Acompanyament Familiar

adorable-baby-blurred-background-813616

Aprofitant l’avinentesa del nou nombrat “Dia del Petó”, m’agradaria obrir una reflexió sobre la tendència adulta de coaccionar als infants a fer petons. Segur que més d’un cop t’hauràs topat amb la típica escena d’un encontre o comiat on, com a ritual social, les persones adultes ens acostem i entrem en lo profund del camp íntim personal per petonejar-nos. És una imatge quotidiana que podem trobar en qualsevol racó de món en el qual ens movem. Aquesta convenció establerta -que a més, varia de cultura en cultura i les que viatgem no sabem mai si són 2, 3, 4 petons o un encaix de mans-, em porta a la reflexió sobre la importància, o no, de traspassar-la a una edat temprana als nostres infants.

Les que ja m’aneu seguint sabreu que sempre emfatitzo la importància del respecte a les necessitats autèntiques de la infància. Aquesta és una etapa on s’estableixen la majoria de patrons, comportaments, i bases de la futura personalitat adulta. És un terreny més que fèrtil per a treballar amb la prevenció de les possibles neurosis i abusos. Respectar un infant en el seu procés de construcció del jo i del món que l’envolta, és una bona inversió de futur per tal de prevenir malestars i repressions emocionals.

T’ho il·lustraré amb un exemple molt gràfic:

Imagina’t que, tot d’una, aterres a un planeta desconegut al qual no hi has estat mai. Les persones que hi viuen, tenen l’estranya costum de rascar-se els nassos mútuament cada cop que es retroben. No importa si hi ha mocs, pèls o brutícia. Senzillament s’acosten l’una a l’altra i es posen a gratar-se el nas per dins i per fora. De sobte es giren mirant-te i comencen a fer-ho amb tu, tot reclamant que tu també els hi rasquis els seus nassos. Com creus que reaccionaries? Què et suposaria aquest acte?

D’alguna manera, aquesta metàfora de la vivència en un planeta alienígena vol il·lustrar el que els infants observen amb els nostres rituals adults. Per a ellxs no tenen gaire sentit d’entrada, però si lxs acostumem de ben petitxs, probablement s’hi avesaran sense protestar gaire.

Realment es tracta d’això? D’acostumar? De domesticar?

De tota manera, i retornant a la importància de la invasió d’aquest espai tan personal, acostumar als infants a ofrenar la seva intimitat en una edat ben temprana sense que sorgeixi espontàniament d’ellxs, pot donar-los a entendre que el contacte proper amb persones conegudes, és del tot legítim i acceptat per nosaltres, encara que a ellxs no els agradi. Això que d’entrada moltxs de vosaltres em direu:

“I tant que si! Quin problema hi ha?

Jo ho he fet tota la vida i no estic pas traumatitzadx!

Deixeu-me dir-vos que el que pot acabar possibilitant és una desconnexió profunda de l’infant amb els seus límits corporals i la seva frontera de seguretat. I pot deixar-lxs exposadxs a malentendre possibles acostaments abusius i/o poc saludables per la seva edat. Diga’m:

Quants cops has petonejat algú que no et venia de gust?

Que no us faci por que els infants respectats esdevinguin éssers inadaptats i antisocials per tenir cura dels seus límits. Si que cal explicar-los que les persones adultes tenim rituals de salutació, comiat, felicitació, condol, etc. I que normalment, aquests rituals impliquen un acostament desitjat a la persona per qui sents afecte i estima. Els petons són la nostra pràctica, i els hi podem dir, clar que si! Alhora que també els podem preguntar si és la que ellxs volen escollir, o en prefereixen una altra. Barallar-se amb un infant perquè no vol fer un petó és desconnectar-lx de la seva capacitat de dir que “no” davant algú amb qui no vol interaccionar de forma tant profunda, encara que aquesta persona siguem nosaltres mateixs. Acompanyar-lxs a escollir la seva pròpia manera de ritualitzar els encontres, pot generar una dinàmica divertida on crear estratègies per tal de ser compresxs.

Animo a que, cada cop que vulguem coaccionar a l’infant a fer un petó a qui no vol – ja sigui a través del xantatge, la pressió, el càstig o la seducció-, recordem la imatge de rascar-li el nas pelut a algú altre sense tenir-ne ganes. Potser d’aquesta manera, ens podem posar més a la seva pell!

Petons, abraçades, encaix de mans, petarrufes, picar l’ullet, fer una tombarella, trepitjar els peus, acaronar els cabells, saludar des de lluny, tirar un petó, picar els culs, etc. Són tantes les possibilitats i són tan riques les seves ments creatives…

Per a què conformar-nos amb lo conegut?

Elisenda Pascual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *