En allò estàtic no hi ha creativitat ni experimentació. És al caos on infinitud de possibilitats apareixen cada instant. A cada respir neix una explosió de moments creatius i d’invenció il·limitats.
Acompanyar nens i nenes en el desenvolupament autònom i respectuós implica una gran tolerància al caos. No em refereixo a habitacions perpètuament desordenades, a galledes de les escombraries sense buidar, a espais plens de materials acumulats sense usar, etc., sinó el caos creatiu, a què es refereix la Teoria del Caos. Per ser un estudi complex – i considerant que aquí no pretenc fer un assaig científic sobre la complexitat d’aquest fenomen – em limitaré a extrapolar alguns d’aquests conceptes al’àmbit de la psicologia infantil.
Aprendre a viure al caos no vol dir aprendre a controlar-lo, ni a predir-lo. Al contrari som part del caos, no ens podem considerar com a elements a part.
El caos creatiu és el que sorgeix en aquell instant on les persones adultes ens oblidem, per un instant, de mantenir perpètuament ordenats els espais i recollits els materials. Obrir-nos a observar i acompanyar l’exploració natural dels nens i nenes en edats primerenques implica poder obrir-nos a aquesta exploració fruit de la llibertat de moviment, del no interrompre un continuum exploratori amb consignes de recollir i ordenar que modifiquin el seu comportament. És bàsic per a la connexió amb la part més primigènia i natural d’aquests nens i nenes que disposin d’espais de llibertat sostinguda, és a dir, espais segurs i respectats on, sota la mirada atenta i amorosa d’una persona adulta que els aporta sosteniment emocional i físic, puguin explotar el seu potencial en base a la interrelació de materials i la vinculació de conceptes més buit en la seva dinàmica creativa, a l’observació d’iguals que experimenten i creen dinàmiques a què es poden adherir o modificar extremant peculiaritats que els criden l’atenció o els reporten nous escenaris, etc. És a dir, a través del caos creatiu, descobrir-se a si mateixos. Quan se’ls permet moments de caos sostingut, desenvolupen i expandeixen el seu infant natural[1] aconsegueixen sentir-se respectats a nivell intern i no acumulen tensions, mancances, ni malestars que s’emmagatzemen a la psique i poden explotar en estadis posteriors de la seva maduració i desenvolupament.
Quina classe de nens i nenes visualitzem pel nostre esdevenir? Nens poc creatius i amb les seves emocions autèntiques castrats per la moral adulta? Infants que no toleren el caos, el desordre puntual, la llibertat de barrejar conceptes, idees, materials?
Per respondre aquestes preguntes, primer hem de fer-nos altres preguntes: Quin tipus d’adults som nosaltres mateixos? Quina actitud adoptem quan recolzem la seva creativitat? Quines facetes de la nostra experimentació no es van respectar durant el nostre procés de desenvolupament? Aquesta deficiència encara està latent dins nostre? Moltes vegades, la manera com els adults hem estat acompanyats en el nostre procés d’experimentació amb el caos no s’assembla gaire a la manera com ens agradaria acompanyar els nostres fills. Com ens adonem d’això? Majoritàriament, aquestes diferències es manifesten com una dificultat —i, de vegades, una incapacitat— per suportar amb calma i pau el comportament dels nostres fills que no ens han respectat. Per exemple: si et vas obligar a menjar quan eres petit, és possible que ara tinguis dificultats per confiar en el teu fill per deixar menjar al plat, o per saltar de la cadira i tornar a jugar amb un mos de plàtan. Si no us permetien embrutar-vos mentre jugava, potser us costarà fer front a l’embolic i les taques que deixa un grup de nens jugant amb sorra i aigua, indiferents als trossos de fang que els cauen a la roba, els cabells i la pell. Segur que se’n poden pensar molts més exemples d’aquells senyals que ens donen els més petits, aquells aspectes de la nostra vida per repassar; i és important que ho fem amb el mateix amor i la mateixa mirada amb què els observem; que estem acompanyats i recolzats per aquells que mereixen la nostra confiança; i que entenem que quan érem nens no podíem triar el que vivim, però ara ho podem transformar.
Ben sabut és ja que per poder acompanyar els processos de vida dels nostres nens i nenes hem de familiaritzar-nos amb conceptes com l’atzar, la flexibilitat i la no predictibilitat. El que hem dit: la feina d’acompanyar des del respecte i amb una mirada neta de judicis comença per nosaltres mateixes, per permetre’ns entrar en aquest espai de malestar davant del caos i preguntar-nos quina situació no se’ns va permetre viure; quina part del nostre infant natural no va ser amorosament acollit i sostingut quan ho necessitàvem; quins aspectes de la nostra experimentació van ser castrats per adult@s que no podien sostenir l’immens potencial creatiu del caos; perquè el caos no és controlable, és infinit, és oceànic. I espanta.
Obrir-se a escoltar els infants que vam ser, abraçar-lo des del nostre estat adult actual i bressolar-lo en el silenci del nostre cor, potser ajudi a poder mirar els nostres nens i nenes amb els ulls d’algú que abraça la llibertat i coneix la potencialitat del caos.
Bon Camí.
Elisenda Pascual i Martí
psicòloga i fundadora d’Acompanyament Familiar
[1] Aquest estat psicològic de nen@ natural es caracteritza per l’espontaneïtat i per les emocions pures, sense adorns morals apresos o censures adquirides. És específic dels primers anys de Vida, i la manca d’expressió comporta un desenvolupament sense il·lusió i flexibilitat, amb poques emocions autèntiques i amb una predisposició als mandats morals provinents de l’entorn proper (família i societat). Una persona que creix sense aquest estat degudament explorat i integrat, pot esdevenir una personalitat obsessiva i amb dificultat per tolerar els canvis i imprevistos de la Vida.
