Aprofitant la conjuntura de la nova festivitat el Dia del Petó, m’agradaria obrir una reflexió sobre la tendència adulta de coaccionar les criatures a fer petons. Segur que més d’una vegada t’hauràs trobat amb la típica escena d’una trobada o comiat on, com a ritual social, les persones adultes no apropem i entrem a la profunditat del camp íntim personal per besar-nos. És una imatge quotidiana que podem trobar a qualsevol racó del món en què ens movem. Aquesta convenció establerta –que a més, varia de cultura i les que viatgem no sabem mai si són 2, 3, 4 petons i un encaix de mans–, em porta a la reflexió sobre la importància, o no, de traspassar-la en una edat primerenca a les nostres criatures.
Les que ja em aneu seguint sabreu que sempre emfatitzo la importància del respecte a les necessitats autèntiques de la infància. Aquesta és una etapa on es estableixen la maoria de patrons, comportaments i les bases de la futura personalitat adulta. És un terreny més que fèrtil per treballar amb la prevenció dels possibles abusos i neurosi. Respectar una criatura en el procés de construcció del “jo” i del món que l’envolta, és una bona inversió de futur per prevenir malestars i repressions emocionals.
T’ho il·lustraré amb un exemple molt gràfic:
Imagina’t que, de sobte, aterres en un planeta desconegut on no has estat mai. Les persones que hi viuen tenen l’estrany costum de gratar-se els nassos mútuament cada vegada que es retroben. Tant se val si hi ha mocs, pèls o brutícia. Senzillament s’acosten i es posen a gratar-se el nas per dins i per fora. De sobte, es giren mirant-te i comencen a fer-ho amb tu, reclamant que tu també els rasquis els seus nassos. Com creus que reaccionàries? Què et suposaria aquest acte?
D’una manera molt explícita, aquesta metàfora vol il·lustrar allò que les criatures observen amb els nostres rituals adults. Per a ells no tenen gaire sentit d’entrada possiblement, però si els acostumem de ben petits, probablement s’avindrà a fer-ho si molta queixa.
Realment es tracta d’això? d’acostumar-s’hi? de domesticar?
De totes maneres, i tornant a la importància de la invasió d’aquest espai seu tan personal, acostumar les criatures a oferir la seva intimitat en una edat ben primerenca sense que sorgeixi espontàniament d’ells, pot donar-los a entendre que el contacte proper amb persones conegudes és del tot legítim i acceptat per nosaltres. A això que, d’entrada, potser molts de vosaltres em digueu:
“Clar que sí! Quin és el problema?
Jo ho he fet tota la vida i no estic traumatitzat/da!
Deixeu-me dir-vos que el que pot acabar possibilitant és una desconnexió profunda de la criatura amb els seus límits corporals i la seva frontera de seguretat. I els pot deixar exposats a malentendre possibles acostaments abusius i/o poc saludables per a la seva edat. Digues-me:
Quantes vegades has besuquejat algú que no et venia de gust?
Que no us espanti que les criatures respectades es transformin en éssers inadaptats i antisocials només per tenir cura dels seus límits. Si que és important explicar-los que les persones adultes tenim rituals de salutació, comiat, felicitació, condol, etc. I que normalment, aquests rituals, impliquen un acostament desitjat cap a la persona per a qui sentim afecte i estimació. Els petons són la nostra pràctica adulta, i li podem dir així de clar. Alhora, els hem de preguntar si és la que ells volen escollir, o prefereixen una altra. Barallar-se amb una criatura perquè no vol fer un petó és desconnectar-la de la seva pròpia capacitat per dir “no” davant algú amb qui no vol interaccionar d’una manera tan profunda, encara que aquesta persona siguem nosaltres mimsx. Acompanyar-los a escollir la seva pròpia manera de ritualitzar les trobades, pot generar una dinàmica divertida en què crear estratègies per ser enteses.
Pens animo que, cada vegada que vulguem coaccionar una criatura a fer un petó a qui no vol -ja sigui a través del xantatge, la pressió, el càstig o la seducció-, ens recordem de la imatge de rascar-li el nas pelut a algú sense tenir ganes. Potser és la manera de posar-nos més a la pell!
Petons, abraçades, encaix de mans, picades d’ullet, tombarelles, trepitjar els peus, acariciar els cabells, saludar des de lluny, llençar un petó, colpejar-se cul amb cul, etc. Són tantes les possibilitats i són tan riques les seves ments creatives!
Per què conformar-nos amb allò conegut?
Elisenda Pascual
