Quan la maternitat no segueix el guió clàssic; una mirada honesta sobre la monomarentalitat des del desig, la preparació i la xarxa
Quan una dona diu que vol ser mare sola, sovint sent un “que valenta ets” com a resposta. Com si el que vingués després hagués de ser necessàriament terrible. A cap dona en parella li diuen això, i també viuran moments difícils. A consulta, moltes mares monomarentals expliquen que no s’identifiquen amb paraules com valenta o forta. No pas perquè no ho siguin, sinó perquè no se sentien així. El desig hi era, però el camí no era el previst; han trobat un pla B que ho ha fet possible. No ho van decidir des d’un impuls heroic, sinó des del desig profund de maternar, encara que les circumstàncies no fossin les somiades.
Algunes dones expliquen de fet que no es van sentir valentes en prendre la decisió, sinó més aviat vulnerables. Es pot desitjar molt una criatura i, alhora, sentir por i fragilitat. Ser mare sola implica sostenir molt i la fortalesa no només és tirar endavant i enfrontar-se a tot, també està en el fet de sentir-se i reconèixer-se vulnerable. Permetre això és una altra forma de força molt poc reconeguda.
Maternar sense parella no vol dir maternar sola
Quan no hi ha parella —ni una xarxa familiar clara— molts dels espais que culturalment s’assignen a dues persones recauen en una sola. La logística, l’economia, les nits sense dormir, les decisions del dia a dia… I això pot fer por. Però moltes dones han descobert una altra manera de sostenir: fer xarxa, demanar ajuda, repartir el pes (i l’amor!).
Com es cria quan no es pot delegar en una parella? Algunes expliquen que han creat grups de whatsapp on les persones més properes poden oferir-se a ajudar, que han teixit vincle amb veïns i veïnes,i que la seva situació les ha ajudat a fer pinya. Un germà que t’acompanya al metge, una cangur que t’ajuda i et fa companyia, una altra mare embarassada amb qui compartir camins. Quan deixem de pensar que una sola persona (la parella) ho ha d’assumir tot, s’obre la possibilitat d’una criança més comunitària, més col·lectiva, més rica.
També hi ha dones que, després d’anys funcionant de manera molt autònoma i independent, senten que aquesta manera de maternar és coherent amb la seva trajectòria. I això les fa sentir més preparades. Però criar no és exactament com gestionar la pròpia vida adulta: l’infant sí necessitarà diferents figures de referència. Maternar des de la lògica de l’autosuficiència pot semblar empoderador a priori, però si després et sents sobrepassada, pot aparèixer la culpa —cap a una mateixa o cap als altres. Per això, la preparació no només passa per assumir el repte, sinó també per reconèixer que es necessitarà ajuda. I fer un treball intern que permeti estar disposada a demanar-la i rebre-la sense culpa.
Prendre decisions sola: llibertat i límits
Un dels aspectes més particulars de la monomarentalitat és la presa de decisions en solitari. Per a algunes dones, això representa un gran alleujament: no haver de negociar amb ningú, poder seguir el propi criteri i tenir total llibertat per decidir què és millor per a la criatura. Especialment en persones amb tendència a voler controlar les situacions, pot viure’s com un regal: la tranquil·litat de saber que no cal discutir cada pas.
Però aquesta mateixa llibertat pot comportar riscos. No tenir altres mirades amb qui contrastar les decisions pot generar dubtes o fer que algunes qüestions passin desapercebudes. És per això que comptar amb una xarxa de confiança —amics, terapeutes, professionals, altres famílies— pot ajudar a mantenir la perspectiva i no viure-ho tot sola.
A més, en alguns casos, pot aparèixer una altra dificultat: que algun familiar proper (sovint la mare o el pare de la dona que materna sola) ocupi un lloc massa central, gairebé com si fos una parella. A nivell sistèmic, això altera la jerarquia natural i pot generar confusions i disfuncions en el nucli familiar. Posar límits clars i ubicar cada persona en el seu lloc és clau per protegir l’equilibri familiar i emocional.
El pes dels altres: opinions, filtres i judicis
El context també influeix en com s’entén o es jutja aquesta decisió. Algunes dones a consulta m’expliquen que amb 40 anys, ningú qüestiona la seva elecció. Però que als 30, reben advertiments: “espera una mica més”, “no és el moment”, “estàs segura que pots tota sola?”. Aquestes frases no parlen de la persona que decideix ser mare sola. Parlen de qui les diu. De les ulleres amb les quals veu el món, del seu model de vida, de les seves pors.
Quan es comunica la decisió de tenir un fill amb parella, ningú es qüestiona si aquesta parella serà estable, si tindrà recursos o si estarà a l’alçada. Què els fa pensar que tindre un fill amb aquesta persona serà més fàcil, serà millor per l’infant, si no ho saben? Però si no hi ha parella, de cop tot es posa en dubte. Com si l’amor i la cura només fossin vàlids dins d’un model tradicional. I això també cal revisar-ho.
I si el meu fill o filla troba a faltar un pare?
Aquest és un dels dubtes que apareixen en moltes dones que es plantegen la monomarentalitat. I és legítim. Potser sí. Potser, en algun moment, el fill o filla es preguntaran per què no hi ha una figura paterna com en altres famílies. Però això no vol dir que hi hagi mancança. Hi ha tot tipus de pares, bons, dolents i regulars. I això el nostre fill no ho sap. Veu altres famílies i ho pot idealitzar. Si el teu fill nota que tu no portes bé el fet de no tenir parella o que no tingui un pare, és probable que li molesti o li faci mal aquest fet.
També pot aparèixer una altra pregunta que pesa molt: “Sóc egoista per voler tenir un fill sola?”. Però tenir un fill mai és una decisió neutra. Sempre implica desitjos, expectatives, incerteses. I voler maternar des del desig, des de la preparació i des de l’amor, no és egoista. És honest. I és una base sòlida per cuidar i estimar. Ningú pregunta a les parelles heterosexuals per què volen tenir fills, no es qüestiona, i poden tenir intencions de menys cura i amor que una família monomarental.
Com a societat, tenim el repte d’ampliar la mirada i deixar de pensar que només hi ha una manera “bona” de formar una família. La diversitat familiar ha de començar a normalitzar-se des de casa. Quan el model de família monomarental es viu amb naturalitat, amor i coherència, les criatures creixen entenent que hi ha moltes formes possibles d’estimar i de créixer. I totes poden ser sanes, completes i plenes.
Preparar-se per una maternitat diferent
Abans de prendre la decisió de ser mare sola, moltes dones transiten un procés intern profund. Un dol previ, sovint silenciós: deixar anar la idea de la família que havien imaginat. Fer espai per assumir que moments com donar a llum amb una parella, compartir els primers passos, posar a dormir el nadó i seure plegats, no seran com s’havien pensat.
Fer aquest dol abans de prendre la decisió pot ajudar a preparar-se millor. A ser més conscient del que no es viurà com s’havia imaginat i, alhora, començar a construir una nova manera de viure-ho que t’agradi i et faci sentir bé. Una manera que no és menys bona, ni menys plena, sinó diferent.I quan aquest procés es fa des de la consciència, la maternitat pot començar amb més calma, més seguretat i més arrelada en el propi desig.
Ivet Vidal. Psicòloga infanto-juvenil. Psicoterapeuta familiar i de parella. Núm. Col. 26559
Fonts, bibliografía i recursos:
- Associació Madres solteras por elección
- Llibre: Madres solas por elección de Eva María Bernal
- Podcast: The Monofamily Show
- Grups d’acompanyament a mares monomarentals
