Sobre decisions petites i decisions grans
Són les 8:50h d’un matí qualsevol d’un dia primaveral. Avui les criatures de l’escola fan una ruta literària pel seu poble. A una de les cases, un infant de cicle superior, un preadolescent en una fort despertar puberal, després de diferents intercanvis verbals en la seva mare, crida:
- Ni de conya! No vull posar-me crema! És el meu cos!
La mare, cansada i amb les mans blanquinoses de la crema que fa un minuts ha preparat per posar a la cara de l’infant, se’l mira remoguda i sense dir res, sabent la profunditat de matisos i complexitat de temes que s’estan presentant. Un segons després, arranca a dir:
- Sí, és el teu cos…
“I per això el vull cuidar”, hagués pogut dir però, abans de pensar-ho i fer-ho, el pare des de lluny (també cansat per la picabaralla matinera) diu (en un to fort):
- No pots triar! Les decisions de salut les prenem nosaltres, que som les adultes.
La mare, que ja havia començat a ficar la crema veient la cara de desconfort que sempre ha vist en la seva criatura quan han de fer aquest procediment, exhala desitjant acabar ràpid.
Aquesta mare sóc jo. I amb aquesta situació quotidiana, real, humana i imperfecta, començo aquest article sobre “Qui pot triar (escollir) què: sobre decisions petites i decisions grans”.
Quan parlem d’un tema, sigui el que sigui, hem de tindre present que en certa manera l’aïllem de molts altres, per tal de fer digerible i comprensible allò del que estem parlant,però la realitat els incorpora tots. Per això, tornem a revisar la situació matinera des dels encerts o errors esdevinguts en algunes de les variables que es presenten:
- Temps
A 10 minuts d’entrar a l’escola, hi ha poc marge per a res que requereixi temps. Si vols cuidar millor (i aconsegueixes gestionar aquesta variable) tenir temps per a “X” és important. Sinó, doncs faràs el que podràs amb el que tens. I sempre et quedarà la possibilitat de reparar quan en tinguis, de temps.
- Comunicació.
El to de la conversa és fort. Hi ha alguna pujada de veu. També hi ha validació d’una afirmació molt potent i necessària: “És el meu cos!”. Interaccions no citades com: explicacions prèvies de l’argument per posar crema, riscos possibles i una frase que s’escolta a aquestes edats: “ningú de la meua classe en portarà”. A part de la informació verbal i paraverbal (to), n’hi ha alguna de no verbal com corredisses d’escapada (que en aquest cas, deixo que succeeixin per cuidar la resposta de defensa activa de fugida).
- Emocionalitat
Hi ha enfadament i no hi ha temps per poder rebaixar la intensitat i gestionar la incomoditat d’una manera completament cuidada. Hi ha una resposta de defensa activa -fugir de l’espai on està la crema- i una amígdala (centre de la por) funcionant a tota velocitat, potser juntament en la ínsula (centre de la interocepció). Sí, l’enfadament i l’emoció de la ràbia és enèrgica i potent, i mobilitza respostes de defensa. Ser-ne conscient ens pot aportar una capa més de profunditat a l’hora de gestionar cada una de les situacions. A la vegada, continuarem treballant per poder trobar maneres cada cop més cuidades d’expressar i gestionar la ràbia. Hi haurà moments on estarem més a prop d’allò al que aspirem i d’altres on totes sobreviurem.
- Límits
En aquesta situació el límit està en que toca ficar crema sí o sí. És una activitat escolar on la criatura estarà exposada al sol des del matí fins al migdia. És un límit de seguretat. També un límit social ja que l’escola ho ha demanat. No és un límit personal perquè si a l’estiu no vol posar-se crema per anar la platja, ho respecto si anem abans de les 10.30h o a partir de les 18h (aquest és el límit de seguretat, llavors). La mirada dels límits segons aquesta manera d’ordenar-los (personals, socials i de seguretat), ens permet parlar en més propietat i fer els ajustaments necessaris segons el context.
- Valors en contradicció
“És el meu cos!” frase amb la qual l’infant fica un límit a l’adult que li ha ensenyat la importància d’això i ara, en aquest precís moment, aquest mateix adult se’l vol saltar. Crec que totes podem entendre com en major o menor mesura una es desencaixa per dins, sobretot si ens quedem en la superfície. Cada situació comporta l’aparició de diversos valors i necessitats, ponderar-los i poder llegir-ne la profunditat més enllà del titular és essencial. Tornant a l’exemple, quan hi ha temps negocio la manera, si ell o jo, si una crema o altra. Avui no era el dia. Bé, tornant a les contradiccions, entendre que la màxima aquí és: la crema solar protegeix el teu cos a curt i llarg termini, per això, com t’estimo i et vull cuidar, en fiquem.
Moment evolutiu (autonomia i necessitats autèntiques)
És important tenir present que cada moment evolutiu permet comprendre fins a punts concrets de l’entramat (entre ells, preveure els riscs) i assumir les responsabilitats que impliquen. Per això, en aquesta situació ell encara no pot valorar l’impacte que pot arribar a tenir aquesta acció en la seva salut futura, sobretot no pot assumir-ne la responsabilitat. També, per moment evolutiu podem veure la força i impuls de sostenir el NO d’un preadolescent, més contundent i explosiu que en altres moments vitals (la guspira emocional de la que ens parla Siegel, a causa de la reestructuració de estructures cerebrals implicades).
Arribats a aquest punt, tenim un mapa de la multiplicitat de temes que podem revisar en cada una de les nostres situacions quotidianes i…
Què podem dir sobre prendre decisions?
Doncs, que decidir sobre quelcom que afecta a la salut és una decisió gran. Tornant a la situació: ficar o no la crema, un dia, no és una decisió gran. Com tractem i cuidem la pell en exposició al sol com a sistema, sí que és una decisió gran.
Deixant a banda la situació presentada, per obtenir claredat sobre el tema que avui ens incumbeix podem ordenar les decisions en tres grans grups:
- Decisions petites:
Aquelles que es donen en la quotidianitat.
Són fàcils de prendre, tenen poc impacte, amb conseqüències immediates i reversibles. Per exemple: què esmorzar a l’escola, quina roba ficar-se, a quin joc jugar.
Les podem anar acompanyant des de que les criatures comencen a manifestar interès i preferència per una cosa o altra (ja durant el primer any de vida). Oferint opcions limitades (dos o tres) per a que triïn.
- Decisions mitjanes:
Aquelles que impliquen petites responsabilitats.
Son més complexes ja que s’han de valorar opcions, considerar les conseqüències que poden desencadenar a curt (mig) termini i precisen la intervenció de capacitats superiors (organització, planificació, memòria de treball, etc.). Per exemple, quines activitats extraescolars volen fer, tenir la responsabilitat sobre algunes tasques de llar, resoldre conflictes amb amics, decidir com distribuir el temps d’estudi i de lleure a les tardes.
Les podem acompanyar des dels 5-6 anys, fent preguntes (estimulant pensament crític) i orientant el procés, agafant progressivament més un rol de supervisió tal i com va augmentant la seva autonomia i el ser més capaços.
- Decisions grans:
Aquelles que afecten a l’estructura de la família, com gestió de la salut, temes econòmics, canvis d’escola o de casa, relació entre adultes (separacions, organització parental, etc.).
Son decisions amb un impacte important, en moltes ocasions a llarg termini i amb conseqüències duradores. Aquest tipus de decisions impliquen una complexitat difícil de valorar per un infant (també l’adolescent), ja que està per sobre del nivell d’autonomia adquirit.
En relació a això últim és important esmentar que si una criatura es troba exposada a decidir sobre aquestes qüestions (decisions grans) pot veure’s sobrepassada per la responsabilitat, desconnectada de les seves pròpies necessitats i entrar un rol que no li pertoca, convertint-se en un nen o nena parentalitzat (assumeix el rol d’un adult).
Llavors, quin és el paper que poden prendre les criatures en les decisions grans?
Com a família convé crear espais de conversa al voltant de les decisions grans, ja que els infants també estaran afectats per elles. Segons l’edat, seran converses merament explicatives on tindrem ocasió d’assabentar-nos de com les viu l’infant (i acompanyar-lo), o seran converses en les quals podran participar i donar la seva opinió, sabent que la decisió final la prendran les adultes (i n’assumiran responsabilitats i conseqüències).
Tal i com ja vaig fer en el meu primer article d’Acompanyament Familiar, tanco el d’avui recuperant una frase de Lydía Cuervas, escrita a“Muses de l’educació VIVA” de la Col·lecció Musas, il·lustrat i autoeditat per Sara Cendán Masip. Aquest re.COR.datori és:
“ Mare-Pare-acompanyant: només estem aprenent.”
Desitjo que aquest espai d’intimitat que he obert sigui nutrici per a tu i per a la gran tasca que estàs fent! I que et sigui suau anar integrant les decisions del teu infant, quan són ben diferents a les teves. T’abraço.
Judit Labèrnia Reverter
Psicòloga. Psicoterapeuta integradora especialitzada en sexualitat, perinatal i trauma
