17 de abril de 2022
El dol perinatal, el dolor d’una mort invisible.
Un de cada 4 embarassos no acabarà amb un nadó als braços. Això és prou sabut, solem haver sentit d’algú conegut, una familiar, una amiga… que li ha passat.
Tot i així, no és el que esperes quan apareix aquest -desitjat- positiu en el test d'embaràs i sents que la vida s'obre pas dins del teu ventre.
Potser fa mesos que voleu ser mare o pare, un desig que sorgeix d'un lloc molt profund, i la realització del qual t'adones que, en gran mesura, s'escapa del teu control. Només pots esperar, somiar, imaginar… i confiar.
Moltes hem passat per aquesta experiència, i podem afirmar que el dolor no entén de pes, mida o setmanes de gestació.
Què passa quan un nadó mor a l'úter matern, o poc després de néixer?
No és una qüestió senzilla de respondre, ja que hi ha tantes maneres de viure-ho com persones i famílies, tantes formes d’ afrontar-ho com estils de personalitat i recursos interns. I m'agradaria anomenar també quan l'avortament és voluntari, ja que no és per això que la mort és menys dolorosa. Sabem que - gairebé - cap dona acudeix alegrement a l'avortament.
Vivim en una societat que ha anat perdent moltes formes i símbols relacionats amb la mort (dol, funerals, vetlladors, plors col·lectius…) adaptant-se a un context més plural en formes de viure-la. Això ens ha portat també a convertir-la, cada cop més, en una realitat asèptica, llunyana, silenciosa, hospitalaria. Solem rebutjar allò lleig i dolorós, i aquest escenari dificulta cada vegada més la vivència de la mort com a part elemental de la vida, encara més quan es tracta d'una criatura que encara no ha nascut.
Necessitem mirar la realitat de la mort de front per poder anar desprenent-nos d'aquesta connotació social tan fosca i temuda i poder fer mal amb permís, acceptació i llibertat.
Hi ha una realitat en l'àmbit sanitari i és la general manca d'estratègies i eines per acompanyar la mort perinatal. A més, les dificultats legals per a que es pugui reconèixer la criatura morta com a membre de la família, i com de desconcertant poden resultar frases fetes amb bones intencions de persones properes, fan de la vivència una experiència que pot resultar difícil de transitar.
Per sort, estem en moments de canvi. La mort perinatal està cada cop més visibilitzada, es comparteixen més aquest tipus de vivències, tant a nivell privat com públic i per part de persones conegudes de diferents àmbits. Falta molt per recórrer, però anem avançant.
És diferent el dol perinatal a altres dols?
Gairebé tot allò que sabem del dol tant a nivell científic com personal, és aplicable al dol perinatal. A més, es poden afegir algunes característiques específiques com allò inesperat i impensable, allò que sembla no formar part del cicle de la vida; el silenci, la desautorització i la solitud. El desconcert.
Es mor un fill o filla, i amb ell o ella una vida projectada, una maternitat o paternitat imaginada i, possiblement, molt desitjada.
Un 80% dels avortaments tenen lloc durant el primer trimestre d'embaràs. La mort primerenca (abans de les 22 setmanes) és, si és possible, més invisible encara, ja que moltes famílies ni tan sols han compartit amb les seves persones de confiança que estaven esperant unx fillx. Això ens condemna a viure'l, encara més, en silenci.
La mort d'un ésser estimat no ha de ser inevitablement un esdeveniment traumàtic, però la imprevisibilitat, l'absència d'experiències prèvies, la manca d'acompanyament o la falta de sensibilitat o inclús maltractament en el moment de donar la notícia o en les intervencions posteriors pot augmentar notòriament l'estrès en els moments més delicats del procés.
Com podem facilitar la vivència d’una experiència tan dolorosa?
L'aparició de sentiments de culpa, irrealitat, xoc, crisi d'identitat o sentit vital poden aparèixer durant el procés de dol. És molt important oferir-li un espai al dolor, a la ràbia, a la impotència… oferir el tempsnecessari, integrar la pèrdua i reubicar-se en la nova situació.
En el procés de dol es poden trencar creences, relacions, models vitals i es pot donar l'escenari òptim per reconstruir, resignificar, transformar la pròpia vida, amb temps.
Tornar als rituals, poder crear un espai físic per honrar la vida que se n’ha anat; escriure, cantar, posar flors o enterrar el cos, si el tenim... si es pot, fer fotos, vestir el cos sense vida, guardar records si se'n tenen... són alguns exemples d'accions que poden facilitar la vivència. Tornar a ubicar-se al nou cos puèrper que ja no gesta i que pot estar sentint un gran buit, requereix temps, paciència i molta compassió.
Acomiadar la vida tan aviat, des del profund amor que pot sentir una mare o pare cap al seu/seva fill/filla, pot resultar una experiencia transformadora mai imaginada, tan a nivell individual com familiar.
Recorda que si estàs vivint aquesta experiència i necessites ajuda pots comptar amb nosaltres. No estàs solx.
Iris Gómez, Psicòloga de l´equip d´Acompanyament Familiar.
Bibliografia:
- Pilar Gómez-Ulla, Manuela Contreras García. Duel perinatal. Editorial Síntesi.
- Mònica Álvarez, Maria Àngels Claramunt, Laura G Carrascosa, Cristina Silvente. Les veus oblidades: pèrdues gestacionals primerenca. Editorial OB STARE
