Benvolguts i estimades,
Sóc Susanna D’ Ambrosio, metge psiquiatre per la Universitat de Pàdua. Exerceixo la meva professió a Barcelona des del 2010. He treballat a la sanitat pública amb població adulta el 2010-2011, i des del 2011 fins al 2017, en un centre de salut mental infantojuvenil (3-18 anys).
Actualment a la sanitat privada en col·laboració amb l’equip d’Acompanyament Familiar.
Us explicaré la informació que vaig aprendre a la carrera de medicina. Durant aquests sis llargs anys, vaig prendre compte que els estudis just ens permeten conèixer en profunditat el cos humà. Aprenem la seva fisiologia i patologies de forma superficial perquè el nostre organisme és molt complex, fet de moltes parts que funcionen de manera autònoma i, alhora, interactuen i s’influencien entre elles. No es pot tractar un òrgan sense pensar de quina manera això influeix en les parts que hi estan connectades, ja sigui físicament, com a través de les hormones i tots els senyals que permeten que funcioni de manera coordinada i ordenada. Això és una explicació biològica del que a continuació vull extrapolar en l’àmbit relacional, vincular i social.
Com a psiquiatre infantil, no puc no expressar la meva gran preocupació sobre les conseqüències que tindran a la població infantil les mesures aplicades durant la pandèmia – tant de forma directa com indirecta – per les conseqüències en familiars i cuidadors de l’entorn escolar.
Després del confinament hi va haver un increment increïble del malestar i de les patologies a nivell psicològic: aïllament, addicció a les tecnologies, fòbia social, crisi de pànic, agressivitat verbal i física, nàusees, vòmits, depressió, autolesions. Encara no hi ha dades definitives però qualsevol professional de la salut mental infantil pot dir que hi va haver un augment de les consultes i un augment de l’ús de psicofàrmacs degut tant a un empitjorament dels casos ja en seguiment, com al presentar-se de nous.
Quan hi ha una situació d’incertesa, de crisi, com una malaltia en els progenitors, una separació/divorci, un acomiadament laboral o un trasllat, etc., sempre es recomana – des dels professionals de la salut – prestar més atenció a l’aspecte emocional: observar si hi ha variació en el son, en el rendiment escolar, si hi ha labilitat emocional, si apareixen tics, si a la si es mosseguen els llavis, i molts més símptomes que són anòmals al desenvolupament sa de les criatures.
Amb aquesta situació sanitària vivim, des de fa mesos, a la incertesa, a la inestabilitat, a la impossibilitat de planificar, pensant la por a la malaltia ia la mort: vivim això cada dia, però es parla molt poc, com si no existís o no fos important.
Ens arriba molta informació sobre les mesures que cal prendre: màscara, distanciament, neteja de mans, etc. però:
què fer si un nen presenta un atac d’ansietat? i si hiperventila?
Què passa si comença a plorar i necessita una abraçada i ser calmat?
Què passa si comença a donar puntades de peu, a fer-se mal i necessita contenció física?
I què fem amb les patologies psicosomàtiques?
Un mal de panxa, una diarrea, un atac d’asma que són una manifestació d’un malestar emocional, com es gestionen?
Hi ha molts protocols per poder detectar el Covid-19, però com es detecta el malestar anímic? Doncs a través del cos, dels símptomes que s’hi poden manifestar en ell i a través del llenguatge no verbal: la manca de somriures, les mans suades, la manca d’espontaneïtat… com podrem aconseguir això si anem tot el dia tapats i amb por de contagiar-nos?
No oblidem el professorat, al qual se li demana estar més pendent de les normes que d’ensenyar i acompanyar, i que se senten més policies que adults que tenen cura i exerceixen de referents de la infància.
No podem negar l’absència de mesures que tinguin cura de l’aspecte emocional. Veiem com no s’han valorat els efectes que el confinament produeix a la salut psicofísica de la infància, i com no es dóna importància als efectes que això ha tingut i tindrà en un futur.
Puc assegurar que les mesures que hi ha ara tindran conseqüències negatives en la salut emocional dels nens i adolescents perquè estem demanant-li a la infància que vagi en contra de la seva naturalesa, del seu instint i de la seva espontaneïtat sense posar la deguda atenció en el significat que això pot tenir en la seva salut emocional.
De vegades és difícil posar-se al lloc dels nens. Potser ens pot ajudar pensar en una situació una mica extrema: ¿ podem imaginar com estaríem si ens obligaran a anar a 4 potes perquè el seu virus, pel seu pes, no baixa més del metre i mig? Per què ens costa tant trobar-les ara per a les criatures?
Un cop més, com que no es poden fer analítiques i proves que donin números, sembla que l’aspecte emocional no existeix o no té importància; però tots i totes sabem que la salut mental és una de les branques de la medicina amb més cost per a la sanitat a llarg termini. Lamentablement, ni tan sols això sembla tenir gran pes avui dia.
Vull acabar amb la reflexió i la preocupació que hi ha una manca de mirada cap al futur: tant a curt com a mitjà i llarg termini. La salut mental (igual que una malaltia física) és clau per al desenvolupament duna persona. Sense ella qualsevol esdeveniment de la vida pot ser viscut de forma patològica i traumàtica i em preocupa que, davant de les mesures que obvien el benestar infanto-juvenil, acabem gestant una generació de persones que arrosseguin dolors emocionals i de salut mental fruit d’aquesta absència actual.
Susanna d’Ambrosio
Metge psiquiatre i psicoterapeuta perinatal
N. Col. 46680-05
