*A diferència de la majoria de les meves publicacions, l’article previ al post que et comparteixo no està penjat en català. Si vols que t’ho enviï, fes-m’ho saber: elisenda@acompanyamentfamiliar.com
El gènere és un constructe social i cultural. Quan confonem gènere amb fenotip (conjunt de caràcters visibles que un organisme presenta com a resultat de la interacció entre el seu genotip i l’ambient) estem postergant un món sexista per als nostres infants i per a nosaltres mateixos com a persones adultes.
Naixem amb un cos particular, propi, únic i diferent de la resta de cossos. Com pot ser que en funció de tanta variabilitat orgànica ens agrupem, de manera reduccionista -al meu entendre-, en tan sols dos tipus de gèneres? I és aquest tall sexista, el que crea ambigüitat en cossos amb una definició no ortodoxa, amb el consequent patiment i malestar de l’emocionalitat de les persones que ho viuen.
Sabeu que hi ha països on s’accepta de forma natural i fins i tot reconeguda, l’existència de persones que agrupen característiques masculines i femenines, i que no són classificables com a home o dona: és el tercer gènere. Així, cultures indígenes com algunes tribus d’indis nord-americans (reconeixen les figures “dos esperits”, que acostumen a tenir el rol de sanador i endevins), a l’Índia hi ha la figura dels hijra, a Thailàndia els lady boys, etc.
A la nostra cultura, o ets dona o ets home. O et sents femenina o et sents masculina. Sembla que cada persona ha d’escollir o una o l’altra categoria per poder encabir en el sistema cultural al qual pertany, per situar-se socialment i sentir-se definida en el si de la seva cultura. Com diu Focault “per ser reconeguts com a humans, hem de seguir les normes que estableix el gènere”. Però, qui defineix el gènere?
Dins el món de l’acompanyament respectuós, així com posem èmfasi en la manera com parlem als infants, com els posem els límits amb amor i respecte, com els alimentem, com respectem els seus propis processos de Vida, caldria aturar-se a reflexionar fins a quin punt les persones adultes estem “lliures” de tot el condicionament de gènere; fins on som capaços d’obrir la mirada i DES-aprendre tot allò que tenim introjectat per la nostra herència familiar o social (ja no dir la cultural) i sentir no ja que acompanyin nens i nenes, sinó que acompanyem persones amb la possibilitat d’expressar-se des d’un vast amalagama de comportaments, emocions, tendències i estètica, sense
Quin gènere utilitzem a la nostra parla? quins atributs fem servir davant del que classifiquem com a nena? i com a nen? són diferents? són sexistes?
Ens permetem com a persones adultes experimentar amb la nostra manera de definir-nos? sentim que estem limitats per uns atributs que ens venen donats per la nostra definició fenotípica? quines actituds/accions/emocions no em permeto perquè no són acceptades pel tipus de gènere que sento que em defineix?
És un tema complex i llarg. És un bon moment per començar a refelxionar-hi.
Us deixo aquí sota un exemple en primera persona sobre aquest tema tant controvertit. La font és d’un diari electrònic, el Huffington Post.
També recomano fermament la lectura d´un llibre on s´explica, amb claredat, rapidesa i senzillesa, el tema del gènere. “Dibuixant el gènere“, Edicions 96.
Com diu Judith Butler, “el gènere és un ideal que mai no podem aconseguir habitar del tot”.
Com diu Judith Butler, “el gènere és un ideal que mai no podem aconseguir habitar del tot”.
Li vaig tallar els cabells molt curts a la meva filla de tres anys. M’ho havia demanat específicament: “Em pots tallar els cabells com un noi, molt, molt curt?”. Al principi li vaig tallar a bol. Després li vaig tallar més. Al final, em va tornar a demanar que li tallés més, i ja em vaig dir a mi mateixa, “per què estic intentant evitar-ho?”. Així que vaig treure la maquineta.
Per què vaig haver d’esperar que m’ho demanés tres vegades? Perquè aquesta cultura encara és molt binària pel que fa als sexes, i sobretot durant la infància. No sóc immune a la meva cultura, i temia les reaccions dels altres.
Quan estava al cinquè mes del meu primer embaràs, tothom volia saber si seria nen o nena. Quan jo els responia que seria una sorpresa, a ningú no li agradava la meva contestació. “Llavors ningú no sabrà què comprar-li!”. De rosa o de blau? Una nina o un cadellet? Papallones o tractors? Aquestes converses em molestaven molt. Tinc un peu a la melsa, tinc incontinència, i tu m’estàs preguntant si rosa o blau?
Sense ni tan sols saber el sexe del nadó, la gent ja començava a parlar de com són de diferents els nois de les noies. Els nois són tan intrèpids i atrevits. Les noies són tan dolces i atentes. Moltes persones havien passat per la universitat, on segur que en alguna classe els havien explicat els prejudicis socials de gènere. Una mare lesbiana va descriure el seu fill com a “tot noi”. Què vol dir això? No és que tingui en millor estima els gais per la seva definició dels rols noi-noia, però això demostra com són de profundes les percepcions del masculí i el femení en aquesta cultura. < D’on procedeix l’afirmació que els nois i les noies es comporten d’una manera inherent al sexe? Socialitzen de manera diferent i potser utilitzen diferents maneres de relacionar-se, però sobretot quan es fan grans i aquestes expectatives es fan més rígides. Tot i així, aquestes diferències són tan marcades com diuen els pares? La veritat és que molts dels pares que asseguraven que els nois i les noies eren “tan diferents” basaven aquesta suposició en la seva experiència incontrolada de (els seus propis) fills. Les joguines són un clar exemple que els estereotips de gènere comencen a promoure’s des de la més tendra infància. Ja durant el meu embaràs em vaig prometre que a les meves filles els donaria força i als meus fills sensibilitat. Al final, vam tenir dues filles. Quan va néixer la petita, vaig dir al meu marit de broma: “Qui sap? No sabrem el seu veritable sexe fins que ella mateixa ens ho digui”.
No he deixat oberta la qüestió del gènere, com la família canadenca que no va explicar al món el sexe del seu fill, però admiro aquesta actitud i esforç. Vaig intentar deixar oberta la porta a una orientació sexual alternativa. Durant els tres primers anys de vida de la meva filla gran, li deia: “Shea, quan tinguis nuvi o núvia…”, fins que al final, amb quatre anys em va corregir i em va dir: “Mama, em casaré amb un noi, així que ja pots deixar de dir això. No vull casar-me amb una noia”. Perfecte.
Quan la meva filla petita va començar a assenyalar fotos de nens petits ia dir: “Sóc jo”, em va sorprendre. Al principi, la corregia. “Tu ets una nena, però pots fingir ser aquest noi si vols”. Després, després de discutir-ho, vam decidir acceptar-ho. Vam deixar de corregir-la, encara que no vaig canviar els pronoms ni vaig llençar els vestits i els pantalons roses que havia heretat de la seva germana.
Si hi havia algú disposat a tenir un fill transsexual, aquests érem nosaltres. Quan arribés el moment, canviaríem els pronoms. Quan estigués preparada, deixaríem que comencés una teràpia d’hormones. Refinançaríem la casa per pagar-li la cirurgia. Faríem qualsevol cosa per assegurar-nos que la transició fluïa sense problemes.
Per tallar els cabells a Phoebe amb maquineta, vaig utilitzar un tutorial de YouTube. Li vaig deixar més llarga la part de dalt, a l’estil skater. La diferència era sorprenent. Semblava un noi de debò. Després del tall de cabell, vaig sentir una mena de pèrdua en la percepció femenina que tenia de la meva filla. Vaig sentir por de pensar com la tractarien. La meva filla va a una escola de Montessori plena de gent oberta en termes d’empatia i de rebuig cap als estereotips culturals, però d’aquí dos anys aniria a l’escola pública. I aleshores què?
Dit això, estava adorable amb aquell tall de pèl Just el dia següent, es va posar el seu vestit favorit.
Alguns desconeguts feien comentaris com: “I per què porta els cabells tan curts? S’ho ha tallat la seva germana o és que tenia polls?”. Jo encongia les espatlles i responia: “És que ella ho volia així. I a nosaltres ens encanta”. Una persona a la piscina em va preguntar que per què el meu fill portava un banyador de noia. Entenc la curiositat de la gent, però aquest tipus de preguntes anaven en la direcció de: si el teu fill surt de les normes, prepara’t per explicar el perquè.
L’altre dia, quan anàvem amb cotxe, Phoebe ens va dir que ja no volia portar roba de “noies”. Li vaig preguntar quin tipus de roba li agradava i quines samarretes volia portar.
“Les de noi”.
“Com és una samarreta de noi?”.
“Blau. Negra. Amb cotxes, o dinosaures o taurons”.
“Així que vols una samarreta amb cotxes o dinosaures. O fins i tot amb un tauró!”.
“Sí, una blava!”.
Aquella setmana vam anar a una botiga de segona mà. La roba per a nens i nenes era al mateix prestatge. Va agafar una samarreta marró i una altra grisa que portava escrit 1965 Mustang en vermell, i uns pantalons caqui “com els del pare”. No podia estar més feliç.
Què hauria passat si ens haguéssim cregut la idea que els nois i les noies són tan diferents? Com va dir la directora de l’escola de la meva filla: “és més efectiu ressaltar les nostres semblances. En comptes de posar la gent en cantons separats, ens fica a tots a la mateixa comunitat”. També ens va suggerir que quan Phoebe afirmés que és un noi, li diguéssim: “Sí, i tots som humans”. Quina idea tan radical.<I què passaria si en comptes de descriure els nostres fills com a molt xicotet o molt femenina, parléssim de com els agrada fer-se càrrec de les seves responsabilitats? O de com els agrada pintar, nedar i fer pícnics al parc; de les hores que passen banyant-se, del que els encanta conèixer el funcionament de les coses; del que els agrada ser el centre d’atenció, o del temps que es prenen per conèixer algú. En comptes de trillar els mateixos estereotips sobre com són els nois i les noies, podríem parlar sobre el que els nostres fills fan, sobre com es mouen al món. Podríem parlar de com són d’humans, i de com n’és de genial ser-ne partícips.
Traducció de Marina Velasco Serrano
Seguir a Erika Kleinman en Twitter: www.twitter.com/ekleinman
