES
DEL DESENVOLUPAMENT INFANTIL

Coneixes els trets principals, fites i necessitats autèntiques de cada etapa evolutiva de les teves criatures? Acompanyes aquestes etapes amb comprensió, amor i presència? Saps que la cura d'aquests primers estadis del desenvolupament poden prevenir les neurosis? Comprendre que en els primers 7 anys de Vida es forja la base de l'estructura de la nostra personalitat adulta, ens possibilita aquesta cura amb més informació i responsabilitat. Descarrega't l'ebook i......Feliç lectura!

Ja saps què li passa al teu infant al llarg del seu creixement? Et regalo un ebook sobre les fites i les necessitats autèntiques de cada etapa evolutiva de les teves criatures.

29 de febrer de 2020

Psicofàrmacs, una eina d'autocura


Els psicofàrmacs poden fer part d'un procés d'autocura de la salut mental

en totes les etapes de la vida, especialment en l'embaràs i el puerperi.

Avui dia es parla molt de la importància de l'autocura i sovint ens adonem del difícil que és posar-la en pràctica en moments de malaltia, o quan ens enfrontem a grans canvis vitals com els que comporta la maternitat.


Buscant definicions d'autocura, he descobert Dorotea Orem, infermera nord-americana, que al llarg de la seva vida professional va desenvolupar la teoria de l'autocura.

M'ha resultat molt interessant descobrir aquesta autora, ja que la infermeria va ser la meva primera elecció professional abans de la medicina. Totes dues disciplines responen a la necessitat d'ajudar a les persones quan no tenen capacitat suficient per a proporcionar-se a si mateixes la qualitat i quantitat de cures per a mantenir la vida. També s'encarreguen d'identificar els problemes de salut i les necessitats reals i/o potencials de les persones, famílies i la comunitat. Labors que també em trobo dins del meu camp d'acció com a psiquiatra, però en l'àmbit de la salut mental.


Orem defineix l'autocura com un conjunt d'accions intencionades per les persones amb l'objectiu d'obtenir benestar, la cerca de la salut o el restabliment d'aquesta. És una conducta que existeix en situacions concretes de la vida i està dirigida per les persones sobre si mateixes, cap a les altres o cap a l'entorn, per a regular els factors que afecten el seu propi desenvolupament i benestar.

Un dels supòsits que es desprenen de la teoria d’Orem, és que totxs tenim la capacitat per a cuidar-nos i això, ho aprenem al llarg de la nostra vida principalment mitjançant les interaccions que ocorren en les relacions amb altres persones. Per aquesta raó, no és estrany reconèixer en nosaltres mateixs pràctiques d'autocura apreses en el si de la família, l'escola i les amistats.


Llegint a Orem no puc evitar pensar en la salut mental durnat l'embaràs i el postpart; moments vitals que permeten a les dones i al nucli familiar que s'està formant tornar a pensar i repensar què significa cuidar-se i com posar-ho en pràctica en la quotidianitat. En aquestes circumstàncies, som responsables no sols de la nostra vida, sinó de la vida que estem portant al món dins i fora del ventre matern.

Un dels aspectes psicològics fonamentals que succeeixen en el moment en què ens enfrontem a una ma/paternitat és el retrobament amb la nostra història personal i els nostres orígens. Ens interroguem sobre el futur, sobre què volem per a nosaltres i per a la nostra família. Aquest procés és inevitable i influeix de manera més o menys conscient en la nostra vida, afectant les nostres decisions, projectes, i el dia a dia.

En la maternitat, s'afegeixen, a més, molts altres factors que poden arribar a desestabilitzar l'equilibri tant de la dona com de la parella o l'entorn que acompanya. En aquest punt, és adequat preguntar-se:


Com podem cuidar la salut mental,

especialment en moments delicats com l'embaràs o el puerperi?



L'autocura de la salut mental és responsabilitat individual i comença per l’autobservació.

Des del meu punt de vista, el primer pas és poder-nos escoltar i parar esment al nostre cos.


Som conscients que les emocions influeixen en la nostra salut física i al revés?

Quant temps dediquem a cuidar la nostra psique?

Quin lloc té en la nostra vida un espai terapèutic professional?

            

Hi ha moltes formes simples de cuidar la ment, per exemple: cuidar les hores de son que permeten al cos descansar i al cervell elaborar i metabolizar les experiències de vida. Trobar moments per a parar, pensar, meditar i conseqüentment saber organitzar el temps. No descurar els nostres objectius per a complaure al sistema. Buscar alternatives. Cuidar les relacions interpersonals: cuidar aquelles que ens fan bé (relacions medicina) i deixar anar aquelles que no (relacions tòxiques).


Des de la meva experiència en les situacions on emocional i psicològicament hi ha un col·lapse les persones solen reaccionar principalment de tres maneres:

 

  1. Deixen passar els dies com si no estigués passant res. No s'atén el malestar interior.
  2. Busquen alguna cosa que pot ser més o menys saludable, que alleugi la simptomatologia sense poder/voler mirar l'origen d'aquest malestar.
  3. Inicien un recorregut de treball interior, de revisió, emocional i psicològica.


Cada elecció és respectable, i els motius que porten a seguir cadascun d'aquests camins poden ser molt diferents. A la meva manera de veure, la psicoteràpia és l'instrument que permet aportar els canvis necessaris per a restablir l'equilibri de manera duradora. Tanmateix, hi ha vegades que això no és suficient. El malestar continua i els avanços són molt petits respecte a la situació de dolor viscuda. A més, hi ha afectacions significatives en les relacions amb lxs fillxs, amb les amistats, amb lxs companys de treball i amb l'entorn mateix. En altres ocasions, el malestar és tan gran que un camí de revisió personal no és possible, fins i tot pot arribar a ser contraproduent; la persona no està prou estable per a poder revisar la seva història. O simplement, a pesar que hi ha un desig, per motius econòmics, laborals, logístics, no és possible un treball més profund.


En aquestes situacions s'obre la possibilitat d'un tractament farmacològic. Des de la pràctica professional que em competeix, la psiquiatria perinatal, si es tracta d'una dona embarassada o puèrpera que es troba en les situacions abans esmentades, l'acompanyament psicològic és imprescindible.

Si mirem amb atenció el significat de l'autocura que he exposat al principi d'aquest text, els fàrmacs són una eina més de tractament i poden ajudar a regular els factors que afecten el propi desenvolupament i activitat en benefici de la vida, salut i benestar.


Però per què és tan difícil veure-ho així?


Crec que influeix de manera rellevant l'estigma que avui dia segueix present respecte a la salut mental. Es relaciona el tractament farmacològic a la persona boja, al manicomi, a persones destrossades, incapaces de poder realitzar la seva vida.

D'altra banda, hi ha un vincle molt estret del concepte de salut mental amb la voluntat per a tirar endavant, com si realment la voluntat d'una persona fos el factor determinant per a la recuperació.

He atès persones que han intentat de tot; des de canviar hàbits, dieta,

treball, revisar la seva història. Persones que demostren una admirable força de voluntat fins a acabar esgotades perquè no han pogut, malgrat tot, aconseguir una serenitat. El desig, les ganes de poder aportar canvis en la vida són imprescindibles, però no són l'única clau per a sortir d'una ansietat, d'una depressió, d'un malestar psíquic.

I finalment, existeix la por generalitzada en relació a la medicació psicofarmacològica. He escoltat mil vegades en la meva consulta preguntes com:


M'hauré de medicar tota la vida?

M'enganxaré a les pastilles?

Deixaré de ser jo?

Li farà mal al meu bebè?


Si és veritat que hi ha medicacions que creen dependència i generen addicció, però curiosament són els fàrmacs més usats i acceptats: les benzodiazepinas, és a dir, els ansiolítics que tots coneixem (Orfidal, Lexatin, Trankimazin, Diazepam) aquests que solen dir que “si t'ho prens no passa res”. A la meva manera de veure, aquestes medicacions si estan ben usades poden ser molt útils, però sovint serveixen per a baixar el volum de les alertes que el cos ens dona per a avisar-nos que alguna cosa no està funcionant.

La medicació és una eina més de tractament. Sovint és la crossa de la psicoteràpia que permet progressar sense deixar passar tant de temps i tant de dolor. Viure crisi d'ansietat o de depressió repetides pot generar una ferida, un trauma després difícil d'elaborar.


En algunes situacions la medicació és imprescindible, per a mantenir una qualitat de vida millor, per a no tenir recaigudes en les teràpies psicològiques. Com altres eines, són un complement fonamental. I això és encara més important en l'època perinatal, ja que és el moment vital mes transformador en la vida d'una dona i d'una família, que per les seves pròpies característiques i magnitud pot portar a un desajustament emocional inesperat i esquinçador. Tant en l'embaràs com en el postpart hi ha medicacions segures per a la mare i el bebè que, tant en la vida intrauterina com extrauterina, ajuden al fet que es desenvolupi un vincle sa en la díada mare-bebè.

M'agradaria acabar amb un testimoni d'una pacient que ha demanat que es publiquin les seves paraules de manera anònima. La seva experiència ens pot ajudar a comprendre en primera persona el que he volgut compartir amb aquest article:

Vaig tenir depressió postpart. Quan va néixer el meu fill, no em reconeixia com a persona. De sobte només existia en el meu paper de mare, i jo no em reconeixia en res del que feia. M'he passat 5 anys aprenent a renéixer, a autoconeixer-me, a redescobrir-me. I no deixo d'aprendre, mai. Els primers moments d'una depressió són molt durs. Es necessiten estratègies i pràctiques per a vèncer a la ment negativa quan estàs deprimida. La psicoteràpia i el ioga han estat el que realment m'ha ensenyat a vèncer i acceptar la meva part negativa. Però el principi és dur, es necessita temps per a aprendre tot això, i és aquí on per a mi van ser de gran ajuda els antidepressius. Estic segura que sense ells també hauria pogut tirar endavant, però el temps que necessites per a anar aprenent no ha de ser temps de sofriment continu, els psicofàrmacs poden fer que el temps d'aprenentatge sigui també de qualitat per a tu i els teus”.

Susana d'Ambrosio

Metge Psiquiatre


Si et ve de gust compartir una mica més, t'espero al directe del dimarts, 17 de març a les 21h amb Susana d'Ambrosio, metge psiquiatre d'Acompanyament Familiar

POTS CONNECTAR-TE A:

FBK: HTTPS://WWW.FACEBOOK.COM/PSICOLOGIARESPETUOSA

INSTAGRAM: @ELISENDAPASCUALMARTI

QUAN? dimarts, 17 de març A Les 21H


Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” pera poder escoltar tots els altres vídeos que ja he gravat.

Elisenda Pascual