L’exigència en la maternitat sol aparèixer disfressada de responsabilitat, d’amor, de compromís. Però amb els dies veiem que viure sota aquesta lògica ens acaba esgotant física i emocionalment.
Tot i els canvis socials, la maternitat continua estant travessada per un mandat patriarcal molt potent: la mare com a principal responsable de les cures. Ella ha de saber, anticipar-se, decidir, sostenir, regular, reparar. No només fer, sinó fer-ho bé, ràpid, sola, sense molestar, amb paciència, presència i disponibilitat emocional.
Aquest model de maternitat intensiva converteix la cura en un deure moral. I quan cuidar esdevé obligació absoluta, l’exigència no és una elecció: és una resposta gairebé inevitable.
Moltes mares no són exigents perquè volen, sinó perquè el relat social no els hi permet gaire marge d’error sense carregar-nos a sobre la incomoditat de la culpa.
Criar s’ha individualitzat. Si alguna cosa no funciona —el son, les rebequeries, el cansament, el malestar emocional— la pregunta sol anar dirigida al cuidador principal que en la gran majoria de famílies, és la mare. Poques vegades es posa el focus en les condicions materials, la xarxa de suport o la corresponsabilitat real.
Aquesta individualització trasllada problemes col·lectius a responsabilitats personals.El malestar es viu com un fracàs individual, no com la conseqüència lògica d’un sistema que no col·loca les cures al centre. I aquí l’exigència creix: la mare intenta compensar amb esforç allò que el sistema no sosté.
L’autoexigència, en aquest sentit, es converteix (a curt termini) en la millor aliada per la supervivència.
La maternitat és un territori ple d’incertesa. No hi ha garanties. No hi ha manuals infal·libles. I això genera por: por a equivocar-se, a fer mal, a no estar a l’alçada.
Davant d’aquesta vulnerabilitat, moltes mares desenvolupen una exigència elevada com a manera de regular l’ansietat. Si ho faig tot bé, potser tot anirà bé. Però aquesta il·lusió de control té un preu alt: una tensió interna constant que dificulta el descans, el gaudir i la connexió.
La precarietat laboral, les baixes insuficients, la pressió econòmica i la conciliació impossible travessen la maternitat molt més del que sovint es reconeix. Criar amb poc temps, amb cansament acumulat i amb por a no arribar genera una exigència afegida. No em puc permetre fallar, perquè no tinc marge per reparar.
L’exigència també s’instal·la al cos. Un cos que ha gestat, parit, alletat i cuidat, però al qual se li demana recuperar-se ràpid, rendir, tornar a ser funcional i sobretot bonic. Quan una mare està exhausta però continua exigint-se calma, paciència i disponibilitat infinita, es crea una fractura entre el que necessitaria i el que realment fa. Les seves necessitats passen a l’últim lloc. L’exigència va sovint de la mà de la culpa i la vergonya.Les comparacions amb altres mares i els judicis de l’entorn o els professionals mica en mica van interioritzant-se provocant que s’erosioni la confiança i augmenti el malestar.
Potser el canvi més transformador és deixar de preguntar-nos per què les mares són tan exigents i començar a preguntar-nos què els hi estem demanant com a societat. Quines condicions oferim perquè puguin criar sense viure en alerta constant.
Acompanyar les mares no és només donar-los-hi espais d’escolta i acompanyament, sinó reconèixer que moltes de les seves dificultats tenen arrels socials, econòmiques i de gènere.Rebaixar l’exigència no és desentendre’s. És reconèixer límits, demanar suport i legitimar el cansament.
Potser no es tracta de fer-ho millor, sinó de no fer-ho soles. I potser, en aquest gest, comença una maternitat una mica més habitable —per a les mares i també per als infants.
