La psicologia sistèmica suggereix que cada membre de la família té un lloc dins el sistema familiar. Quan els fills sentim que no complim amb les expectatives familiars o que no encaixem dins dels rols establers, la culpa apareix com a resposta d’aquesta tensió interna.
En termes sistèmics la culpa cap a la família es relaciona amb el concepte de “lleialtat invisible”,una mena de compromís no-verbalitzat que els fills sentim cap els pares. Aquest tipus de lleialtat ens porta a sentir culpa quan escollim camins diferents o quan decidim allunyar-nos dels valors o expectatives de la nostra família d'origen.
Potser et pots sentir identificada en alguna d’aquestes 3 culpes que a ara et plantejaré. Si és així, al final de l'article et proposaré com reinterpretar la culpa per transformar-la en “bona culpa” o, com a mi m'agrada anomenar-la:en“bona-mala consciència”
1. Culpa d'ingratitud o deute emocional
Aquest tipus de culpa sorgeix quan els fills sentim que hem de retribuir els pares per l'esforç, el temps i els recursos que van invertir en nosaltres. Sovint apareix quan els pares van verbalitzar deliberadament frases com “vas arribar en el pitjor moment de les nostres vides”; “vaig haver de renunciar a moltes coses quan vas néixer”. Els fills sentim que els pares van dedicar gran part de la seva vida al nostre benestar, i que mai no els podrem tornar prou.
2. Culpa per lleialtat familiar
La culpa per lleialtat sorgeix quan sentim que el nostre benestar o èxit a la vida contradiu la història de sacrifici i esforç dels nostres pares. És com si la nostra felicitat estigués dient-los: “jo he pogut viure una bona vida i vosaltres no”. Aquest tipus de culpa és comú en famílies on hi ha hagut dificultats econòmiques o sacrificis per oferir oportunitats als fills.
3. Culpa per no complir expectatives
La culpa també pot sorgir quan els fills comencem a distanciar-nos emocionalment o establim límits per protegir el nostre benestar propi. Això es pot interpretar com una traïció o un rebuig de les expectatives familiars, generant un conflicte intern entre la necessitat d'autonomia pròpia i la lleialtat cap a la família.
COM ATENDRE ELS TIPUS DE CULPA DES DE LA PSICOLOGIA SISTÈMICA?
La culpa cap als pares és una reacció molt comuna per la psicologia sistèmica, i entendre-la és clau per al creixement emocional. Detectar-nos i reconèixer-nos com a “traficants de culpa” permet alliberar-nos-en i avançar cap a la construcció de relacions més genuïnes. La psicologia sistèmica ofereix camins per comprendre i re-elaborar emocionalment els patrons familiars.
Un d'aquests camins és entendre la “bona culpa”.
La Bona Culpa
La bona culpa, en termes de la psicologia sistèmica, és la que compleix una funció d’autonomia i autenticitat individual. Es desplega quan sentim que hem actuat de manera que està alineada amb els nostres propis valors, encara que no amb els de la família.
Per diferenciar entre la bona i la mala culpa, és vital que reconeguem els nostres propis valors i aprenguem a distingir entre els nostres desitjos personals i les expectatives familiars. Això ens permet identificar quan la culpa és una senyal vàlida de responsabilitat amb mi mateixa (bona culpa) i quan es deu a pressions externes que no corresponen amb els meus veritables desitjos (mala culpa).
Què ens pot ajudar a entendre la “bona culpa”?:
1. Reestructuració sistèmica
Entendre que els pares van prendre les seves pròpies decisions com a adults responsables de si mateixos i fent ús de la seva pròpia voluntat. Això ens permet als fills alliberar-nos de la càrrega de compensar cada sacrifici i recol·locar-nos dins del sistema familiar en el nostre veritable lloc de fills (només som els petits)
2. Trencar la lleialtat invisible
Entendre els patrons de sacrifici dels nostres pares sense carregar-los a sobre o veure’ls com un deute a pagar.Entendre que cada generació té el seu propi camí és essencial perquè els fills puguem viure d'acord amb els nostres desitjos i potencials, sense sentir-nos responsables per “arreglar” la història familiar o “sortir-nos de la narrativa”. Tenir una bona vida mai no hauria de ser un problema amb què sentir-nos culpables, sinó un regal d'abundància que oferim al sistema familiar.
Distingir entre la bona culpa i la mala culpa és clau pel desplegament genuí de la pròpia vida. La bona culpa diu “Sí” a la Vida, mentre que la mala culpa la paralitza i la impedeix. Per mi, el treball amb la culpa té la magnitud d’un ritual iniciàtic: només en el moment en el que ens permetem atravessar la porta de la “bona culpa” i sostenir la incomoditat de no estar complint amb les expectatives que tenien de nosaltres, i a la vegada seguir el nostre rumb intern, és quan veritablement ens convertim en Adults amb lletres majúscules.
Elisenda Roig Solé
Psicòloga Sistèmica i Humanista
Especialitzada en Vincles Familiars i en Criança Respectuosa