Las etapas
del desarrollo infantil

¿Conoces los principales rasgos, hitos y necesidades de cada etapa evolutiva de tus hijxs?, ¿Acompañas estas etapas con comprensión, amor y presencia?, ¿Sabías que el cuido de estos primeros estadios del desarrollo puede prevenir neurosis? Comprender que en los primeros 7 años de Vida se forja la base de la estructura de nuestra personalidad adulta nos ayudará a relajarnos y, por tanto, cuidaremos de manera más responsable cada momento vital de nuestrxs hijxs. Descárgate el ebook y... ¡Feliz lectura!

¿Sabes que le sucede a tu criatura a lo largo de su desarrollo? Te regalo un ebook sobre los hitos y las necesidades auténticas de cada etapa evolutiva de tus hijxs.

28 de marzo de 2024

PSICOLOGÍA INFANTO-JUVENIL


ÀREA TERAPÈUTICA INFANTO-JUVENIL

Lara Terradas

lara@acompanyamentfamiliar.com


TERAPIA GESTALT INFANTIL

 

Què ens fa portar un infant a teràpia?

Quan pensem en un nen o nena, l’imaginem amb totes les seves potencialitats desplegant-se al servei de la vida. Quan les capacitats innates del desenvolupament, que teixeixen un creixement sà i feliç, es veuen inhibides, l’acompanyament terapèutic beneficia a l’infant.

Des de la terapia Gestalt entenem que l’ésser humà és un tot, i el tot és més que la suma de les seves parts (Fritz Perls). Som un tot perquè entenem que les diferents instàncies de les que estem formats no es poden dissociar entre sí. Som éssers emocionals, intel·lectuals, corporals i espirituals. Per exemple, si sentim una emoció com la ràbia, posem el cos en acció per descarregar-la. Un pla afecta a l’altre, un pla s’expressa a través d’un altre i la combinació d’aquests resulta ser molt més complexa que la suma de cada pla per separat.

Tal i com explica Violet Oaklander, un infant sà disposa de la capacitat de fer ple ús del cos, de l’expressió emocional i de l’intel·lecte. Arriba al món com un ésser sensorial: necessita succionar per mamar o ser tocat per créixer. El seu cos està en moviment constant: agafa, gateja, camina, escala, salta. Expressa emocions des de ben aviat: plora, riu, expressa por o ràbia. La seva ment inquisitiva té set d’aprendre per trobar-li sentit al món.

Però cada infant, unxs més que d’altres, comença a reaccionar de forma particular quan el seu desenvolupament natural es veu interferit per alguna circumstància quotidiana dolorosa (educació poc respectuosa, relacions desiguals entre iguals, etc.) o esdeveniment traumàtic (ensurt, divorci, rebuig, abandó, abús, malalties, morts, etc.) llavors els sentits s’anestesien, les emocions es bloquegen, el cos es restringeix i l’intel·lecte no és el que podria arribar a ser.

La reacció de retracció davant d’aquestes circumstàncies té una funció instintiva i primària de supervivència, per tal de protegir-nos com a organismes viu i resilients que som. Quan un infant es veu exposat a circumstàncies adverses, més o menys greus, però suficientment importants per crear-li un malestar significatiu en el seu sistema d’autorregulació (Reich), és natural que hi hagi una resposta d’inhibició.

En aquesta retracció del sí mateix, per causa de vivències doloroses, hi té un paper importantíssim la gestió de la ràbia. L’energia agressiva, és el motor emocional que ens impulsa a procurar-nos allò que necessitem. Mossegar una poma és un acte agressiu. Si aquesta energia fa la seva funció, és constructiva. Però si s’expressa per excés (generant efectes destructius a l’entorn, com ara agressions a altres persones: pegant als companys o passant per el seu costat i fent-los caure quasi sense adonar-se’n) o per defecte (generant agressions a unx mateix que s’expressen de forma psicosomàtica: mal de cap, de panxa, enuresi…), en qualsevol de les dues polaritats, és aconsellable intervenir de forma terapèutica per acompanyar allò que necessita ser equilibrat.

Quan acompanyo un infant a sessió tinc en compte, sobretot, dos trets bàsics de la seva psique: la permeabilitat i l’egocentrisme.

L’infant és permeable perquè integra allò que arriba del medi sense qüestionament ni filtre, ja que no té el criteri necessari per discriminar la validesa dels missatges rebuts. Aquests poden ser convertits en creences sobre unx mateix i passar a formar part de l’autoconcepte propi, i per tant, determinar l’autoestima. ”Aprenen a veure’ns com ens veuen” (Bruce Lipton). Per exemple, si cada vegada que l’infant vessa el got de llet, inintencionadament, rep una mirada desvaloritzadora del seu pare, és fàcil que interioritzi que és “sóc unx maldestre”.

D’altra banda, l’infant és egocèntric, i des d’aquest punt de vista percep el món com quelcom no diferenciat de sí mateix, això fa que se senti responsable/culpable de tot allò que passa al seu voltant. Per exemple, infant que no va estar tranquil fins que li van dir que el seu veí s’havia mort perquè tenia una malaltia; fins al moment ell creia que era culpa seva per haver-li donat un caramel dels seus, perquè tenia sucre.

En definitiva, les creences que construeix l’infant i la competència en gestionar les circumstàncies que viu poden condicionar el desplegament de les seves potencialitats. La meva feina a les sessions és facilitar que es restableixi la possibilitat de retrobar-se amb aquelles parts “minvades” de si mateix, tot empoderant “el sentit del jo” i restablint un bon contacte amb el medi i amb els altres.

 

Com treballem a les sessions?

 El vincle que s’estableix entre l’infant i jo és la base afectiva sobre la qual es crea un entorn de seguretat, en el qual l’infant és capaç d’obrir el seu món emocional i compartir-lo. “Sense afecte no hi ha sinapsis” (Evania Reichert). O sigui, si no hi ha amor, no hi ha creixement. És a dir, perquè el procés de reparació del trauma o de la dificultat tingui lloc, s’ha de donar en el marc de seguretat que aporta la relació de confiança. Totxs recordem aquella “profe” de la que tant vam aprendre, segur que era algú a qui teníem un cert afecte.

Un altre aspecte necessari pel procés és que s’estableixi un bon contacte entre l’infant/jove i jo.

Establir un bon contacte és tenir l’habilitat d’estar present corporal, emocional i cognitivament en la relació amb l’altre. Quan un infant/jove està preocupat, ansiós, espantat, dolgut o enfadat s’inhibeix la capacitat d’estar present, per tant, de contactar. Els infants sans estant presents. Com a terapeuta reviso la meva habilitat de contacte constantment, doncs la presència és l’estat que em permet contactar amb l’infant/jove i ser testimoni dels seu món intern. Estar present, també, em permet cuidar de no traspassar aspectes de la pròpia història a l’infant/jove. La presència comporta una acceptació incondicional del l’infant/jove, el que li atorga el permís per a l’expressió de si mateix, sentint-se lliure de ser qui és. Aquesta expressió trobarà un límit respectuós i ferm de la meva part si traspassa les normes que cuiden la nostra convivència, les quals estan presents de forma transversal en cada moment de la sessió, com un aspecte més de cura de la relació.

Aquests aspectes de la relació terapèutica aporten un terreny fèrtil per a què les emocions floreixin. En el marc de la relació tinc en compte molts aspectes que treballen en la direcció d’empoderar i ubicar a l’infant/jove, com ara donar-li opcions per triar, com una manera d’expressar preferències i així facilitar la construcció “del que sóc i del què no sóc”, escoltar el seu ritme i adequar-me a ell, definir un final de la sessió a través del recollir el material emprat, acompanyar-lx a que experimenti el propi poder personal i contacti amb l’energia agressiva, acompanyar-lx en la frustració quan està en procés d’adquirir una destresa, promoure el joc i la imaginació, etc.

El conflicte que porta a l’infant a teràpia pot ser treballat també a través d’infinits recursos materials, amb l’objectiu de que facilitin l’expressió del “si mateix”. En la diferència amb la teràpia d’adults, en la teràpia infantil ens servim de tot tipus de material creatiu per apropar-nos al món subjectiu de l’infant a través del seu llenguatge, que és el joc.

Abans de res, vull nombrar el treball amb el cos, perquè per mi esdevé imprescindible doncs parteixo d’una mirada amarada dels principis de la Teràpia Corporal Integrativa (Toni Aguilar) i dels de la Prevenció per la Neurosi Infantil (Evania Reichert). Des d’aquests principis el cos s’entén com espai físic i energètic on les emocions no expressades es cristal·litzen, generant una coraça que ens porta a viure en la insensibilització emocional i sensorial. Al llarg de la infància i joventut, qui més qui menys, totxs hem anat perdent el contacte amb el propi cos, com una manera d’evitar sentir allò que ens ha danyat, com a mecanisme biològic de supervivència. El problema és que la mateixa via per sentir dolor és la via per sentir plaer, per tant si n’anestesiem una, inevitablement, n’ofeguem l’altra. Els infants/joves amb pertorbacions insensibilitzen el cos ben aviat. Per tal de recuperar aquesta sensibilitat treballo amb la respiració (inflant globus, bufant cotó fluix, cantem, cridem…) i el moviment (ballem, fem lluites, construïm cases amb blocs gegants d’escuma tot movent-nos, ens llencem coixins…).

Faig ús tècniques projectives, també, per tal de que l’infant/jove puguin expressar el seu món emocional sense esforç des del joc, a través del qual l’inconscient parla.

La caixa de sorra és una tècnica a través de la qual l’infant pot representar una escena amb personatges que ell/a tria i després explica, per acabar reconeixent en la seva narració aspectes que fan de mirall del seu conflicte emocional. Un infant va representar uns amics gats, un d’ells es tallava amb un vidre i l’altre no l’ajudava. Aquest segon se sentia “malament” (culpable) per no ajudar-lo. Aquesta escena va permetre que l’infant pogués veure’s reflectit en el segon gat i expressar la culpa que sentia pel divorci dels seus pares, la qual el tenia tant preocupat que no podia dormir sol a la nit ni concentrar-se a l’escola.

El dibuix és una altra pont a la realitat emocional de l’infant/jove. A través de la representació, bé lliure de l’infant o guiada per mi sobre el paper, surten a la llum aspectes ocults que cal reconèixer per curar el dolor que l’infant porta. Una jove va dibuixar un cowboy, un lleó afamat i una nena. El cowboy disparava la fletxa al lleó perquè no es mengés la nena, amb qui la jove s’havia identificat. El lleó representava la persona de ui havia rebut abusos i el cowboy la seva força per dir “no”. L’experiència li va servir per reconèixer la seva capacitat de posar límits, tot fent evident la seva capacitat de cuidar-se de sí mateixa.

Altres recursos adequats a cada etapa evolutiva, com les titelles o les cartes amb imatges, cartes del tarot, narracions, poesia, materials que facilitin experiències sensorials, dramatització, etc. poden oferir un suport creatiu on projectar allò que calgui ser nombrat i tret cap enfora: persones, emocions, parts d’unx mateix, moments vitals, pors, emocions, etc.

El fang és una eina molt útil també perquè ofereix la possibilitat de crear i també de ser destruït. És molt adequat en treballs amb la ràbia perquè permet ser aixafat amb martells, tallat amb ganivets, esmicolats amb talla-pizzes, aixafat amb amassadors, etc. Poder tractar aquest material amb la pulsió agressiva, de manera lícita i sense culpa, té un efecte terapèutic, sobretot si pensem que en el fang pot ser representat qualsevol aspecte pel qual l’infant/jove es sent danyat (els crits de la mare, la seva pròpia frustració, l’amic de l’escola que li fa la guitza…).

 

Quin paper té la família?

El rol que juguen les mares i els pares en la vida dels infants/joves és sagrat. Són els i les acompanyants íntims d’infants en procés de creixement i tenen una responsabilitat preciosa comparable a la que té el sherpa guia quan condueix a l’alpinista en la conquesta de noves cimes, doncs com a adult a l’infant/jove en aquest món ple de reptes. La criança és una relació d’ajuda. (Carlos González)

És diferent el lloc que ocupa la família segons l’edat de l’infant. Com més petit/a, més és la presència dels seus referents, i com més crescut/ada, menys. Val a dir que en cas d’adolescents i joves les sessions amb els mares i pares és quelcom que pactem entre ell/a i jo, veient si l’objectiu de la seva compareixença té a veure amb una millora necessària.

Els infants sempre són informats de les sessions que faig amb els seus progenitors i en algunes ocasions fem sessions conjuntes entre totxs.

Les sessions que faig amb els adults de referència em permeten orientar-los per acompanyar a l’infant en el desenvolupament del seu procés terapèutic.

En algunes ocasions esdevé necessari que faci sessions terapèutiques per abordar aspectes de la pròpia història amb les mares i pares ja que poden estar condicionant la relació amb els fillxs. Una vegada treballats, afavoriran que la relació amb l’infant/jove es vagi reajustant, ja que la ma/paternitat és un procés de reajustament continu per part dels adultxs a allò que porten els fillxs. És molt comú que certs patrons inconscients dels progenitors estiguin ajudant a mantenir el problema que presenta l’infant, per tal cal treballar per construir nous recursos de relació per ajudar a l’infant.

La primera sessió, normalment, la fem tots conjuntament: família i terapeuta. Quan el/la client és adolescent el més probable és que la primera trobada sigui entre ell/a i jo. Definim la raó per la qual l’infant/jove ha vingut a veure’m. Si no ho sap, em cuido de que li quedi clar en aquell moment, ja que és molt important la claredat per tal d’establir un espai de confiança i emmarcar la raó per la qual estem aquí, perquè començar a investir de sentit al procés que junts iniciem.

Les següents sessions són amb l’infant i la terapeuta, per tal d’establir un vincle, crear un espai propi on l’infant trobi el suficient confort com per obrir el seu malestar i compartir les seves necessitats. Tot aquell contingut expressat per l’infant és confidencial, per preservar l’espai sagrat de confiança que es crea, on poder abocar sense por el contingut emocional que calgui amb la seguretat de que no sortirà de la sala de teràpia. Quan ho consideri necessari em torno a trobar amb els pares per valorar el procés conjuntament.

 

Vols llegir un exemple?

A continuació faig referència a un procés terapèutic d’un infant de 6 anys, a qui direm Pep, que arriba a teràpia amb por als animals.

Treballem conjuntament per a enfortir el seu jo, que ve en cert manera fragilitzat i s’expressa a través d’aquesta por pels animals. Per començar facilito que en Pep tingui experiències sensorials (tocar certs materials) i corporals (jocs de moviment) en les primeres sessions, mentre el nostre vincle es va teixint i es reconnecti amb el seu cos, ja que la por afecta a la tensió muscular i aquesta fa que ens deixem de sentir.

Proposo també experiències a través de les quals pugui anar definit el seu sentit del si mateix. Fa dibuixos de les coses que li agraden, de les coses que no, del que li espanta, del que li encanta, etc. m’ho explica i parlem de les diferents representacions dels seus dibuixos, on apareixen polaritats, com ara animals dolents i animals bons i veiem amb quins s’identifica. Proposo que les diferents parts tinguin converses entre sí per anar posant en el pla conscient el món intern de l’infant, que apareix de forma projectada en un dibuix, i veient si les parts implicades poden creativament trobar nous recursos per afrontar el problema que tractem.

També representem, per iniciativa pròpia, els contes que més li agraden. En aquests contes hi ha personatges “dolents” que es volen menjar als “bons” (Els tres porquets, la Caputxeta). Juguem a la inversió de rols, de manera que l’infant pot experimentar com sent el poder, sent la part “agressora” i la part “agredida”, el que té un ressò sobre la seva vivència interna de la por. Ofereixo altres formes en les quals en Pep pugui trobar-se amb si mateix, com ara les eleccions i decisions. Li pregunto quin tipus de paper vol, tipus de colors, tipus de joc al que vol jugar, i a poc a poc va guanyant confiança i és capaç de decidir molts aspectes de la sessió de manera que l’acabem portant conjuntament, el que em dóna una senyal de progrés ja que l’infant està guanyant terreny per ser ell mateix.

Durant les experiències que l’infant prova guanya domini en la seva capacitat d’acció, el que té efectes favorables sobre la seva autoestima. El sentir-se competent és un aspecte fonamental per l’empoderament. Cada vegada esdevé més capaç de fer per si sol el processos complets. Per exemple, sobre el dibuixar: anar a buscar el rotlle de paper, triar el tros que vol, retallar-lo amb les tisores, tallar els trossets de cinta adhesiva per enganxar-los a les cantonades del paper sobre el parquet, destapar les ceres i fer-les pujar cap amunt del tubet de plàstic on estan guardades, dibuixar allò que vol expressar, demanar-me ajuda en allò que necessita, ser capaç de descriure el dibuix i veure-hi representades les seves pors i fortaleses, i per acabar, penjar el dibuix a la paret, per, com ell diu: “decorar casa meva” o decidir emportar-se’l a casa.

La capacitat de jugar cada vegada s’ha desplegat amb més força i creativitat en la sala de teràpia, sobretot quan els seus pares han estat convidats a la seva sessió, on faran una estona de joc conjunt. Exercir plenament la capacitat juganera, imaginativa i humorística és molt important quan hi ha certes restriccions en el jo.

Tot aquest conjunt d’accions (recursos i estratègies) i de maneres de fer (que s’emmarquen en el context de la relació terapèutica) desemboquen en el retrobament de l’infant amb el si mateix essencial. Això fa que un dia pugui tornar a acariciar un gos, de nou. Entenc aquesta carícia a l’animal com un reflex de la carícia que ha après a fer-se a si mateix, gràcies al procés de dignificació i resolució de les seves pors internes.

Per mi és un plaer i una font inesgotable d’aprenentatge acompanyar a infants en etapes tan sagrades com precioses del seu desenvolupament, i representa un honor treballar per ells i per ajudar a cuidar la pròpia capacitat d’amor cap a sí mateixes i mateixos.

Lara Terradas

lara@acompanyamentfamiliar.com

Psicòloga,

terapeuta Gestalt i Gestal Infantil,

terapeuta Corporal Integrativa

companyant en Educació Viva,

fundadora de Tic Tac Toe (joc respectuós en anglès)