La importància de l’enllaç amb el nen intern
És dimarts al matí i la Marta s’aixeca ben aviat. Vol estar llesta abans que el Roc i la Bruna comencin a obrir els ulls per poder atendre amb calma i paciència. Sap, amb l’experiència que li ha donat la criança, que una adulta centrada és clau perquè l’ambient s’impregni de pau.
Dutxa, cafè, respondre algun missatge, ordenar quatre coses i, si queda temps, avançar unes pàgines aquella novel·la tan apassionant que la té frepada. Pau, el seu company, descansa a l’habitació, rascant una estona més de son. Fa torn de nit i no fa gaire que ha tornat de la jornada laboral. També sap que quan els dos petits de la casa s’aixequin, a ell se li haurà acabat la treva durant una estona. Rialles, aventures, i algun límit a temps seran la seva principal ocupació mentre prova de vèncer l’impuls rabiós de tornar al llit.
La vida adulta és així. Les persones, quan en tenim d’altres a càrrec, ens hem de saber organitzar, preveure, planificar. Si ho fem així, generem uns límits ordenats dins dels quals pot transcórrer el més inesperat. Si vivim al caos, l’estructura que com a adultes hem de poder construir, s’esfuma com la boira de tardor i deixem d’aportar claredat i alhora seguretat.
Marta i Pau ho saben de llarg. Massa rebequeries mal gestionades, crits carregats d’impotència, nevera buida un diumenge a la nit, etc. La vida de família que ja fa més de 5 anys que porten els ha estat la mestra més crua i també la més eficaç. Tots dos tenen la família lluny i se saben responsables de cada petit detall. Aquesta rutina ha estat la millor aliada per compenetrar-se en els moments més durs: els ha aportat la solidesa dels que entenen a distància, que es cuiden amb els petits detalls i es fan grans en comú.
Marta ja està llesta. Avui no ha pogut esgarrapar cap segon més per a la seva novel·la de tints prehistòrics. La Bruna ja es queixa al llit i amb un crit encara endormiscat la flama. “Mama!” Se sent des de l’altra punta del passadís. Amb tres passos llargs es planta a l’habitació i s’acosta a donar la benvinguda al nou dia de la seva filla gran. S’estira al seu costat mentre s’estira i es treu la primera lleganya del matí. “Mama, avui menjarem crêppes per esmorzar?” Li deixa anar amb mig ull obert encara. Marta amaga un riure amorós. Com pot ser que cada dia us demani el mateix? Fa gairebé 1 mes ja que van tornar del viatge a França, i des de llavors gairebé cada matí la Bruna li demana això per esmorzar. No us canseu d’insistir! Apunta maneres! – pensa la Marta. La Bruna ja no espera la resposta, fa dues voltes i salta del llit amb l’agilitat de la camussa que salta d’una pedra a l’altra. Amb la sacsejada el Roc es desvetlla, obre els ulls i els creua amb els de la seva mare que encara no ha tingut temps per moure un sol dit.
Els matins així són una reafirmació constant de la joia de la maternitat. Quan els astres conspiren per poder ser-hi al precís instant que els nens obrin els ulls i així retenir les espurnes dels somnis que els han inundat la nit, la Marta se sent custodiant d’un preciós llegat. Cal dir, però, que molts matins no són tant bucòlics i que, més sovint que menys, la manca de temps, de planificació, l’excés de càrregues pesades del dia a dia, afanyo i animen uns ritmes infantils que demanen més pausa. El ritme dels adults no és compatible amb el dels nens. Vivim en una societat que es mou al tempo que marquen la producció i el consum. Time is money babe. I en aquesta melodia de compàs accelerat, els nens han d’encaixar per pertànyer, per poder sentir-se ben mirats; bàsicament perquè no els queda més remei!
T’imagines com seria la nostra vida si deixéssim que un altre ritme ens dibuixés els passos?
Com seria poder reconnectar amb els nostres infants interns i ballar des d’aquí més sovint?
Marta i Pau saben de què parlo. Han hagut de fer caure molts murs de fonaments profunds que venien de lluny; parets gruixudes que els marcaven patrons on l’adult sempre tenia raó; espigons de formigó que no deixaven que l’aigua de les emocions els banyés els peus. El seu camí és com el de moltes altres famílies que, un bon dia, amb decepcions, frustracions, esforços constants i plors amagats, van decidir escoltar més el cor i trobar nous camins per vincular-se amb els seus nens: els interns i els externs.
Poder establir un pont amb el nostre nen intern ens permet parlar un idioma més proper als nostres fills i filles. Si només ens quedem amb la rutina ferotge del dia a dia, correm el risc de ser arrossegades cap a les profunditats d’un patró gris que ens transforma en compradores del temps i constructores d’estàtues rígides i fredes. Com Marta i el Pau, els límits adults i rutinaris ens han de poder orientar cap a una estructura necessària i flexible; seria el paral·lelisme zen del famós “be water my friend”; poder fluir sense perdre de vista cap a on anem. Aquesta adreça serveix de far i guia als nostres fills i filles; els orienta a la tempesta i els obre la possibilitat de poder utilitzar aquest recurs en la seva etapa adulta.
La Marta ja és a la cuina amb els dos nens. La Bruna es pela una mandarina i el Roc passeja per l’espai i intenta pujar a la torre d’aprenentatge per acostar-se a la seva germana gran. Mentre obre la nevera per agafar el tàper preparat per a l’escola, Bruna, cansada que Roc intenti agafar-li la part de la mandarina que ha pelat, allarga la mà i li pica al braç el seu germà. “Per ruc!” – li deixa anar tota enfadada. “Ja comencem”, pensa la Marta. Roc plora i la cerca amb la mirada. “Avui no, si us plau, que hem de sortir d’hora!” Es continua dient internament. Justament avui han de poder ser més puntuals que de costum per poder arribar a la reunió que teniu amb una nova proposta de treball. La il·lusiona moltíssim! Fa tant de temps que no s’ha dedicat a ella mateixa en la feina que no vol deixar passar aquesta oportunitat de col·laborar en aquest projecte tan interessant. Tanca la nevera sense els tàpers i s’acosta a mediar aquest conflicte. Fa gairebé tres anys que té dos nens i no li ha estat gens fàcil sostenir el nou format familiar a l’inici. Sí, l’amor es multiplica ….. però els braços es divideixen! Han après tots dos, i ara tot és menys muntanya.
Bruna no vol saber res de parlar amb Roc i explicar-li amb paraules -i no amb cops- que no vol que li mengi la mandarina que, gelosa, es reserva per a ella. I Roc, emfatitza el dolor que li provoca que la seva germana, la nena dels seus ulls, la segueixi rebutjant de manera tant brusca de vegades. Marta ho intenta, s’ajup, parla amb calma, però no pot evitar que les presses li tenyeixin el discurs i acabin impregnant la seva respiració. Buna ho nota, marxa corrent i Roc plora més fort. Amb tot aquest desgavell Pau no sap si posar-se un tercer coixí a sobre del cap per esmorteir la dutxa de realitat, o aixecar-se a donar un cop de mà a la família. Els matins en són i les nits són seves. Així ho han organitzat, encara que la complicitat i l’estima alteren els acords en benefici del conjunt.
Pau surt de l’habitació per topar amb una Bruna veloç com el vent. El cop és lleu, però se sent atrapada a la seva fugida i decideix que el plor pot apaivagar la conseqüència. Plors, més plors, mocs, crits, rebequeries justificades -de petits i els grans! -; i el matí bucòlic transformat en un tsunami amb olor de mandarina.
La Marta arriba amb Roc al coll i es troben les quatre al passadís. Els adults es miren i en aquest fugaç instant tota l’arsenal de solucions s’activa. Tenen dos objectius inamovibles, diferents i alhora compatibles: un tornar al llit, i l’altre va sortir puntual de casa. L’estat de la qüestió és com assolir-los de manera coherent amb els seus principis. Aquells mil·lisegons de pupil·les dilatades són suficients per comprendre quin camí han de seguir. Pau s’asseu a terra encara adormit, i amb un tacte amorós abraça Bruna mentre li xiuxiueja a l’orella el mantra que ella anhela escoltar: “Bon dia preciosa.T’estimo moltíssim”. Bruna afluixa d’una manera imperceptible als ulls poc entrenats. “Sembla que avui anaves molt ràpid pel passadís i has ensopegat amb un gegant adormit!” El riure que dibuixa als llavis mentre pronuncia les paraules és suficient perquè el missatge s’agrada endolcir. Quantes vegades li hauria agradat sentir aquesta brisa quan eres petit; captar aquest amor en forma de paraules, de carícies, de presència. Les presses són males aliades quan el que es vol construir ha de ser ferm i perenne. A casa seva massa i el negoci familiar no permetia fer-ho diferent. que només aquesta part li sap aportar. Bruna plora una estona més sabent que es queda amb pau. A casa seva massa i el negoci familiar no permetia fer-ho diferent. A Pau, revisar la seva història personal, l’ha ajudat a comprendre que hi ha una altra manera d’acompanyar els infants i – connectant amb el seu nen intern – ha après a deixar que aquest li parli i prengui la iniciativa en situacions que requereixen una atenció especial que només aquesta part li sap aportar. La Bruna plora una estona més sabent que es queda amb pau.
Marta abraça fort Roc i recorda les estrebades de cabell que li deixava anar al seu germà petit. Mai ningú no li va creure i se li va quedar el “ploró” de la família. Ella era massa bona per poder fer alguna cosa dolenta, li deien. Els plors de Roc la tornen al passadís i al contacte fred de trepitjar un terra d’hivern sense sabatilles. Si, potser el Roc exagera una mica, pensa, i què? – es truca a l’instant. Ha après a llegir que com més plor, més dosis d’amor i afecte, encara que l’expressió del dolor o l’enuig sigui desmesurada per la situació viscuda. Realment, qui és ella per decidir la magnitud de la tragèdia? – es va preguntar més duna vegada. Cada nen busca la seva cura per un camí concret, i és responsabilitat dels adults que puguem recordar el llenguatge de les necessitats primàries per curar les ferides –físiques i emocionals– que sovint vénen expressades de maneres molt complexes. Marta sap que hi ha una part seva que comprèn Roc, que li recorda constantment el camí de l’amor i de la calma, de la mirada neta i present, de les abraçades amb aroma de demà. Roc afluixa i agafa la mà de la seva nena interna. Inconscientment agraeixen la trobada mútuament.
Poder relacionar-nos amb els nens des d’aquesta part nostra tant sàvia, ens torna als orígens i possibilita que la distància que es genera – de manera inevitable – amb elles i ells, sigui només fruit del coneixement que, com a persones adultes, hem anat construint al llarg del nostre camí vital. Retrobar la innocència dels nostres nens interns és una gran eina per poder mirar els nostres fills i filles com a persones, eludint el missatge limitant que nosaltres som superiors. Quan dos nens es donen la mà i es miren als ulls, l’amor es transforma en màgia i juntes, detenen el món.
Elisenda Pascual
