LA DECEPCIÓ INFANTIL

Blog Acompanyament Familiar

Com a persones adultes que acompanyem els infants, sovint ens topem amb l’angoixa que genera lidiar amb les seves decepcions; ja sigui perquè un infant els ha dit que no vol compartir una joguina, ja sigui perquè han de canviar d’escola i no volen, perquè s’ha mort el seu gos, o perquè volien jugar més estona i els toca anar a dormir. La varietat de situacions que els infants fan front en el seu dia a dia és immensa i inimaginable: creure que per la seva curta experiència vital la seva Vida és senzilla i fàcil, és quelcom fals i sesgant que implica una mirada “a mitges” de la persona que tenim davant, tingui 2 mesos o 26 anys. Cada moment evolutiu està preparat per processar i sostenir certes vivències d’una manera respectuosa i sana. Queda fora d’aquest article les vivències desafortunades i dures que molts infants atravessen en edats tempranes. Aquí, al que em refereixo quan parlo de la decepció infantil, és a aquests moments de dificultat que els infants han d’atravessar en la descoberta del món que els envolta, sempre sota una vivència respectuosa i adequada al seu moment vital.

Què ens passa a les persones adultes davant aquestes decepcions? Ens creiem responsables de la seva felicitat última? Fem personal els seus malestars?

Els pares i les mares no som responsables de la felicitat dels nostres fills i filles.

Ho repeteixo:

ELS PARES I LES MARES NO SOM RESPONSABLES DE LA FELICITAT DELS NOSTRES FILLS I FILLES.

Una cosa és la protecció, l’aferrament (apego) sa, l’amor i el respecte, la mirada d’acceptació, la presència en els seus trànsits quotidians, l’aixopluc físic i emocional que poguem donar. Una altra és creure’ns tant imprescindibles en la seva realitat vital que ens veiem com a responsables de la seva felicitat, com si poguéssim escollir les vivències que tindrà, la manera com les processarà, etc. Sentir aquesta responsabilitat en nosaltres, els adults, els resta autonomia i soberania en la seva Vida. Els hi confisquem el poder de crear-se per si mateix@s la seva llibertat, fent-l@s depenents de nosaltres, qui, com adult@s, ens creiem amb la capacitat de poder-los concedir aquest do.

El regal més important que un infant pot rebre de la seva família (o adult@s que maternen) és aquesta mirada neta i sense judicis, empoderadora, que dóna confiança i els connecta amb el seu propi poder de viure la seva Vida, encara que això signifiqui que experimenten dolors, frustracions i decepcions. La presència de nosaltres, com a adultes, sostenint i abraçant el seu dolor, és l’allujament màxim que podem oferir-los. Una presència fruit del coneixment de saber-nos extern@s a la font del seu malestar, ja que, senzillament, no fem nostra la càrrega de donar-los la felicitat.

Compartir:

Artículos relacionados

Decidir maternar sola: ni heroïna, ni boja, ni egoista

A consulta, moltes mares monomarentals expliquen que no s’identifiquen amb paraules com valenta o forta. No pas perquè no ho siguin, sinó perquè no se sentien així. El desig hi era, però el camí no era el previst; han trobat un pla B que ho ha fet possible. No ho van decidir des d’un impuls heroic, sinó des del desig profund de maternar, encara que les circumstàncies no fossin les somiades.

Ja no vull ser “Terminator”

A vegades veig persones adultes que, amb molta atenció, observen i atenen les seves criatures, i que, a la inversa, s’observen i atenen poc a sí mateixes. La sensibilitat en la criança ens permet estar presents amb el que passa fora i amb el que passa dins nostre. T’expliquem com cultivar-la.

Contacta