Les persones tenim aquesta meravellosa capacitat humana d’assumir situacions límit amb flexibilitat i saber-hi sobreposar. De totes maneres, no totes les persones tenen el mateix grau d’afany de superació, ni la mateixa il·lusió per poder projectar un futur amb esperança i abundància. Aquest fenomen anomenat resiliència ha donat molt de què parlar en els darrers temps i és sabut que depèn del tipus d’ambient en què les persones ens hem desenvolupat.
És a les primeres etapes del desenvolupament humà on es forgen les bases per al desenvolupament psíquic adult. D’aquesta manera veiem com n’és d’important que els nens i nenes desenvolupin una bona intel·ligència emocional, més enllà de la cognitiva, relacional, motriu, musical, etc. Una gestió de les seves emocions els possibilitarà més creatius davant la Vida mateixa i desenvolupar una major capacitat resilient, i això comença per la gestió de les emocions en el si familiar.
com em relaciono amb les meves emocions? em permeto expressar de manera sana el que sento? hi ha algunes emocions “prohibides” a casa meva?
Totes aquestes són preguntes que ens hauríem de fer i aclarir abans de començar amb la interacció persona a persona.
Per als nens i nenes, les persones adultes som exemple i model en el seu desenvolupament d’habilitats, i sota el meu criteri és bàsic que sapiguem identificar què projectem a cada moment, quins són els nostres introjectes i identificar d’on ve aquest concepte, prohibició o idea fixada, saber si realment creiem en això i poder triar conscientment quedar-nos-ho. Com més conscients siguem de la nostra influència en les altres persones, de com acabem veient en els altres allò propi que projectem, més lliures de càrrega estarem en la nostra interacció amb l’entorn i estarem oberts a percebre un món molt més amorós.
”Obrir la mirada a l’acceptació de com som és obrir-se a prendre la Vida tal com és, tal com ve, amb reconeixement i agraïment del viscut”
Permetre als nens i nenes ser ells mateixos és el gran repte dels qui advoquem per una educació respectuosa. I sabem que això passa per conèixer-nos a nosaltres mateixos en profunditat per així poder identificar de quin color són les ulleres amb què mirem el món en cada instant. És així, en aquestes condicions d’acceptació i consciència, com els nens i nenes poden explorar i ser acompanyats en el camí de desenvolupar les seves habilitats emocionals.
La resiliència és la capacitat per afrontar l’adversitat i aconseguir adaptar-se bé davant de les tragèdies, els traumes, les amenaces o l’estrès sever que la Vida pot comportar. És important que els nens i nenes, ja des d’edats primerenques, tinguin vinculacions afectives que els aportin seguretat, que puguin trobar el sentit de la Vida, que descobreixin les seves pròpies capacitats, explorin la manera de relacionar-se amb els altres i trobin un entorn segur on poder potenciar-se. Tots aquests factors contribueixen a la formació d’una autoconcepte i una auto en els cicles de la Vida, eines indispensables per aconseguir una actitud resilient durant el seu desenvolupament maduratiu.
Com podem contribuir les persones adultes a construir aquest procés?
Des del meu punt de vista, aquests tres atributs del JO tenen una correlació directa amb tres dels quatre pilars del desenvolupament òptim de l’ésser humà que són necessaris per a tothom a les seves edats primeres: seguretat, reconeixement i vinculació, autonomia.
JO TINC: des de la seva concepció i fins que és capaç de valdre’s per si mateixa, la persona necessita sentir-se segura i protegida. La protecció per part de les persones adultes possibilita un espai de contenció i suport per sentir-nos relaxades en el procés de viure; són els adults els qui guarden per la nostra seguretat, els que ens abracen amb la intenció d’establir un vincle proper, segur i necessari per a la supervivència, ja que si no existís aquest instint d’aferrament, moriríem per marasme. La seguretat permet al nen/a estar obert/a a la Vida, amb la tranquil·litat que la seva supervivència està coberta per algú que sap sustentar-la. És així quan la creativitat aflora en tota la seva esplendor, ja que l’activitat cerebral no es veu ocupada per un arousal activat constantment en pro de sobreviure. El nen/a es veu ofrendat del seu màxim potencial de Vida per crear i explorar allò que al que el seu desig us convida.
“L’enllaç humà és una necessitat essencial de l’ésser humà”
JO SÓC/ESTIC: l’autoconcepte és fonamental en la construcció de la pròpia identitat com a persones, i contribueix de gran manera a l’elaboració de la nostra autoestima. És per això que els nens i nenes necessiten ser reconeguts i sentir-se vinculats a persones amoroses que els prenguin, els acceptin i els mirin pel que són. Si això no es dóna en el seu entorn, els nens i nenes inicien una escalada per ser vistos, observats per les persones adultes, i és aquí on es generen les arxiconegudes cridades d’atenció. És bàsic remarcar la importància que té la mirada de l’adult@, com mirem els nens i nenes, què els transmetem, si som capaços d’irradiar una mirada neutra i amorosa; o si per contra tenim prejudicis i concepcions fixes i dogmàtiques del món que ens envolta i així els ho transmetem.
“Com més obertes estiguem a deixar-nos sorprendre per la capacitat dels nens i nenes en categoritzar tot el que els envolta, i com més capaços siguem de tenir aquesta mirada i aquesta escolta amorosa i activa que els reconeix com a persones íntegres, més ells se sentiran reconeguts per les persones adultes que els envolten i no hauran de perdre la de vegades a costa de deixar de ser el que realment són, per acabar sent allò que els i les adultes acatem i aplaudim.”
JO PUC: els nens i nenes marquen el seu propi ritme de desenvolupament. Tot i que el paràmetre de l’edat es correlaciona sovint amb canvis d’etapa, hi ha processos de vida que, segons el nen, poden dilatar-se a l’espai. El concepte dautonomia genera molta controvèrsia. Des d’Acompanyament Familiar, creiem que un nen desenvolupa la seva autonomia quan se li respecten els seus propis ritmes en el seu procés de Vida; quan no hi ha un des impost des dels adults perquè assoleixi cap objectiu, sinó que s’acullen i es dóna espai als seus propis desitjos, alhora que es possibilita l’entorn físic perquè puguin realitzar-los.
“Si partim de la base que els éssers humans som autopoiètics -ens fem i ens regulem a nosaltres mateixos- llavors hem de confiar que els nens i nenes que tinguin un entorn de criança amorós, respectuós i sa, expressaran el seu desig en cada moment, cultivant així el seu estat d’autonomia.”
Centrar-nos en les seves habilitats i en les seves capacitats, en lloc d’assenyalar les seves mancances o defectes (que també caldria analitzar quins ulls estem usant per definir-los de tal manera) aporta confiança i satisfacció en si mateixos. Si aconseguim, com a adults, proveir d’un entorn físic i humà favorable per al seu desenvolupament, estarem possibilitant la fixació d’estratègies resilients per a la resta de la seva vida.
