Una mirada Sistèmica i amorosa quan hi ha una separació amb criatures
Separar-se no és només trencar un vincle de parella. Quan hi ha fills, és també -i sobretot- reorganitzar una família. Des de la Psicologia Sistèmica sabem que una separació no dissol el sistema familiar: el transforma. El repte no és “fer-ho perfecte”, sinó fer-ho prou segur, prou clar, prou humà.
Una separació sana no consisteix a evitar el dolor, sinó a ordenar-lo, a posar-lo al lloc que correspon, perquè els infants no hagin de carregar amb pes que no els correspon. Quan els adults assumeixen la seva responsabilitat emocional, els fills poden continuar fent allò que millor saben fer: ser infants.
Aquest article vol ser una invitació a separar-se amb consciència, tendresa i claredat. A trencar el vincle de parella sense trencar el vincle familiar. Anem a fer-ho a través dels punts més importants des de l’enfoc Sistèmic:
1. Restablir les jerarquies familiars: els adults al seu lloc
Quan una separació és conflictiva, els infants sovint intenten ajudar. No perquè els toqui, sinó perquè estimen. Però ajudar als adults a gestionar els seus conflictes té un cost alt: perden espontaneïtat, joc i lleugeresa.
En aquests moments de la separació, el sistema familiar entra en desequilibri. Sense voler, els infants poden ocupar espais que no els corresponen: decidir, mediar, preocupar-se, sostenir emocionalment.
Quan els adults deixen clar que són ells qui prenen les decisions, l’infant pot relaxar-se. No ha de vigilar, ni posicionar-se, ni anticipar conseqüències.
“Vull que sàpigues que tant el teu pare (o mare) com jo som els adults, i som qui hem de prendre les decisions. La teva feina és simplement ser un nen, i això està perfectament bé.Els adults som els que cuidem als petits, no al revés.”
Des de la mirada sistèmica, la jerarquia és una font de seguretat, no d’autoritat rígida.Quan això es diu amb coherència -no només amb paraules, sinó amb actes-, el sistema recupera ordre, i l’infant pot tornar a créixer des del lloc que li correspon.
Aquesta comunicació no només informa; descarrega. Retorna al nen el dret a la infància.
2. Validar l’altre progenitor: honrar l’origen del fill
Des d’una mirada sistèmica, cada fill porta elements de tots dos progenitors, no només a nivell biològic, sinó també relacional i simbòlic.Quan un adult desqualifica l’altre, encara que sigui subtilment, l’infant ho rep com una desqualificació interna.
Validar l’altre progenitor no és negar els conflictes de parella; és separar el rol de pare/mare del rol de company/a.
“Vull que sàpigues que la part del teu pare/mare que hi ha a dins teu està bé, i m’agrada que et sentis orgullós de qui ets.”
Aquesta validació permet que l’infant s’estimi sense lleialtats dividides. I això és salut emocional.
3. Evitar que el fill esdevingui confident o missatger
Un dels riscos més grans en una separació és convertir l’infant en pont: de missatges, de silencis, de tensions. Quan això passa, l’infant deixa de ser fill per esdevenir contenidor emocional.Les criatures no han de sostenir allò que els adults no poden sostenir entre ells.
Des del respecte i la claredat, és important dir-los que no han de fer aquest paper, i assumir els adults la seva responsabilitat comunicativa.
“Mai vull que et sentis obligat a transmetre missatges entre els pares i tu. La teva tasca és simplement sentir-te segur i estimat. Els adults hem de gestionar les nostres converses i problemes entre nosaltres, no amb tu.”
4. Mantenir el vincle intern: la família continua dins
La separació és física, relacional, logística. Però per als infants, el vincle amb els pares és també intern. Ajudar-los a entendre que no perden la família, sinó que aquesta adopta una nova forma, és fonamental. La gran proposta sempre serà ajudar a integrar la separació sense trencament intern.
“Tot i que els pares no estiguem junts físicament, la nostra essència t’acompanya sempre dins teu. Dins teu sempre ens pots tenir als dos, perquè nosaltres hem deixat de ser parella, però no hem deixat -ni deixarem mai- de seguir sent la teva família.”
Una separació viscuda amb consciència no és un fracàs; és una transformació. Quan els adults es fan càrrec del que és seu, quan parlen amb veritat i tendresa, quan posen límits clars sense endurir el cor, els fills i les filles aprenen una lliçó silenciosa però profunda: que l’amor (o, si més no, el respecte) pot canviar de forma sense desaparèixer.
Mantenir el vincle familiar, encara que el vincle de parella s’hagi trencat, és un acte de maduresa emocional i de respecte pel sistema. I sobretot, és un regal immens per als fills: el regal de créixer sense haver de sostenir el que no els pertoca.
Separar-se bé no és no fer mal. És no fer carregar. I això, ja és molt.
Elisenda Roig Solé
Psicòloga Sistèmica i Humanista
Especialitzada en Vincles Familiars i en Criança Respectuosa
