Amb els anys, he pogut observar que un infant que pot decidir a quin entorn desenvolupar-se (interior o exterior) no acumula tensions, assoleix aprenentatges d´una manera més relaxada, i gaudeix d´una millor salut física i emocional.
És molt important que els infants es desenvolupin en espais on es permeti la lliure circulació entre l’interior i l’exterior, i que siguin el més naturals possibles. Entenc que això és complex d’acompanyar en entorns escolars convencionals, tot i que ja hi ha certs projectes públics pilot que caminen cap a un benestar tant dels infants com dels professionals que els acompanyin. També és difícil sostenir-ho a nivell familiar; El tipus de vida que duem actualment fa que molts i moltes de nosaltres visquem a ciutats, rodejats d´asfalt, a pisos sense ni tan sols terrassa, i ben allunyats del contacte amb el bosc, el mar i la natura. Un ambient relaxat repercuteix tant als infants com a les persones adultes que els acompanyem, i un espai que pretengui oferir un acompanyament respectuós ha d´intentar cuidar al màxim aquest equilibri. Hi ha estudis que demostren que la connexió amb la natura el possibilita.
D´aquesta manera podem dir que un dels pilars de l´acompanyament respectuós és cuidar la interacció de l´infant amb el sistema natural que l´envolta. L´adquisició del pensament sistèmic és forja -de manera espontània- gràcies al contacte directe amb el sistema viu de la naturalesa. Aquesta posseeix un ritme cíclic que li és propi en què l’ésser humà està inclòs. La mare natura és un organisme més complex i gran que nosaltres (l’espècie humana). Observar com les estacions esdevenen, com els diferents regnes es reprodueixen, neixen, creixen i moren, ofereix als infants (ia les persones adultes, és clar) la comprensió de l´existència de alguna cosa més àmplia dins la qual estem inserits. Ens ofereix la possibilitat de sentir-nos petits, relatius i dispensables. Transforma el pensament antropocèntric predominant, alhora que també ens regala l’ensenyança de poder cuidar allò que ens abraça i ens alimenta, i no prendre’l egoistament com si no tingués fi. I així tanquem l’espiral evolutiu.
La natura és una gran escola: ens permet experimentar els seus cicles, ens ofereix la comprensió del pensament sistèmic i ens facilita l’autorregulació interior-exterior quan la necessitem.
Hi ha un autor nord-americà, Richard Luv, que al seu darrer llibre, “Last child in the Woods” (L’últim nen als boscos) remarca la importància que té el contacte amb la natura per un desenvolupament complet de l’infant. S’aventura més i anomena alguna cosa que ja fa temps es veu percebent a nivell social però que ningú encara havia anomenat: el Trastorn per dèficit de natura.
«Fins fa 30 anys, els nens jugaven entre els arbres o al camp. Els nens d’avui ja no poden tenir els peus plens de fang, córrer fins a horitzons llunyans, penjar-se d’un arbre o recrear mons amb allò que hi ha disponible a la natura. En només dues generacions, la infància ha perdut el llegat més preat: el joc que es va inventar fa desenes de milers d’anys. Als ambients controlats no hi ha veritable experimentació. Tot i que precisament el risc és el que els pares volen evitar, és el que més ens ensenya i estimula la creativitat quan es tracta de trobar solucions».
Richard Luv apunta cap a una recuperació de la cultura rural, podríem dir; aquella en què els infants ens fem grans en contacte constant amb l’entorn natural d’allà on vivíem; on veure uns pantalons estripats i plens de marques d’herba era el pa diari de moltes de les nostres mares; en definitiva, a la “naturalització de la natura” ia veure els espais oberts no com a mers estampes bucòliques i decoratives de l’asfalt que ens envolta, sinó com a escenaris possibles i reals on acompanyar el desenvolupament respectuós dels nostres infants, i perquè no dir-ho, de nosaltres mateixos.
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i fundadora d´Acompanyament Familiar
