Començo aquest article rient. Ric de mi mateixa i de com m’he atrevit a escriure sobre aquest tema, en el medi on ho faré (entorn virtual). La ironia generada per totes dues coses juntes (tema i canal de comunicació) em desperta múltiples emocions, algunes contradictòries entre elles.
Aquest article és un més de tots els que corren (o volen?) pel núvol virtual… D’aquells que trobes buscant com integrar un acompanyament a les criatures més cuidat, respectuós i coherent. D’aquells que potser us arriben per mail. D’aquells que potser us han reenviat per whatsapp, telegram o alguna de totes les aplicacions de missatgeria ràpida que avui existeixen. O, amb una mica de sort, potser és un dels que alguna persona t’ha comentat enmig d’una conversa cara a cara.
El fet és que, si ara mateix sents com a vàlida l’opció d’apagar el mitjà electrònic on estiguis i estar en plena presència permetent que et nodreixin la senzillesa, la simplicitat i el ritme de la vida que mostra la natura 1, t’animo que ho facis. Com que aquest és el missatge principal de l’article, i permetre-ho, un autèntic regal. No obstant això, si desitges recórrer unes quantes idees més sobre el tema, manem a l’obra!
Quan parlem d’abundància digital em refereixo a la gran, ingent, quantitat de contingut, recursos, idees, propostes, opinions, materials, temes, etc. als que, avui dia, podem arribar en uns quants clics. Interessantíssims molts. Mediocres, altres. Nefastos, alguns altres. La valoració que els atorguem depèn de qui som, què pensem, què fem, què sentim i, també, de com estem. Inqüestionablement, qualificar-ho necessita el nostre temps. I el temps que hi dediquem és en detriment d’altres vivències i moments.
Si bé feia temps que tenia clar que vivim en una època cada cop més digital i que l’abundància en aquest entorn és palesa, la relació d’aquestes amb el fet de reforçar el bucle del FER i allunyar-nos del SER i ESTAR, per mi, es va posar totalment de manifest durant el famós confinament que vam viure durant la primavera del 2020.
Com a professional de la psicologia, i mare, vaig veure volar multitud de propostes per tenir entretingudes, com a “bones ma/pares”, a les nostres criatures. També vaig veure com, finalment, arribava el punt en què n’hi havia tantes (entre la infinitat d’informació sobre altres temes), que l’objectiu principal es desdibuixava, mentre la capacitat del telèfon intel·ligent de torn quedava esgotada.
I quin era l’objectiu principal?
Es podria dir que dotar-nos de recursos per continuar nodrint els aprenentatges de les petites de casa, alhora que fèiem l’estat de clausura total més suportable. Ah! I fer córrer la gran proclama del “Tot anirà bé”, fins que ens ho acabéssim de creure.
I aquest objectiu que ens implicava?
Fer, fer i fer. I en molts casos, portar els nostres cossos a l’extrem 2. Que l’autoexigència 3 es disparés pels núvols (els virtuals i els de H2O). Haver de bregar entre teletreball, criatures, incertesa i l‘estat d’alarma intern, que ràpidament també va pujar als núvols. De vegades topar-nos amb l’alegria de recuperar temps amb les nostres criatures, i d’altres, topar-nos amb la culpabilitat per no estar fent tot allò tan interessant que ens havia arribat per “x” mitjà. Potser a totes les pèrdues que va implicar aquest període també s’hi va afegir la pèrdua d’un ésser estimat 4, amb totes les dificultats afegides per fer el ritual de comiat necessari per a nosaltres i el nostre familiar; havent de sostenir-nos a nosaltres com a adultes i acompanyar les nostres criatures.
I amb tot això, potser encara ens trobàvem atrapades al bucle del FER i pensant que el Kit de la qüestió seria FER alguna sessió de ioga online, o alguna classe més de meditació, o aquelles recomanacions que havíem llegit en aquella xarxa social sobre l’autocura.
Evidentment, la cura a una mateixa i de les criatures és necessari. El tema és poder donar-nos l’espai que necessitem per deixar anar allò que realment no és imprescindible, sobretot, si en depèn el benestar i/o la capacitat per ser i estar amorosa, disponible i autèntica.
Així, doncs, en algun punt vaig arribar a la conclusió que la cosa no anava en la direcció del bucle del FER. La vida ens portava l’oportunitat d’apropar-nos a ESTAR. ESTAR no nosaltres i les nostres filles i fills. Mirar-les amb la curiositat, tendresa i parsimònia de les que potser vam ser capaços quan eren nadons. Aquella etapa vital on la percepció del temps quedava tan plenament (i, de vegades, bellament) alterada.
Parlant sobre aquesta forma de mirar, em ve al cap una de les propostes de joc en família, “La càmera oculta”, que apareix al llibre “Criar i Jugar” d’Elisenda Pascual i Martí. Tot i que en aquesta proposta hi ha un objectiu d’autodescobriment, d’observació i de desgranar-nos, sento que aquesta base d’observació de les nostres criatures (ia nosaltres mateixes) des de l’obertura i acceptació, que pot donar simplement ser-hi, és revolucionària i altament recomanada.
Com SER i ESTAR en plena presència?
Sento que hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. Anar al cos, que sempre és aquí i ara, pot ser una bona opció. Fixar-nos en la nostra respiració per connectar-nos. Centreu el tacte en alguna textura agradable. Atendre detalls visuals que potser fa temps que no tenim en comptes. Posar les mans a sobre del cor i sentir la calor. Notar les plantes dels peus a terra i sentir la connexió i arrelament que es pot arribar a crear des d’elles.
Algo importante, sea cual sea la manera de conectarte con tu presencia auténtica, es poder atender qué te pasa cuando dejas de hacer y simplemente estás.
Quins valors emergeixen? Quines creences s’activen? Quines emocions es disparen? Com sento el meu cos? I quan passa tot això, puc continuar amb mi i connectada amb l’altra?
Com en tot, el viatge cap a tu mateixa i cap a la teva part més autèntica és possible transitar-lo de múltiples maneres ia diferents ritmes. El FER potser facilitarà obrir portes. El ESTAR sento que et permetrà distingir quan, com i des d’on traspassar el llindar.
Desitjo que el llindar del 2021 et permeti prendre consciència del ritme de la natura en tu mateixa, en les criatures que t’envolten i en la relació que construïu. Que aquest hivern tan curt que viurem (aquest any serà l’estació més curta de l’any), pugui oferir-te el descans, la lentitud i estar necessaris per renéixer a la primavera.
Per tancar, m’agradaria compartir-te un fragment d’un preciós llibre-art cooperatiu que fa anys que habita a casa meva, “Muses de l’educació VIVA” de la Col·lecció Musas, il·lustrat i autoeditat per Sara Cendán Masip.
“Presents i disponibles, mirant i admirant el seu desplegament i creixement. On van trobant els seus propis recursos i les seves eines, de vegades tan creatives i sorprenents. Creixent i aprenent a posar aquesta mateixa nova Mirada en nosaltres mateixes i en els nostres propis processos. Cuidant-nos i acompanyant-nos” _ Lydia Cuervas
Judit Labernia Reverter
Psicòloga. Psicoterapeuta integradora especialitzada en sexualitat i perinatal. Formadora i facilitadora de grups. Terapeuta Omnia Reiki.
ANOTACIONS
Si la curiositat et mou i encara tens ganes de continuar al núvol, per aprofundir en diversos aspectes dels comentats, aquí tens els enllaços a altres articles publicats per companyes de l’equip:
1 http://www.acompanyamentfamiliar.com/ca/articles/trastorn-per-deficit-de-natura-2
2 http://www.acompanyamentfamiliar.com/ca/articles/el-cuerpo-sacrificio
3 https://www.instagram.com/p/CI1TgZfKDTt/?utm_source=ig_web_copy_link
4http://www.acompanyamentfamiliar.com/ca/articles/com-donar-una-noticia-dolorosa-a-un-infant
