Per parlar de psicomotricitat volem parlar primer de jugar. JUGAR va més enllà del joc o les joguines, té a veure amb la capacitat de sorprendre’ns, amb la curiositat, amb la creativitat i viure en el present. Jugar part d’un motor intern en relació amb el fora i travessa grans i petites. I com que no podem abastar tant ni és la nostra intenció, volem parlar del joc al principi de la vida. En concret del joc corporal compartit entre adultes i nenes a la criança. Daniel Calmels, psicomotricista i escriptor argentí, els anomena “jocs de criança”. Diu que són aquelles trobades corporals entre els nens, nenes i els seus pares o mares, que no tenen un fi en si mateix, més que el plaer compartit.
La psicomotricitat a la línia de Bernard Aucouturier, en paraules seves és “l’estreta relació que existeix entre el cos, les emocions i el pensament, existint una permanent relació entre les unes i les altres. L’anomenem la relació entre el que és somàtic i el que és psíquic. La pràctica psicomotriu parteix del joc espontani en els nens i les nenes. El joc espontani és la unió permanent entre allò que és de l’ordre de les sensacions. un tot, el joc espontani al nen, que li permet posar-se en relació amb si mateixa i amb el món exterior”.
L’etapa dels 0 als 6 anys és l’etapa de la globalitat en què el cos, l’emoció i el pensament es perceben com un tot, de manera indiferenciada. En aquest període es van assentant les bases de la independència emocional i la constitució del propi cos. El cos es va construint en relació amb les vivències amb les persones referents a la criança. Dit d’una altra manera, el cos és mirada, tacte, acció, gestos, moviments…manifestacions del cos que es construeixen en relació amb com vam ser mirats, tocats, parlats, moguts…
“Els jocs de Criança” són moments espontanis sense un objectiu predeterminat, que sorgeixen en el moment, sense planificació prèvia. Que requereixen de l’adult o adulta disponibilitat, ganes de sorprendre’s, temps i presència. Moments a la persona adulta, no juga com un nen o nena, juga per al nen o la nena. I juga en connexió amb el seu propi plaer i amb el propi cos emocionat. I de segur, en aquests moments privilegiats, la persona adulta troba alguna cosa de si mateixa en connexió amb el propi cos. Una mica de la seva pròpia història inscrita al seu cos es reactualitza.
Hi ha espais que ofereixen sessions de psicomotricitat en família de manera regular, on pares i mares es dediquen un temps d’exclusivitat i presència per acompanyar i jugar amb els fills o filles en un espai preparat i acompanyat per una psicomotricista. La psicomotricista té cura que lespai sigui segur a nivell físic i emocional.
Una activitat com la psicomotricitat en família permet a la persona adulta marcar-se un temps on la seva disponibilitat i escolta estan reservades al joc, és a dir, va predisposat a entrar en relació amb el fill o la filla a través del llenguatge corporal. Sap que durant aquesta hora i mitja només ha de fer estar amb el seu fill o filla. El que passa és que els nens i nenes no entenen del temps adult i sovint ens assalten en les activitats quotidianes moguts pel seu desig i la necessitat d’entrar en contacte i jugar cos a cos amb els pares i les mares. Si ens deixem sorprendre per aquest moment únic de joc espontani, ens deixem interpel·lar, ni que sigui per uns segons (perquè no és tant quant de temps sortim de la rutina sinó quina qualitat té el temps en aquest instant), de sobte l’espai i el temps es redimensionen, i s’omple d’altres maneres d’estar i ser juntes.
Estem parlant d’aquells moments de joc que sorgeixen de manera natural i espontània quan dobleguem els llençols, per exemple, i les criatures es llancen per quedar-se penjant o es posen a dins per jugar a la barca. I aquest joc de balanceig viscut amb plaer que tant repeteixen els remet a sensacions regressives de quan han estat embolicats per un ritme oscil·lant abrigallat amb el cos dels seus pares.
I de sobte aquest mateix llençol acaba a terra i les criatures segueixen a dins i la persona adulta agafa amb força per arrossegar pel passadís la seva filla. Aquests arrossegaments generen el plaer de sentir la continuïtat a nivell sensorial del seu cos amb la fermesa del terra, i si ens deixem portar pel joc, variant el ritme i la intensitat de l’arrossegament, aquesta ruptura segurament farà que emergeixi més emoció en els nens i nenes i diferents sensacions internes.
El llit dels pares, si ho permet, és l’espai de relació corporal per excel·lència. És un espai segur on els jocs corporals compartits apareixen de manera natural si ens deixem ser i deixem ser la criatura. Es genera un joc més instintiu, més animal, on juguem a menjar-nos els peus, ens rebolquem com a cadells, ens deixem aixafar, poden deixar-se caure, desequilibrar-se, fer croquetes, tastar salts diversos, tastar junts postures acrobàtiques diverses, jocs d’oposició amb els coixins, etc.… i de vegades aquests jocs són cau està sota els llençols, un vaixell de pirates i el pare o la mare és un tauró, etc.).
Tal com hem vist el joc és intrínsec a les activitats quotidianes de relació amb els nens i nenes. Els moments de joc sensori motriu compartit són moments que requereixen no més que estar a l’escolta i disponible del que passa de manera natural i espontània. De vegades associem el joc amb materials i joguines quan hem vist que no es necessiten materials que no tinguem a l’abast i que el joc que posa en relació autèntica entre filles, fills i pares i mares és el joc intervingut pel cos. Si aquests jocs són viscuts amb plaer compartit, es reforça l’enllaç, la relació i la confiança.
