SEPARACIONS NO DESITJADES

Arriba Setembre i comença el nou curs. Després de mesos de vacances, els infants -i lxs més grans també- comencem de nou l’aventura dels inicis. Per a les criatures més petites, aquelles que encara necessiten molt la seguretat de l’entorn familiar i conegut, aquesta època pot arribar a representar tot un trasbals, precisament, per la separació temprana no desitjada.

Els infants necessiten, per tenir un desenvolupament sa i òptim, sentir-se segurs, estimats i acceptats. Aquestes necessitats són totalment bàsiques i autèntiques, és a dir, imprescindibles per a poder estar relaxats en l’entorn que els conté, i poder així expandir al màxim el seu potencial de descobrir el món i aprendre d’ell. Quan algun d’aquests factors no està en equilibri, les criatures deixen d’utilitzar el sistema intern que les conecta amb la Vida, i passen a activar el sistema de la supervivència. Aquest darrer circuït intern és comú amb la resta de mamífers, i qui no ha vist un gat esporuguit o un ocell alarmat per la nostra presència? Doncs aquesta forma d’estar presents, actives i alerta, és la mateixa que les criatures utilitzen quan les seves necessitats primordials de seguretat, amor i acceptació no estan cobertes.

És probable que aquests dies, a les portes de les llars d’infància -inclús d’alguns cursos de primària- hagueu viscut situacions de separació dolorosa. Crits, llàgrimes, por, abraçades inseparables, etc. Cada infant treu el recurs que, o bé és més afí al seu temperament, o bé li funciona millor per retenir, ni que siguin unes mil·lèsimes de segon més, de qui no vol separar-se. Tots i totes sabem que la Vida adulta és complexa i que, de vegades, hem de prendre decisions que no ens agraden. Cadascú escull quin és el seu camí el temps que ens regalen en aquesta existència, i cadascú sap -o hauria de saber- què guanya i què perd en aquesta elecció. Quan la decisió inclou aquesta separació temprana no desitjada amb l’infant, cal estar alerta a les següents premisses:

• Ull amb la CULPA! Si has decidit deixar la teva criatura a una llar infantil i saps que no està preparada per això, no us fareu cap favor si deixes entrar la culpabilitat dins el teu reialme. L’emoció de la culpa ho eclipsa TOT, per tant, quan tornis a establir un vincle físic amb l’infant, si duus la culpa enganxada al cor, amortiguarà tot lo meravellós que vols oferir-li i farà que ho rebi amb menor grau, per tant, que t’ho segueixi demanant molt més!
• Hem de poder acceptar que quan som les persones adultes les que empenyem a aquesta separació, hem de poder sostenir l’esclat emocional que comportarà per a la nostra criatura. Pretendre que ho comprengui a la primera, que s’adapti sense adonar-se’n o que empatitzi amb la nostra decisió és ciència ficció. És més, si algun infant ho fa (bé, ho fa veure) és un símptoma de manca de salut emocional. Els infants sans són aquells que quan quelcom no els agrada criden, ploren, es queixen, fan soroll i ho expressen.
• Oferir en les primeres setmanes d’adaptació una presència real i sincera a casa farà que el malestar de separació que pugui estar expressant l’infant tingui una compensació en l’àmbit familiar. És molt important que li donem l’oportunitat de demandar-nos més, que faci alguna regressió i sostenir-la, poder fer plans tranquils per estar en petit comitè, etc. Tenir cura de l’espai segur li proporcionarà la calma que necessita per tirar endavant en la seva adaptació.

I tu, com portes l’adaptació de les teves criatures?

Bon Curs!

Elisenda Pascual