Com transitar del soroll del dia a la calma de la llar
Últimament penso que se’ns oblida tancar i que vivim en una mena de corrent continu. Crec que tanquem menys del que obrim i que ens abandonem més que ens acollim.
Amb tancar, em refereixo a tancar el dia, l’any, una tasca, un conflicte, un rol, una idea o una relació.
Potser estaràs d’acord amb mi que vivim a l’època de la continuïtat invisible: un temps on s’esborren les fronteres entre la feina i el descans, entre allò públic i allò privat, entre l’allà i l’aquí. Segurament coneixes la sensació d’estar compartint la taula amb la família i, alhora, una part de tu està repassant un correu no enviat o una conversa pendent.
La nostra capacitat de processament sovint queda atrapada en tasques inacabades. I això minva la nostra claredat mental i la qualitat de presència.
El pes biològic dels cicles inacabats
Cada tasca que obrim activa el nostre sistema nerviós simpàtic (l’energia per a l’acció). Si no marquem un final clar, el cervell i el cos no reben el senyal que el “perill” o el “deure” ha passat. És a dir: encara que siguis al sofà, el teu cos pot seguir sentint-se com si estigués en una reunió.
Et proposo observar si aquesta activació sostinguda i aquest “soroll de fons” poden ser una teles causes que la frustració del teu fill o filla se’t faci “massa grossa”.A vegades, la nostra reactivitat és fruit d’un sistema saturat per la feina activa en segon pla .
Quan no ens deixem espai per tancar abans d’obrir, les criatures —sensors emocionals fins— ho noten: ens senten a prop, però distants. Malgrat ser-hi, ens troben a faltar.
L’avantsala: l’espai de transició
En aquest encadenament constant de tasques, la calma no apareix i la tensió queda estancada al cos.
Avui et proposo incloure una pausa, un oasi enmig del frenesí de la continuïtat: “l’avantsala”.
Un espai per deixar de barrejar escenaris, per dir-li al cervell que pot deixar anar una tasca i enfocar-se en el present. Un espai per recordar-li al cos que pot afluixar-se.
Per a què ens pot servir l’avantsala?
Primer, per notar que aturar-te és possible. Després,per calmar-te amb petites pràctiques per tornar al cos, sentint-lo com a refugi (una mà al centre del pit, una sèrie de respiracions presents). Recursos senzills que siguin efectius per a tu.
Et pots preguntar: Què m’ajuda a tornar al cos? Potser al principi se’t farà estrany. Però amb el temps es tornarà natural, i el cos, amb la repetició, confiarà que és segur parar i destensar-se.
També pots fer un petit repàs del que sí has fet, del que t’emportes del moment anterior (feina, situació, dia, relació, any…): el que agraeixes i has après a través de la dificultat. Així el cos i el cervell es poden obrir a allò nou.
Per exemple, amb la feina, et poden ajudar petits gestos: dir-te “baixo el ritme, entro a casa” (posar paraules ajuda a deixar anar), apuntar què queda pendent (perquè el cap deixi d’invertir temps en retenir), endreçar l’espai, fer una respiració lenta amb intenció o validar allò aconseguit(ajudant el cos a integrar el final).
També pots crear frases per a la transició, tipus: “Deixo anar fora, em trobo a dins”, “Respiro, destenso, arribo”o “Agraeixo el viscut”.
Potser descobriràs que aturar-te i respirar entre accions no és perdre el temps: és recuperar el timó del teu dia, donar suport al cos perquè es reguli i descarregar tensió abans d’obrir el següent escenari. És, en definitiva, facilitar-te la vida, i permet que la càrrega es vagi descarregant a poc a poc, evitant arribar al punt d’explotar.
Propostes per començar el joc (les adultes primer)
Continuant amb l’exemple de la feina:
- Sintonitza “l’emissora present”: baixa el volum del “canal treball” fins que quedi un murmuri llunyà (no cal apagar-lo del tot perquè encara existeix). Observa l’espai: identifica tres colors o tres sons reals del teu entorn. Això indica al teu sistema que l’escenari ha canviat i que és segur relaxar-se.
- El gest de treure’t els “post-its”: fes el gest físic de treure’t del front i les espatlles els post-its de tasques pendents. Respira deixant anar l’aire amb un sospir i busca un detall que t’ancori al present: un riure, una olor, una llum, o fins i tot tocar amb atenció un objecte que t’agradi.
Si et costa tancar, segurament hi ha una part en tu que demana atenció. Si la ignores, la seva demanda t’acompanya en el que queda de dia i la teva disponibilitat va quedant fragmentada.
Si apareix una emoció o tensió, pots aprofitar per acollir-la. I si se’t fa difícil sostenir el que notes, pots portar la mà amb calidesa on el cos ho necessiti o centrar l’atenció en una part del cos que se senti més tranquil·la (copsant l’amplitud del que passa en tu). I sempre pots demanar companyia i suport si ho necessites.
Anar tancant “pestanyes mentals” ajuda el sistema nerviós a passar de l’estat d’alerta (simpàtic) a l’estat de calma i connexió (parasimpàtic).
Rituals i avantsales amb les criatures
Les avantsales poden ser de molts tipus. Pots incloure rituals sensorials en les rutines amb els teus fills i filles: una cançó per a l’hora de recollir, una espelma per començar el sopar, el canvi de camisa de la feina coma senyal de canvi de rol (dessuadora = temps de joc). Així els donem predictibilitat, i per tant, seguretat.
Les cases que respiren són llars on hi ha espai per tancar i obrir-se a allò nou. Amb “avantsales” fetes de rituals, consciència dels cicles, creativitat, pausa, cura interna, escolta del cos i comunicació que cuida els vincles.
Elisabet Rodríguez Piñero
Psicoterapeuta i Socioantropòloga
