Recordes quan eres adolescent i la teva mare et mirava el mòbil
per controlar-te el compte d’Instagram?
O quan enmig d’un sopar de Nadal t’arribaven aquells
whatsapps tan difícils d’evitar respondre?
Quan va ser la primera vegada que et van deixar sortir a caçar pokémons?
T’has pogut respondre alguna d’aquestes preguntes? Segurament en mirar enrere t’hauràs adonat que, a la teva adolescència i infància, totes aquestes realitats no estaven ni tan sols dins del teu horitzó. I és que som la primera generació de famílies educant en la tecnologia i això és una cosa complexa. Fixa’t que, per a la majoria de les situacions en relació amb la criança, tendim a mirar “enrere”, al nostre històric, a la manera com vam ser educats per, o bé reproduir allò viscut, o bé buscar noves vies que tendeixin a l’oposició del que vam rebre. En el camp de la tecnologia, el salt generacional ha estat tan extremadament gran que estem, d’alguna manera, perduts davant d’aquesta transformació. No tenim referència de cap mena i l’hem de generar per a les nostres criatures.
Sovint, veig que en l’àmbit de la criança respectuosa hi ha força rebuig a l’ús de la tecnologia (per part de les criatures, és clar!) i m’agradaria aprofitar per parlar aquí de dues tendències clarament oposades que es poden donar en acompanyar en aquest àmbit: la tecnofòbia i la tecnofília.
a) La tecnofòbia és el rebuig a l’ús de la tecnologia i la seva negació. Això implica que les famílies prohibeixen totalment l’ús de mòbils, ordinadors, tablets, etc. a les seves criatures. Això està bé, no?, em direu alguns. Doncs des de la perspectiva del desenvolupament, és clar que l’ús de la tecnologia en etapes precoces genera una alteració cerebral que dificulta el mecanisme de relaxació[1] i la sintonització amb els ritmes circadians quan aquests aparells són usats de nit, sobretot. Aquí es podria revisar fins quan allarguem aquest tipus de límit i, d’altra banda, l’ús que en fem les persones adultes quan les criatures són presents.
b) La tecnofília, en oposició, és el discurs del “no passa res”, o la resignació davant de l’allau de l’ús indiscriminat de dispositius tecnològics ja des de ben petit. “Si a casa tots tenim mòbil, no veig perquè el meu fill no pot tenir tauleta”. Si ens ho mirem en termes de coherència, podríem confondre’ns i pensar que té sentit, però de l’altra, on són els límits cap a allò que les criatures poden o no poden fer?
Davant d’aquesta polaritat és bàsic poder pensar en trobar estratègies per gestionar aquesta diferència de mons entre allò analògic i allò digital. La varietat de matisos entre l’un i l’altre és abismal: la rapidesa o la lentitud; allò immediat o allò orgànic; el “tot és possible” o el principi de realitat; etcètera.
Què tries per a les teves criatures?
Ha de ser tot blanc o negre per a tu?
Què és el més coherent amb la teva vida?
Hem de conèixer les implicacions cerebrals que l’ús de la tecnologia té a les nostres criatures per prendre decisions coherents amb allò que els volem oferir. Al vídeo que et deixaré penjat al meu canal de YouTube tindràs més informació sobre tot això. I, al curs “Les pantalles i noves tecnologies a la infància” de la meva plataforma de cursos de criança respectuosa, aprofundeixo en aquests conceptes que t’he explicat. Aquí t’avanço que la tecnologia genera un increment de dopamina al cervell i que aquest neurotransmissor (substància cerebral) és la que està associada al centre de plaer ia l’addicció. La rapidesa de la tecnologia i la possibilitat de pràcticament qualsevol escenari imaginable genera a les criatures més petites, sobretot, una idea d’una realitat distorsionada i allunyada del possible.
La tecnologia forma part de la nostra realitat. Castrar-la, demonitzar-la i prohibir-la és quedar-nos a un extrem de la palestra; ara bé, fer com que pel sol fet d’existir això no implica cap mena de risc per a l’òptim desenvolupament infantil, és naïf i negligent.
[1] https://www.psychologytoday.com/blog/mental-wealth/201402/gray-matters-too-much-screen-time-damages-the-brain
Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” per poder escoltar tots els altres vídeos que ja he enregistrat.
Et veig aviat i feliç criança,
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d’Acompanyament Familiar
