29 de novembre de 2020
En anteriors articles, meves companyes psicomotricistes Alícia Apolo i Neus Llop, han escrit sobre el Joc, i sobre la sala de psicomotricitat com a espai de contenció. Em sembla interessant rescatar en aquests moments de pandèmia aquestes dues paraules tan pròpies de la Psicomotricitat: Joc i contenció.
Aquí i ara, cadascuna tenim les condicions de vida que tenim, i l'arribada del coronavirus i les mesures restrictives en conseqüència, han estat un impacte en les nostres condicions. Cadascuna estem vivint, sobrevivint, resituant-nos després de la por, la ràbia, la tristesa més o menys intensa que hem pogut sentir, en nosaltres mateixes, o en les persones que estimem del nostre entorn. Sense parlar de l'impacte econòmic que per a moltes famílies està tenint està crisi.
De manera inevitable, ens cal un temps per resituar-nos, per sentir-nos i comprendre què ens passa i què passa al món amb aquesta situació que ens ha caigut a sobre. Segurament, aquests últims mesos per a moltes famílies han estat moments de més estrès, angoixa i aïllament. Hi ha hagut menys temps o capacitat per al silenci, respirar profund, no fer, descansar, el plaer, la diversió, la regeneració.
Estem en un moment difícil, on, com ja explicava la companya psiquiatra i terapeuta perinatal Susana d'Ambrosio en un altre article, la salut mental i emocional de adultxs i nenxs està més fràgil, inestable, turbulenta. Ens afecta a tots i totes, però no a tots i totes per igual. La por a la mort, la por a emmalaltir, la por al coronavirus, la por de perdre la feina, l'assumpció de restriccions que afecten la nostra vida quotidiana, l'aïllament, el sentir-nos vulnerables de forma permanent, etc ... són emocions, sentiments i angoixes que d'alguna o altra manera lxs nenxs viuen en el seu entorn familiar i escolar.
Quin lloc ocupa el joc corporal i espontani propi dels i les nenes a hores d'ara?
Penso que no és una amenaça per a la seva salut ni per a la de les seves famílies. Sabem que, amb unes mesures adequades, és segur i necessari per a la seva salut global, que els infants s'ajuntin, comparteixin materials, es toquin, abracin, lluitin contra el coronavirus, construeixin casetes per sentir-se segures davant aquesta amenaça externa que no controlen, tinguin un espai per a descarregar la tensió acumulada de forma lúdica, segura i desculpabilitzadora, per expressar la seva agitació motriu sense una veu constant que els diu que s'aturin, i s'asseguin, o per balancejar-se, estirar-se a terra i tapar-se amb una tela per sentir el sosteniment i el descans, perquè pot ser que tinguin menys moments de contacte i relació plaent amb els seus adults referents, dormen pitjor i durant el dia necessiten més moments de descans de l'habitual ...
En moments en què les relacions, l'expressió de les emocions i el moviment estan en quarantena, m'agradaria recordar algunes de les funcions essencials del joc corporal propi dels infant d'entre de 0 a 6 anys.
Quines necessitats, angoixes i desitjos es posen en joc amb el joc?
La necessitat de trobada amb els i les altres. Des de la relació i en la relació, primer amb les adultxs referents i posteriorment també amb els seus iguals i altres adultxs importants, els infants constitueixen la seva identitat i enforteixen els seus vincles.
La necessitat d'expressar-se i mostrar el que senten amb el seu llenguatges propi, és a dir, el moviment i l'acció emocionades. I anar entenent de mica en mica qui són i el que esdevé en les seves vides amb l'acompanyament de les seves adultxs referents. Com he explicat, pot ser que ara alguns infants tinguin pors, frustracions, ràbies, tristeses, angoixes, que necessiten ser expressades des del joc corporal.
La necessitat de moviment, a partir de la qual també construeixen la seva identitat: es mouen perquè existeixen, existeixen perquè es mouen. I així, actuant i transformant el seu entorn, els infants aprenen a dominar les seves capacitats i fragilitats.
El joc corporal i espontani acompanyat per psicomotricistes en una sala de psicomotricitat, ajuda als infants a contenir les angoixes que aquesta situació els pot provocar o que escolta, sent, s'observa que viuen els seus éssers estimats.
Què volem dir quan parlem de contenció de les angoixes? Ens referim al fet que tenim una formació, un sistema d'actituds, un marc i també certes qualitats personals que ens ajuden a establir un vincle amb els infants. Poc a poc ellxs van expressant des del joc corporal, allò que no han pogut expressar abans, o bé que ha estat expressat però no acompanyat, comprès, oblidat, tapat, amagat, malentès, culpabilitzat ... nosaltres estem disponibles per acompanyar el seu joc corporal, els escoltem, els ajudem a posar paraula a aquest malestar, i així ho podem traslladar a la seva família.
Creant aquest entorn contenidor, acompanyem a l'infant a reconstruir la seva història, no per canviar-la, si no perquè sigui més lleuger allò dolorós i pugui seguir creixent amb una base més segura.
Aquesta situació de crisi no la podem canviar, però si podem trobar eines que ens ajudin a fer-la una mica més portable, i penso que la psicomotricitat, tant educativa, preventiva com terapèutica, és una d'elles.
Eulàlia Solé Altimira
Psicomotricista en l'àmbit educatiu, preventiu i terapèutic.
