M’agradaria començar a parlar de la meva visió sobre la criança rescatant un tresor que tots i totes posseïm i que serà clau en el procés de revisió i canvi de mirada:
el nostre infant interior.
Et demano que per un moment, mentre acabes de llegir aquestes línies, et puguis transportar a aquell moment de la teva història vital. Allà on els teus records comencen; i et visualitzis com la nena o el nen que vas ser: què feies? En què passaves el teu temps? Quins somnis tenies? Com veies la Vida? Com era la teva relació amb el teu pare i la teva mare? Com et miraven? Com t’acompanyaven en les teves necessitats i processos vitals?
Dóna’t un temps per recordar, i intenta fer-ho sense judicis, sense retrets. Només observant les imatges mentals que hi apareixen i donant-los vida, color, moviment.
Allò que vas rebre, és –en gran part- el que ara tu ets. Per això és tan important recordar com eres de nen i de nena, quins eren els teus desitjos i quins vas poder assolir. Recordar-te en aquesta etapa de la teva biografia humana serà clau en el procés d’oferir una mirada de comprensió i respecte pels teus fills. Comprendre que les pulsions infantils són part del nostre temperament i de la nostra personalitat, dels nostres anhels vitals que, massa sovint, han quedat en records nostàlgics de quelcom que ja se’n va anar.
Recordar com et van criar et facilitarà molta informació sobre la teva tendència actual envers els teus fills.
Llevat que passem pel tamís de la consciència certes tendències i reaccions espontànies, seguim parlant de la manera que ens van parlar. I si això ens funciona i ens retorna benestar, perfecte! I si això no ens aporta la pau que volem tenir en el procés de criança, és moment de revisar-ho i transformar-ho.
La manera com parles als teus fills acabarà sent la seva veu interior. I no només el que els dius, sinó –i el més important- el com els ho dius, o des d’on els ho dius. T’invito que percebis la diferència entre aquests dos exemples que proposo a continuació:
La diferència en allò que es diu és evident, encara que si anem al detall no és tan de tipus semàntic. A les dues vinyetes la persona adulta detecta una situació que li desperta la sensació de perill. En la situació “taronja”, la persona adulta no la filtra i la manifesta en forma de PERILL real. Espantada, expressa el seu temor com una inhabilitat del nadó. “Et cauràs!!!” És el missatge que rep infant i, en conseqüència, l’interpreta com una incapacitat pròpia. Això fa que se senti poc hàbil per superar aquest desafiament que, d’entrada, li semblava temptador de provar, i s’acabi caient per falta de seguretat interna.
Si tenim cura dels missatges que emetem, ajudem els nostres fills i filles que prenguin consciència tant de les seves habilitats internes –en el seu desig d’exploració i experimentació- com del que mouen en les persones adultes. Els acompanyem en el procés natural de descobrir l’empatia, estem presents en la seva elaboració de la teoria de la ment[1] i així, complim amb una part que sí que ens pertany com a adult@s: la transmissió de les normes i dels valors socials i culturals, adequats a cada etapa evolutiva dels nostres fills/es.
Quan explico aquest tipus de situacions com les de l’exemple de les vinyetes, moltes famílies llancen una pregunta que a mi em fascina:
això significa que els nens i nenes poden fer el que vulguin?
Hi ha una enorme diferència entre LLIBERTAT i LLIBERTINATGE. A la llibertat hi ha infinitud de límits. La llibertat implica conèixer quines repercussions té allò que faig i allò que no faig; implica respondre’s al plantejament intern del respecte propi i aliè; porta inherent la capacitat d’autoregulació per frenar accions -fins i tot pensaments- que no tinguin cura de la Vida; beu del discerniment entre els meus desitjos i les meves capacitats. El llibertinatge és l’absència de totes aquestes capacitats metaconscients. El llibertinatge és una pulsió hedonista que es nodreix senzillament del propi plaer i benefici. No hi ha normes ni límits i tot ha de ser acceptat com a part d’un desig intern que em mobilitza cap a determinades accions. Es comprèn la diferència?
En el procés de criança respectuosa, el llibertinatge no té lloc. Hi ha l’acceptació dels nadons com a éssers humans en evolució i maduració. Persones que encara no han aconseguit completar el desenvolupament de les estructures cerebrals que en regulen les pulsions[2], que els permeten comprendre els límits, normes i certes situacions de perill. Des d’aquesta concepció, som les persones adultes les que, a través dels límits, necessitem acompanyar el procés de desenvolupament d’aquestes persones en creixement. Els límits enquadren, sostenen i securitzen l’ambient perquè totes les persones que hi habiten puguin experimentar de manera més relaxada. L’adquisició d’aquestes normes externes, sumat a la maduració que van adquirint les seves estructures cerebrals d’autocontrol, permet que a mesura que creixen, els nens i nenes vagin sent cada vegada més autònoms i hàbils. Serveixi aquest exemple per acompanyar el que explico:
Tenim un nadó que comença a fer la volta ia arrossegar-se. Fins fa poc, quan no feia tot això, podíem deixar-lo a sobre del llit mentre ens desvestiem i ens canviàvem. Per a la seva seguretat, no necessitava més límits que una superfície uniforme que el sostingués i la nostra presència propera. Ara, aquest nadó ja no està segur en aquest llit perquè en un instant de no-atenció, pot rodar o desplaçar-se fins al marge i caure. No en té consciència perquè la maduració cerebral no li permet preveure els esdeveniments. No té la llibertat per autolimitar-se i cuidar-ne la integritat. La persona adulta que l’acompanya si té aquesta capacitat, i l’obligació de fer-la servir en benefici de la vida que té cura i sosté. D’aquesta manera, una adulta que fa ús de la seva empatia, planificació i mirada amorosa cap a aquest nadó, sap fer servir la seva llibertat per aturar l’acció que està desenvolupant, acostar-se al llit, i limitar amb coixins l’espai de moviment, o transformar un llit alt en un futó arran de terra perquè aquest nadó pugui, cada cop més, pujar i baixar al seu gust. Si no tinguéssim aquesta capacitat que ens alerta que un segon de no mirada pot ser fatal per a aquest nadó, seguiríem regulats pel llibertinatge a causa de la immaduresa que caracteritza els primers estadis de desenvolupament de les persones, amb la diferència que en ser persones totalment desenvolupades, el nostre llibertinatge seria patològic .
Els LÍMITS I L’AMOR
És important comprendre que no són els “mims” o les cures el que malcria els nens i nenes, sinó l’absència de límits amorosos i respectuosos.
Moltes vegades, la incapacitat de limitar els nostres fills passa per la dificultat de sostenir el seu enuig o frustració. Si rescatem el nostre propi infant intern -aquest exercici que proposava al principi- li podem preguntar quin tipus de frustracions va viure, i com van anar acompanyades.
La FRUSTRACIÓ és una eina per trobar un camí nou cap a l’èxit. Ara bé, aquesta frustració ha de ser d’acord amb les capacitats maduratives i emocionals de cada infant. Quan es permet que els nens i nenes percebin la distància entre el que desitgen i l’objecte/acció/etc. desitjat, els estem possibilitant que -encara que en els primers intents no aconsegueixin aconseguir el que desitgen, i sempre que aquesta acció estigui dins dels marges de les seves capacitats- integrin aquesta frustració com una informació que els permet explorar nous camins per dirigir-se, amb èxit, a la seva finalitat. Per exemple:
Ruth vol pujar a un arbre. Té 2 anys i les cames són més curtes que la distància que hi ha del terra a la primera branca. Veu els seus germans, més grans, salvar el desnivell amb gran facilitat, i ella creu ser capaç de fer-ho de la mateixa manera. Així que es dirigeix al tronc i, després de tres o quatre intents, se n’adona que no és capaç. I Ruth es frustra. I Ruth plora. I Ruth ens demana que la pugem a aquest arbre per ser igual que els seus germans. .
Què fem com a adult@s? Doncs tenim diverses opcions:
La primera opció és pujar-la a l’arbre tal com ens demana per estalviar-li la frustració, el plor i la rebequeria. I de passada, estalviar-nos-la a nosaltres, és clar! Així que l’agafem als braços i la muntem a aquest arbre. I sense adonar-nos, el missatge que donem a Ruth –i que ella percep i comença a integrar- és: com vols alguna cosa que no pots obtenir, et frustres, plores i rebequeges, doncs t’estalvio aquest “patiment” i et salvo. Et facilitaré els obstacles perquè siguis feliç i, de passada, m’estalvies escoltar-te quan et poses així. Jo et protegeixo perquè per tu mateixa no ets capaç de sostenir els desafiaments de la Vida. Amb tot això, que pot ser comunicat sense dir res perquè els nens i nenes a aquesta edat perceben molt més la CNV[3], el tipus de patró que possibilitem és el de DEPENDÈNCIA. Els nens i nenes amb aquest tipus d’acompanyament acaben sent persones adultes que creuen que el món és un lloc perillós on no es poden valdre sols. Buscaran constantment una figura que els salvi i els faciliti la Vida, caient sovint, en situacions poc beneficioses per a ells mateixos.
Una segona opció és fer com si no l’escoltés. Hi ha un tipus d’imaginari força estès que creu que si no els fem cas quan es posen així, se’n cansaran i se’ls passarà. El missatge que rep Ruth en aquesta situació és: el que et passa és tan poc important per a mi, que no perdo el meu temps ni a mirar-te ni tan sols. Espabila’t i apanya’t amb el teu dolor que no és res per a mi. Ja sabràs què són els problemes quan creixis! Amb aquest missatge no verbal el que estem fomentant són nens i nenes que creixeran amb un patró d’ABANDONO i sentint que el món és un lloc hostil i gens empàtic, on hem de ser forts i durs per poder sobreviure.
Una tercera opció és acostar-me a la Ruth, baixar la meva alçada fins que els meus ulls trobin els seus, i mirar què li està passant. Aquesta mirada en les seves profunditats emocionals, potser em costarà, que em faci mal per empatitzar amb el seu dolor, que em recordi les meves frustracions passades i com aquestes van ser deixades de banda. Ser fort per fer front a tot això i seguir mirant a Ruth amb el seu dolor i la seva frustració, sense judici, sense voler salvar-la, sense voler castrar-li aquesta part que també és seva, li transmetrà un missatge molt diferent dels anteriors: veig el teu dolor i la teva frustració. Ho puc sentir en mi. Conec el que és voler aconseguir alguna cosa i no aconseguir-ho a la primera, ni a la segona, ia vegades, ni fins i tot a la tercera. Estic disponible per acompanyar-te mentre intentes fer-ho, o per acompanyar-te mentre plores i estàs enfadada. Això és una part teva, no ets tota tu. Confio en tu [4]i en la teva capacitat per trobar la manera daconseguir pujar a aquest arbre. Potser necessites temps, o potser vols que em quedi a prop mentre ho intentes. Estic disponible, encara que no et pujaré perquè sé que, en algun moment, ho aconseguiràs. Els nens i nenes que són acompanyats amb aquesta presència amorosa que no jutja el que els passa, sinó que observa com gestionen les seves situacions, aprenen a créixer integrant la seguretat i la confiança externes com a pròpies. Són nens i nenes amb una AUTOESTIMA alta, hàbils en la gestió de les seves limitacions i empàtics amb les situacions que viuen els altres.
En aquestes tres situacions anteriors, ha quedat explicat un concepte imprescindible per a la criança respectuosa dels nens i nenes: l’AUTONOMIA. En les dues primeres situacions, estàvem davant de dos casos de PSEUDOAUTONOMIA: la primera per EXCÉS -amb comportaments de sobreprotecció i creant dependència-, i la segona per DEFECTE -amb comportaments d’abandó i creant maduresa precoç-. En el tercer dels casos és quan l’autonomia pren lloc: quan Ruth se sent acompanyada en la seva frustració –que alhora és adequada per a la seva edat- i ningú no la salva, sinó que la mira amb confiança que ella ho pot aconseguir. Podríem resumir-ho en aquesta frase:
Si m’ho fas, ET NECESSITO. Si m’acompanyes, APRENDRE.
Encara que ens costi, les persones adultes hem d’estar constantment revisant-nos, observant de quin lloc intern sorgeixen els nostres acompanyaments als nens i nenes. Sovint, allò que rebem sent nens i què ara volem oferir, es barreja i ens confon. No es tracta de carregar-nos de retrets i culpabilitats cap al que ens van donar els qui ens van maternar o ens van paternar. Això no serveix per alliberar-lo, sinó que perpetua un model de queixa i ràbia que ens va consumint. Si el que ens van donar ens pesa i ens limita, és moment de revisar-ho amb persones expertes que ens puguin acompanyar amorosament a ubicar-lo en un lloc que ens deixi tranquils. Només així podrem mirar els nostres fills i filles pel que són, i no només donar-los allò que a nosaltres ens va faltar. La seva FELICITAT és sobirania seva, nosaltres som simples agents passius en el procés de classificar què els fa i què no els fa feliços. Des del nostre treball intern de clarificar quina mirada ens posem, estem permetent que conformin la seva pròpia imatge interna i la del món que els envolta.
Feliç viatge!
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i fundadora d’Acompanyament Familiar
[1] El concepte de teoria de la ment (ToM) es refereix a l’habilitat per comprendre i predir la conducta d’altres persones, els seus coneixements, les seves intencions i les seves creences. A l’ésser humà, la capacitat de cognició s’adquireix normalment entre els 3-4 anys; encara que més que una adquisició es tracta de l’activació d’una capacitat congènita, que s’activa a partir d’una estimulació eficaç procedent de l’altre. En els humans, la cognició deriva de la naturalesa i de l’ambient, dels factors culturals que incideixen en la naturalesa humana.
[2] La zona prefrontal del cervell és la que permet la regulació de les accions i desitjos de les persones. Aquesta àrea s’acaba de desenvolupar aproximadament als 21 anys, així que és lògic comprendre que els bebès funcionen més des de zones cerebrals més primigènies com és el cervell mamífer o emocional.
[3] CNV: comunicació no verbal. Conjunt de signes corporals, gestuals i energètics que les persones emetem inconscientment quan estem en relació de comunicació, hi hagi o no expressió verbal audible. Els nens i nenes en edats primerenques, a causa de la seva manca de maduresa de les estructures cognitives i les àrees de processament verbal de la informació, perceben amb més nitidesa la CNV que les persones adultes emetem. És important doncs, tenir molta cura de la coherència entre els dos canals comunicatius per no establir missatges paradoxals que creen confusió i malestar en les interaccions.
[4] “igual que confio en mi” afegiria. Només allò que realment SOM és el que transmetrem als nostres fills. El viatge de la criança comença per prendre consciència un mateix de saber on estem en referència als nostres dolors, cicatrius, anhels, mirada, creences. El que vivim és el que els nens i nenes veuen i integren com a vàlid, no el que els diem. En l’exemple de Ruth, si jo li transmet que “ha de confiar en ella mateixa” però jo no sóc capaç de confiar amb mi, Ruth no integrarà la confiança com una cosa interna. El missatge que rebrà és paradoxal i fins i tot imperatiu.
