La Vida neix al si d’un límit, sense el qual no es donarien les condicions necessàries perquè el miracle de la Creació tingués lloc: el sac amniòtic. Aquesta membrana que conté el fetus i es forma entre el 8è i 9è dia de gestació possibilita -si no hi ha alteracions que l’obstaculitzin- que existim i que ens desenvolupem plenament fins al dia del nostre naixement. Podem dir, doncs, que sense la presència d’aquest límit físic la vida no tindria lloc. Ara bé, arriba un moment en què aquest límit ens impedeix de seguir el nostre procés d’evolució natural; ens sentim constretes i amb necessitat de més espai, i és aleshores quan decidim trencar-lo, transgredir-lo, per poder anar més enllà d’aquesta barrera natural i aventurar-nos en allò desconegut. Trenquem el sac amniòtic i ens disposem a néixer, a travessar el canal de part amb la convicció instintiva que a l’altra banda ens esperen unes mans fermes i segures que ens sosteniran i donaran un coixí emocional en la culminació del nostre trànsit.
La importància d’aquesta primera presa de contacte amb els límits és crucial per al desenvolupament del nadó que neix al món. La consciència dels naixements respectats possibilita que entrem en aquest món amb un contacte sa amb els límits i amb la nostra capacitat per sostenir-los i transgredir-los. En el seu procés de desenvolupament aquests nens hauran de bregar constantment amb situacions que posen a prova aquesta interrelació amb el seu entorn. Aquestes barreres -tant físiques com emocionals- que els envolten és important que serveixin per tal de sostenir i contenir el seu procés maduratiu des de l’amor i el respecte. Seguint amb el procés de naixement, com se sentiria un nadó que no és acollit amb amor per unes mans desitjoses del contacte després de tot l’esforç de creuar el canal vaginal? Néixer, com morir, són dos actes de lliurament absolut i de confiança amb la Vida: el primer perquè l’aconsegueix, i el segon perquè l’honra i l’acomiada. En totes dues situacions hi ha un Sí, un acte sublim de prendre el gaudi de sentir-se embriagat per l’existència. Quan aquest nadó es rendeix en esdevenir i trenca amb el límit que el contenia, confia que un altre el sostenirà i el contindrà.
¿ Com puc transmetre aquesta sensació de seguretat al meu fill? Quan sé que és el moment de posar un límit? Com ho puc fer per no sentir que estic constantment interrompent els seus desitjos i creativitat?
Hi ha diverses coses a tenir en compte en el procés de posar límits als nens. A continuació exposaré les principals consignes perquè el procés sigui enriquidor i constructiu per a totes les parts:
· Amor. Quan un nen està connectat amb el seu desig, és a l’“aquí i ara”, sobretot en etapes inicials del desenvolupament quan la percepció del temps és infinita, és a dir, estan en l’estat de present perpetu. Com podem, en aquest estat tan autèntic, posa límits sense por de castrar la seva espontaneïtat? Des de la meva experiència, allò que possibilita limitar des de l’amor és l’acceptació d’aquest desig genuí que neix al nen. El poder acollir la seva necessitat com una cosa necessària, sa, sincera i desitjada sense culpabilitzar, sense jutjar i sense transmetre que això no és bo. Quan ens obrim a observar aquesta part tan primigènia d’aquests nens i acceptar-lo amb la mirada, els estem transmetent que no hi ha cap problema en ell/ella, que reconeixem aquest desig que està expressant, alhora que, com a adults, limitem el lloc o manera d’expressar-ho en pro del benestar i la seguretat tant d’ell/ella, del seu entorn i del seu entorn. Per exemple: si el teu fill sucumbeix a un estat d’enuig i es posa a cridar-te, en lloc de arrufar les celles i enviar-les callar, podem baixar a la seva altura i mirant-los als ulls dir-li “veig que estàs enfadatx i que tens ganes de cridar” – i després d’una pausa de reconeixement sincer de “la seva sincera”. vols cridar, podem sortir al jardí/balcó/una altra habitació/etc.” És possible que aquest nen segueixi cridant, perquè el seu desig és tan fort i viu tant en el present que li costa processar el límit (sobretot les primeres vegades que es posa d’aquesta manera). La perseverança i la paciència són dues aliades imprescindibles en tot el procés de posar límits des de l’amor. Ajuda molt la tècnica del disc ratllat: anar repetint el límit amb la màxima neutralitat possible fins que integri aquest i l’alternativa que li donem.
· Respecte. Per introduir aquest punt cal abans introduir un concepte bàsic per poder limitar els nostres fills amb respecte: la sinceritat amb nosaltres mateixos com a persones adultes. Només si som capaços de girar la mirada cap al nostre interior i preguntar-nos d’on surt la necessitat de posar el límit (sigui quin sigui), podrem llavors passar a formular-nos la pregunta següent: ajudarà al desenvolupament i seguretat del meu fill aquest límit? o ho estic posant des de les meves pors o la meva desconfiança en el seu procés? estic limitant l’expressió d’un desig per por de no poder sostenir les conseqüències que se’n derivaran? estic actuant des de la meva comoditat adulta? Aquestes i més preguntes són les que ens fem quan connectem amb el respecte cap a ells. No hi ha respostes encertades i respostes errònies. No hi ha una recepta exacta per seguir per poder ser una bona mare i un bon pare. La clau és aquesta auto-sinceritat i la flexibilitat de permetre’ns actuar des d’on nosaltres sentim més poder: hi haurà dies en què estic cansada/moguda/trist i no puc sostenir certes expressions del meu fill. Acceptar aquests moments és també ensenyar-los als nostres fills que les persones passem per estats diversos en el nostre viure. Reconèixer el nostre moment i fer-ho propi ajuda a poder posar el límit des de nosaltres mateixes dient “avui estic cansada/trist/etc, i no puc sostenir això que està passant. Per poder cuidar-te i cuidar-me com m’agrada, et poso aquest límit per no acabar desbordada i que les conseqüències siguin nefastes per a tots”. Encara que aquí ho expressi amb un llenguatge adult, podem trobar la manera de transmetre’l de la forma més comprensible possible per als nostres fills, un cop haguem pogut dir-nos això a nosaltres mateixes, als nostres nens interns, i estiguem en pau per poder limitar els nostres fills sense carregar-lo amb el que és nostre.
Imatge: el blog de marci (marzanmarci.blogspot.com)
Poder aturar-nos un moment i mirar cap a l’interior del nostre Ser pot obrir portes a patrons inconscients que modelen la nostra actitud: quefers heretats del nostre sistema familiar, de la nostra cultura, sustentats per la moral que ens ha estat administrada en petites o grans dosis al llarg del nostre propi desenvolupament, etc. Obrir-se a mirar dins d’unx mismx és obrir-se a veure allò que la nostra caixa de Pandora guarda; és obrir-se a trobar una manera nova d’actuar, fins i tot de sentir i de pensar.
· Cada “no”, necessita un “si”.Quan davant d’una acció dels nostres fills posem un límit per a assegurar una persona, un espai o ells mateixos, és bàsic que per no tallar aquesta energia que s’estava mobilitzant, donem una opció més respectuosa per a veure-la, però si la vostra llar no és possible. hijx mostra un fervent desig de fer-ho, és adequat posar el límit de “no”, encara que aquesta energia creativa i expressiva que es manifestava, necessitarà ser reconduïda cap a un altre lloc: per exemple, posant un paper a la paret on poder dibuixar, o tenir una paret pintada amb pintura de pissarra on es pugui dibuixar amb guixos de colors. nens i nenes mostrant-los trossos de paret on si poden pintar i d’altres no. donem a entendre que no hi ha res de dolent-hi, simplement hi ha llocs més adequats o permesos que altres per dur-la a terme.
· 3 premisses a tenir en compte: no danyar-se a si mateixes, no danyar una altra persona i no danyar el seu entorn. Per posar límits clars i concisos, és important tenir clar quines coses estan permeses i quines coses no ho estan; o com derivarem els desitjos/conductes/expressions/etc. que limitem perquè aquest desig no es quedi retingut i sense expressar-se, però que surti de la manera sana per a tothom. És com un full de ruta que ens facilitarà posar límits en els moments de més cansament o càrrega emocional. Si viviu en parella, comunitat o compartiu espais amb més persones, us suggereixo que organitzeu una petita reunió per debatre els límits d’aquests llocs comuns. Si els teus fills estan en un estat de desenvolupament adequat, pots integrar-los a la presa de decisions, tenint molt clar quines són les línies vermelles, és a dir, quins temes estan oberts a decisions infantils/adolescents, ia partir de quin punt les decisions són exclusivament adultes. Això ajuda a posar ordre dins del sistema en què visquis, alhora que integra tots els membres a ser partícips dels límits que regiran el seu espai. Els nens a partir de 4 anys comencen a entendre quines implicacions té la transacció que es dóna a l’establiment de pactes. L’edat, com sempre, és aproximada, i depèn de l’estat de desenvolupament d’aquests nens, de les dinàmiques familiars que ha viscut, de la manera com ha estat acompanyat amb els límits, etc. En la meva experiència i com anuncia l’encapçalament d’aquest apartat, hi ha tres pilars bàsics sobre els quals desenvolupo tota la resta de límits: respecte cap a unx mismx, respecte pels altres, i respecte pel meu entorn. T’invito que trobis el teu propi llistat, tenint en compte que una certa dosi de flexibilitat és necessària per adaptar tots aquests límits al dia a dia, als canvis constants ia la quotidianitat fluctuant.
Ajustar-se a la dinàmica de posar límits des de l’Amor i el Respecte és un procés que requereix autoobservació, autoempatia, autocuidat, etc., és a dir, d’una mirada ben profunda i sincera cap al nostre interior. A la base del nostre judici i acompanyament cap als nostres fills és on jeu els nostres nens interns; l’única manera de connectar amb ells des de l’amor i el respecte és respectant-los, mimàndols i bressolats, donant-li el seu lloc i reconeixent les seves ferides.
És un viatge intens i meravellós, un camí que ens apropa -a cada pas que fem- a aquest punt tou de trobada entre adults i nens, aquest lloc on la transacció i la interacció nodreixen i enforteixen els nostres vincles i les nostres pròpies individualitats.
