En anteriors articles, les meves companyes psicomotricistes Alicia Apolo i Neus Llop, han escrit sobre el Joc, i sobre la sala de psicomotricitat com a espai de contenció.
Em sembla interessant rescatar en aquests moments de pandèmia aquestes dues paraules tan pròpies de la psicomotricitat, joc i contenció.
Aquí i ara, cadascuna tenim les condicions de vida que tenim, il‟arribada del coronavirus i les mesures restrictives en conseqüència, han estat un impacte en les nostres condicions. Cadascuna estem vivint, sobrevivint, ressituant-nos després de la por, la ràbia, la tristesa més o menys intensa que hem pogut sentir, en nosaltres mateixes, o en gent estimada del nostre entorn. Sense parlar de l’impacte econòmic que per a moltes famílies està tenint aquesta crisi.
De manera inevitable, necessitem un temps per ressituar-nos, per sentir-nos i comprendre què ens passa i què passa al món amb aquesta situació que ens ha caigut a sobre. Segurament, aquests darrers mesos per a moltes famílies han estat moments de més estrès, angoixa i aïllament. Hi ha hagut menys temps o capacitat per al silenci, respirar profund, no fer, descansar, el plaer, la diversió, la regeneració.
Som en un moment difícil, on, com ja explicava la companya psiquiatra i terapeuta perinatal Susana d’Ambrosio en un altre article, la salut mental i emocional d’adults i nens està més fràgil, inestable, turbulenta. Ens afecta a tots i totes, però no a tots per igual. La por a la mort, la por a emmalaltir, la por al coronavirus, la por a perdre la feina, l’assumpció de restriccions que afecten la nostra vida quotidiana, l’aïllament, el sentir-nos vulnerables de forma permanent, etc… són emocions, sentiments i angoixes que d’alguna o altra forma els seus nens.
Quin lloc ocupa el joc corporal i espontani propi dels nens en aquests moments?
Penso que no és una amenaça per a la salut ni per a la de les famílies. Sabem que, amb unes mesures adequades, és segur i necessari per a la seva salut global, que els nens s’ajuntin, comparteixin materials, es toquin, abracin, lluitin contra el coronavirus, construeixin casetes per sentir-se segures davant d’aquesta amenaça externa que no controlen, tinguin un espai per descarregar la tensió acumulada de forma lúdica, segura i desculpada. els diu que s’aturin, i s’asseuen, o per balancejar-se, estirar-se a terra i tapar-se amb una tela per sentir la sustentació i el descans, perquè potser tenen menys moments de contacte i relació plaent són els seus adults referents, dormen pitjor i durant el dia necessiten més moments de descans del que és habitual…
En moments en què les relacions, l’expressió de les emocions i el moviment estan en quarantena, m’agradaria recordar algunes de les funcions essencials del joc corporal en els nens de 0 a 6 anys.
Quines necessitats, angoixes i desitjos es posen en joc amb el joc?
La necessitat de trobada amb els altres. Des de la relació i en la relació, primer amb els adults referents i posteriorment també amb els seus iguals i altres adults importants, els nens constitueixen la seva identitat i enforteixen els seus vincles.
La necessitat dexpressar-se i mostrar el que senten amb el seu llenguatges propi, és a dir el moviment i lacció emocionades. I anar comprenent a poc a poc qui són i el que passa a les seves vides amb l’acompanyament dels seus adults referents. Com he explicat, pot ser que ara alguns nens tinguin pors, frustracions, ràbies, tristeses, angoixes, que necessiten ser expressades des del joc corporal.
La necessitat de moviment, a partir de la qual també construeixen la seva identitat: es mouen perquè n’hi ha, existeixen perquè es mouen. I així, actuant i transformant el seu entorn, els nens i nenes aprenen a dominar les seves capacitats i fragilitats.
El juga corporal i espontani acompanyat per psicomotricistes en una sala de psicomotricitat, ajuda els nens i nenes a contenir les angoixes que aquesta situació els pot provocar o que escolta, sent, observa que viuen els seus éssers estimats.
Què volem dir quan parlem de contenció de les angoixes? Ens referim al fet que tenim una formació, un sistema d’acti- tuds, un marc i també certes qualitats personals que ens ajuden a establir un vincle amb ells. A poc a poc els nens van expressant des del joc, allò que no ha pogut ser expressat o bé que ha estat expressat però no acompanyat, comprès, oblidat, tapat, amagat, malentès, culpabilitzat… Nosaltres ho escoltem, acompanyem, els ajudem a posar paraula a aquest malestar, i així ho podem traslladar a la seva família.
Creant aquest entorn contenidor, acompanyem el nenx a reconstruir la seva història, no per canviar-la, sinó perquè sigui més vivible allò dolorós i pugui continuar creixent amb una base més segura.
Aquesta situació de crisi no la podem canviar, però si podem trobar eines que ens ajudin a fer-la una mica més vivible, i penso que la psicomotricitat, tant educativa, preventiva com terapèutica, n’és una.
Eulàlia Solé Altimira
Psicomotricista a l’àmbit educatiu, preventiu i terapèutic.
