Infants i adults aprenent a
travessar les nostres tempestes interiors
Hi ha èpoques en
què visc enmig d’un camp de batalla. Com si, en qualsevol moment, pogués
esclatar una bomba o aquell tret que activa un gran conflicte… A vegades em
sembla que visc en un vaixell pirata: ambient carregat, olor de pólvora i aquella tensió que anuncia tempesta abans
que caigui el primer llamp.
I quan aquest
escenari el tens dins de casa… sí, podem dir que tenim un ‘petit’ problema.
Els meus fills, de
tant en tant, em declaren la ‘guerra’. A mi i al món, però sobretot a mi. I jo,
innocent de mi, gairebé mai ho veig venir. És com si tinguessin una alarma
secreta que sona quan jo penso: “Avui serà un dia tranquil.”
Una mirada
desafiant, un silenci ple d’intenció, aquella resposta impulsiva… i un
reguitzell d’hostilitats en forma de
crit, insult i un catàleg interminable d’ atacs possibles. I jo, com a mare, hi
caic de quatre potes: m’indigno, m’enfado, m’avergonyeixo (perquè… sí, també em
passa).
Llavors em venen pensaments com
aquest:
—Però tu, marrec, què t’has pensat? Qui t’ha educat així? I ara què t’agafa? Tu
no estàs bé. I jo què t’he fet?
Tots aquests
pensaments apareixen quan tinc un petit pirata davant meu brandant una espasa.
Quan tens un petit
guerrer cridant-te a l’orella, no sé vosaltres, però jo em poso en posició de
defensa: agafo l’armadura, un pal i em preparo per atacar. És el meu instint
natural. Un instint que, al meu cas, competiria amb qualsevol videojoc: ràpid,
visceral i amb el botó “respondre ja”.
I és que quan el
meu fill m’està portant al límit de la paciència, això de respirar fons, parlar
fluixet i mantenir la calma em sembla una proesa d’allò més difícil.
I sí: en aquell moment agafaria la
criatureta i la penjaria de la làmpada del menjador durant una estona.
És broma, no ho faria. Però confesso que ho he imaginat més d’un cop.
Quan l’instint
primari aflora és difícil no deixar-se emportar. I per això és tan
admirablement complicada la tasca de criar, educar i contenir els nostres
fills… i sobretot la nostra pròpia tempesta interior.
Quan un
infant —o un adult— està enmig d’una batalla, més que un adversari necessita
algú que l’entengui. Algú que li retorni la llum perduda: una
llum càlida, suau… Algú que l’ajudi a expressar aquella ràbia que necessita
sortir per algun canal.
A vegades ens toca
fer de pont. De contenidor. De port segur. La única manera de desactivar el
guerrer és deixar-lo expressar-se amb llibertat, comprensió i validació,
oferint un lloc i un espai de respecte. I això no vol dir donar-li la raó, eh?
Quan el meu fill em diu “mama, ets tonta” (o el millor de tot: “ojalà no fossis
la meva mare”), no em passa pel cap dir-li “sí, tens raó, guapo”.
Però quan
aconsegueixo no entrar en batalla campal, una bona resposta podria ser:
—Ostres, veig que estàs molt enfadat… em sap greu. Estic aquí per si puc
ajudar-te.
I ens quedem.
Plantades i una mica panolis (perquè a vegades toca ser-ho), però aquesta
manera de fer tan simple dona als nostres fills una incondicionalitat difícil
d’explicar i fàcil de sentir: que els acceptem, fins i tot quan ells mateixos porten
les butxaques carregades de pólvora.
I és que… què
important és tenir un lloc on drenar la ràbia, l’enfado, la injustícia. Què
faríem nosaltres, adults, si no poguéssim “cagar-nos en tot” de tant en tant?
Deixar anar quatre renecs, instal·lar-nos uns dies en la queixa, tenir un mica
de mala llet… És necessari per transitar canvis, prendre decisions i adonar-nos
de coses que, sense malestar, potser no veuríem.
La diferència és
que nosaltres tenim més eines (i més anys d’entrenament) per donar forma al
malestar. Els nens… fan el que poden. Com es transforma el malestar quan
encara no el puc ni comprendre? Quan no sé posar-hi veu? Quan no sé que es
pot convertir en paraules, en sentit? Doncs surt com pot: de cop, imperfecte,
incorrecte, incòmode… i amb molta energia, perquè ells encara no han après el
mode “filtres”.
Jo ho
reconec: a èpoques navego en mars convulsos. Són èpoques que venen després de
la calma o de la desconnexió, moments en què connecto amb coses que han de
canviar… i aleshores les resistències apareixen disfressades d’enfado. I és
necessari que això passi.
I també és
necessari trobar personetes que ens facin de mirall, que ens retornin la
realitat amb tendresa, i que ens agafin la mà quan ens sentim “massa”. Que ens
diguin:
—Et veig enfadada últimament. T’estimo igual, eh? Però… tot bé?
I, sobretot, que
ens recordin que la guerra no és el final. És només una tempesta que, si la
sostenim amb amor (i una mica de sentit de l’humor), acaba plovent cap a un dia
una mica més clar.
