Quantes vegades has pensat a fugir de la teva relació?
I si la persona amb qui somni m’està esperant?
La relació de parella és un dels desafiaments més grans amb què ens trobarem al llarg de la nostra Vida. Hi ha moltes mirades que, actualment, es qüestionen els models establerts i posen en dubte la seva validesa, ja sigui com a format pràctic, o com a dinàmica de realització individual.
Més enllà de preservar, o no, la monogàmia, la família nuclear i el model mainstream imperant, el que m’agradaria posar damunt la taula amb aquestes línies és tot allò que ens passa quan ens obrim a compartir en un vincle profund.
Mirar una altra persona a través dels nostres ulls, té una implicació molt interessant en la manera com conceptualitzem allò que veiem; quan et miro a través meu, allò que veig, la major part de les vegades, té més a veure amb mi que amb tu. La meva mirada -les ulleres que vist quan t’observo- parlen de la meva manera de llegir la Vida, les emocions, els moviments corporals, les relacions, etc. Comprendre que el que veig en tu sóc jo, és un moviment necessari per poder sostenir allò que lx otrx ens torna com a reflex del que projecte.
Comprendre que qui tinc davant – en un context d’obertura sincera i profunda- actua com a mirall on reflectir les meves profunditats i estructures internes, m’aporta un espai de sinceritat on poder recollir allò que m’incomoda i m’inquieta; acceptar que la imatge que em torna és una oportunitat de descobrir-me a través de lx otrx.
Les relacions de parella -sempre que estiguin establertes en un context d’una mínima implicació emocional- en tant que espais d’obertura personal fan emergeixen la memòria arcaica del nostre primer vincle: la història infantil amb la mare i/o el pare.
Què vaig rebre? Com?
Qui m’ho donava?
¿S’esperava alguna cosa de mi per ser mereixedor d’amor?
La manera com hem après a rebre amor, mirada, vincle i presència es posa de manifest quan tornem a establir un espai de comunió amb una altra persona. Les vivències no resoltes de la nostra relació matern/patern-filial floreixen a l’enllaç de parella i, sovint, en no trobar a lx otrx el que seguim esperant que vingui de fora, tornem a reaccionar tal com ho vam aprendre a fer en la nostra etapa infantil: ens enfadem, ens protegim, ens escapen, ens tornem. Cada persona pot arribar a descobrir quin és el comportament intern que vertebra el seu esquelet de supervivència.
Obrir-te a rebre aquesta imatge que et torna l’altra persona és aventurar-te a créixer, a reconquerir el teu espai de Vida, a reescriure el teu mereixement d’amor i respecte pel sol fet d’existir. La parella es torna, des d’aquest espai de maduresa, un entorn segur on es pot transformar i abraçar el nostre camí.
Elisenda Pascual
