L’autonomia infantil és un concepte que requereix més d’un aclariment, sobretot quan volem comprendre què és el que realment significa això a la nostra pràctica diària amb les criatures.
La meva filla de 4 anys pot tallar les patates amb el ganivet de la cuina si m’ho demana?
Pujar a un arbre del jardí és adequat per a la seva autonomia?
Què faig si el meu fill no va als 16 mesos?
l’ajudo constantment per tenir-se dret?
Totes aquestes preguntes -i moltes més- sorgeixen al llarg de xerrades, tallers i sessions amb famílies que, sovint, se senten confoses pel que sí que poden -i el que no- fer per fomentar la sana autonomia dels seus fills.
Deixa’m explicar-te que cada etapa del desenvolupament té la seva pròpia necessitat autònoma. De la mateixa manera que a un fetus no li diem constantment el que ha de fer i el que no, així és com al llarg de les altres fases evolutives els nens haurien de sentir-se amb nosaltres. A aquest nadó que s’està formant a l’úter matern us enviem tota la nostra llum i amor perquè el vostre desenvolupament sigui el màxim de saludable possible. Tant és així que la mare intenta cuidar la seva alimentació, salut, entorn, hàbits, etc. per afavorir i aportar la màxima qualitat a la vida intrauterina de la seva criatura.
Per què quan els nadons neixes comencem a obsessionar-nos a dir-los què necessiten i què han de fer?
Fins i tot en molts parts, deixem de confiar en aquesta capacitat del nadó de néixer, en el poder de la seva mare per parir-lo i en els temps mutus que necessiten per a aquesta gesta. En lloc d’això ens entestem a intervenir, monitoritzar, preocupar-nos i supervisar constantment la Vida obrint-se pas. Imagina’t per un moment que fas el mateix quan el nadó s’està desenvolupant a l’úter: introdueixes una mena d’accelerador de creixement, un augmentador de capacitats mentals, un indicador perquè sàpiga quan pot/no pot picar de peus, girar-se, llepar-se el ditet, etc. Sembla tret d’una novel·la orweliana, oi? I llavors, per què veiem amb aquesta naturalitat la intervenció en el part i en el seu desenvolupament?
L’autonomia
Si pogués posar paraules per definir l’autonomia utilitzaria el concepte de PODER sense cap mena de dubte. Poder entès com la capacitat interna i pròpia de generar moviment, ja sigui aquest emocional, cognitiu o manipulatiu;
L’autonomia, doncs, és aquella sensació profunda de necessitar o desitjar alguna cosa i de poder despertar els dons i qualitats pròpies necessàries per aconseguir-ho.
Et poso per exemple un infant que arriba a un bosc desconegut per primera vegada. Imagina que aquesta criatura té un caràcter enèrgic que l’impulsa a explorar, que ha establert un aferrament sa amb els seus progenitors i que l’han acompanyat amb amor a poder-se anar deixant anar en la mesura que ho necessitava, tornant sempre que desitgés per a fiançar.
Aquesta criatura té uns 5 anys i el podem llegir a la mirada com n’és d’increïble aquest lloc als seus ulls. En aquest bosc hi ha infinites possibilitats per a les seves aventures, jocs, gestes, etc. Tot un món per descobrir en un matí. Quan aquest nen s’endinsa al bosc, el seu desig l’impulsa a recórrer l’espai, pujar els arbres, construir cabanes, fer equilibris sobre troncs caiguts, camuflar-se entre els arbustos, saltar rierols i mullar-se amb l’aigua fresca, perseguir papallones i asseure’s a la molsa. Quan aquesta criatura es connecta amb el seu poder intern, pot manifestar les capacitats naturals que ja posseeix, que ja ha adquirit en el desenvolupament vital, per poder aconseguir tot allò que es proposa.
Què passa quan hi ha alguna cosa que vol fer i no aconsegueix fer-ho com vol?
Desgranarem aquesta història en diversos possibles escenaris. El primer és aquest: jo desitjo i no ho aconsegueixo. Què fem els adults acompanyants?
Doncs aquí tenim diverses opcions, concretament 3 possibles camins. Anem a analitzar-los:
La primera opció seria ajudar-lo amb tot allò que no és capaç de realitzar per si mateix. L’ajudem a saltar per les pedres del riu, li sostenim la mà mentre fa equilibris, li posem un impermeable a terra perquè no s’embarri, pugem en un pis pas a la branca de l’arbre més desitjat, etc. Imagines el que aconseguiries amb això? Doncs t’ho explico: ajudant constantment el teu fill, el que aconseguim és que el seu poder deixi d’estar a dins i passi a estar a la nostra ajuda. És a dir, que tota la capacitat de poder gestionar el que li passa amb el seu desig i les ganes de fer-ho, passi per la nostra presència i els nostres recursos adults. D’això, tècnicament, en diem pseudoautonomia per EXCÉS, òssia, una falsa sensació d’autonomia (perquè no és ella la que realitza les accions desitjades, sinó nosaltres amb el nostre suport adult), i per EXCÉS perquè els adults adults estem intervenint constantment en mode SOBREPROTECTOR. Aquí no oferim autonomia perquè estem constantment intervenint en les seves dificultats sense deixar que explorin les seves pròpies habilitats, encara que no els portin on tenien pensat anar. Caldria preguntar-nos per què ho fem, encara que em temo que hauràs d’esperar un altre article on et parlaré de la frustració infantil i la importància que aparegui a les seves vides.
La segona opció seria ignorar-lo amb el seu desig i suposar que s’ha d’espavilar solx amb allò que vulgui, o no vulgui fer. En aquest cas, la nostra mirada deixa d’estar centrada en la criatura per estar únicament centrada en nosaltres, en allò que ens ve de gust fer el bosc: collir bolets, pescar, llegir un llibre, caminar en silenci, xerrar amb la nostra parella, etc. De sobte, el desig i la necessitat del nostre fill ens molesta i li demanem que se la gestioni solitx. Aquí de vegades els deixem anar frases del tipus “ja ets prou gran com per espavilar-te”, o bé, “amb la de coses que té per fer al bosc, busca alguna cosa que et distregui!”. En aquest tipus de situacions – aplicable a diversos altres escenaris: parc, llar, restaurants, festes, etc.- el que estem generant és la pseudoautonomia per DEFECTE. Aquí, de nou, no estem oferint autonomia autèntica perquè en lloc de generar espais de presència i acompanyament davant de la demanda del nostre fill, nosaltres l’ignorem i pretenem que ens deixi en pau, o el que és el mateix, que desconnecti del seu desig, poder i/o necessitat per complaure’ns. El concepte de “defecte” fa referència precisament a això, a l’absència de presència i d’acompanyament amorós per part de nosaltres com a persones adultes. Òbviament hi caben molts matisos en aquest escenari, i pogués aprofundir-hi l’article que vaig escriure sobre com els nens ens demanen les coses.
Finalment arribem a la tercera opció, aquella en què els adults presents, amorosos i comprensius davant les necessitats, demandes i/o desitjos dels seus fills, poden valorar fins a quin punt poden oferir-los suport o ajuda, i fins a quin punt han de retirar-se per permetre’ls que explorin els seus recursos encara que aquests no el portin on volen arribar. Permetre’ls de sentir aquest espai entre el desig i l’objecte (o assoliment) guardat quan no es pot assolir, és treballar la frustració, en aquest cas, ben adequada a la seva etapa del desenvolupament. Si aquesta criatura al bosc té moltes ganes de pujar a un arbre per fer-hi una cabana, és important que en el moment que ens ho manifesti, puguem validar el seu desig, estiguem presents a la seva gesta, i deixem que desplega totes les habilitats que tingui en aquell moment per aconseguir-ho, no et sembla? Si ho aconsegueix, ho celebres amb ella, i si no ho aconsegueix, pots acompanyar la seva frustració amb la teva presència amorosa. Salvar-lo de sentir-se malament constantment, acabarà generant el primer escenari amb la conseqüent pèrdua de poder per la seva banda. Acabarà creient que per si mateixa no pot aconseguir el que es proposi i potser necessiti sempre una mà salvadora de la qual agafar-se (amb els riscos que comporta arribar a ser una persona dependent).
Així, doncs, aquí hi ha un petit ventall d’aquestes possibles reaccions davant del desig dels teus fills. Si vols aprofundir-hi més, t’espero al DIRECTE del proper DIMARTS 27 de Novembre a Fbk i Instagram.
Què passa quan els adults tenim massa pors?
Aquest és un gran tema que, per si mateix requerirà un article + directe complets. De tota manera, explicaré breument la importància de la revisió personal de les pors i de la meva història quan estic en procés de criança. Si les persones adultes no ens fem conscients de tot allò que ens espanta, és molt probable que ho acabem transmetent als nostres fills.
Si cada cop que anem al bosc, el desig i la necessitat del meu fill m’espanta perquè veig que si es mulla, es pot refredar; si puja a un arbre pot caure i fer-se mal; si fa equilibris pot relliscar i trencar alguna cosa; si juga amb troncs es pot treure un ull; perseguir papallones el pot portar a perdre’s; si corre molt ràpid igual ensopega i es trenca una dent; segueixo? Perquè si ho faig potser arribarà un moment en què el mateix respirar pot ser focus d’una infecció d’espores verinoses d’algun bolet amagat sota la molsa enfangada….
És obvi que a la vida hi ha coses perilloses, i d’altres que ens fan por. I és clar que aquesta sensació és molt subjectiva i depèn de cada un de nosaltres. Precisament per això, és imprescindible conèixer-me i saber quin pot ser el meu punt flac en tema de pors, tant si és per EXCÉS com per DEFECTE.
Abans d’acabar, deixa’m dir-te que l’autonomia infantil també té a veure amb les NECESSITATS que els nens tenen -no només els desitjos- fins i tot abans de ser nens. Per exemple, un nadó exterogestant (veure article de les etapes del desenvolupament) té moltes necessitats per a les quals encara no és autònom, com ara estar a prop de la seva mare, prendre pit, alimentar-se, estar calentitx, tenir amor, etc. L’única manera que aquest nadó ens ha de fer saber el que necessita és a través del plor. Amb el temps i el posterior desenvolupament ja aprendrà a gatejar i moure’s cap al que necessita o desitja, alhora que serà capaç d’escapar del que els espanta. Fins que arribi aquest moment, plorar és l’únic mecanisme que la mare natura li ha brindat per fer-se escoltar. Que important quan l’usa!
L’autonomia infantil va molt més enllà de tot el moviment exterior i motriu de les nostres criatures, abasta altres aspectes del seu desenvolupament i és importantíssim fixar-se en aquells desitjos i necessitats menys visibles, les que van cap a dins, per a si mateixes i que els conformen.
Desitjo que puguis assistir al directe i que tinguis preguntes perquè pugui respondre-te-les sobre l’autonomia. Pots deixar-les aquí a sota. Gràcies!
Elisenda Pascual i Martí
Directora d’Acompanyament Familiar
Psicòloga i psicoterapeuta
