El viatge de motxilera: una metàfora de vida
Emprendre un viatge de motxilera no és com fer unes vacances organitzades. No hi ha itineraris tancats, ni hotels reservats, ni horaris fixes. Només una motxila a l’esquena, amb l’essencial per avançar, i el desig de descobrir el camí pas a pas.
Una motxilera parteix amb il·lusió, sabent més o menys d’on surt, però sense certeses sobre on arribarà. Durant el recorregut hi ha dies de paisatges bonics, de trobades inspiradores, de calma i plenitud. I també hi ha dies de cansament, de dubtes, de camins que es perden o tempestes que obliguen a aturar-se.
Viure aquest tipus de viatge exigeix flexibilitat, paciència i confiança. Cada imprevist ensenya alguna cosa: adaptar-se, improvitzar, demanar ajuda. I encara que es pot viatjar sola, compartir el trajecte amb altres viatgers ho canvia tot. El suport mutu esdevé refugi; les converses al voltant d’un foc, medicina. Viatjar acompanyada transforma el recorregut: el suport es converteix en força.
La lactància: una travessia única
La lactància materna s’assembla molt a aquest viatge de motxilera. Cada mare inicia el seu propi recorregut amb una barreja d’entusiasme, amor i por. A la seva motxila hi porta l’indispensable: el seu cos, el seu instint, el seu nadó i el desig profund de cuidar i nodrir. Però aviat descobreix que no existeix un mapa únic, que els consells abunden i moltes vegades es contradiuen, que els camins es bifurquen i que les etapes es viuen amb alts i baixos.
Algunes pujades es fan pesades: el cansament, les nits sense dormir, les pressions externes, els dubtes sobre si ho està fent “bé”. De vegades, la mare sent que la solitud pesa més que la motxila.
I no és un detall menor: la solitud és un dels principals factors de risc d’ansietat i depressió durant l’embaràs i el postpart. La manca d’acompanyament, d’escolta i de contenció emocional pot fer que un procés natural esdevingui una travessia massa exigent. De vegades la solitud pesa més que la llet.
La prevenció comença amb la companyia
Cuidar la salut mental perinatal no només implica atenció clínica, sinó també prevenció social i comunitària.
I una de les eines més poderoses per prevenir l’ansietat o la depressió és tan humana com no estar sola. Trobar-se amb altres mares, compartir experiències, validar emocions, riure, plorar i sentir que una no està fallant —només aprenent— és en si mateix un acte terapèutic. La companyia transforma el viatge: el fa més amable, més real, més humà.
La prevenció comença quan una mare se sent acompanyada.
Els grups: suport, xarxa i font de salut
Els grups de lactància, grups de criança, espais terapèutics, grups de ioga o de música amb nadons, són llocs on es genera salut de manera natural.
Allà, les mares s’escolten, es sostenen i s’acompanyen.
Comparteixen èxits i frustracions, busquen solucions conjuntes, i aprenen que demanar ajuda no és signe de feblesa, sinó de saviesa.
Aquests espais són més que suport emocional: són sistemes de sosteniment sostenible que reforcen la confiança, promouen el benestar i enforteixen els vincles entre mares, nadons i comunitat.
Els grups no només alleugen el malestar: generen salut.
Un viatge que transforma
La lactància, com un viatge de motxillera, no es tracta d’arribar més lluny ni més ràpid, sinó de gaudir del trajecte, de respectar els ritmes, de caminar acompanyades.
Cada etapa té la seva bellesa i el seu aprenentatge.
I quan una mare se sent sostinguda, quan troba xarxa, quan se sent part d’alguna cosa més gran, el benestar de la mare és major, s’irradia cap al seu nadó, la seva família i tota la comunitat, generant un cercle virtuós de cura, empatia i creixement compartit.
Quan una mare se sent sostinguda, tot el sistema es reforça.
