La condicionalitat en l’amor maternofilial ve donada, inicialment, per la figura adulta. L’efecte mirall que els teus fills provoquen en tu mateix de les teves pròpies mancances infantils, repercuteix a transformar l’amor mamífer en alguna cosa condicionada, que va i ve, que es presenta a comptagotes i, sovint, només quan el reflex que et retornen et complau.
Quantes són les mares – i pares! – que es culpabilitzen per no sentir aquella llum daurada que baixa del cel en forma d’acceptació total i absoluta?
T’ho dic… moltíssimisisisisississimxs! I és que atrevir-se a sostenir aquesta imatge incòmoda que ens tornen les criatures sense escapar és complex, molest i requereix perseverança i feina. Tot i que ja diuen que “sarna amb gust no pica” (bé…, “no pica tant”, afegiria jo). I és obvi que revisar les nostres mancances infantils transformades en les nostres limitacions adultes, sempre acostuma a ser un camí que –encara que alliberador– ens confronta amb aquells fils invisibles que ens mouen sense haver-nos adonat abans. Reaccions automàtiques, decisions, accions inconscients i impulsives que, quan abaixem la guàrdia, apareixen, estan relacionades amb allò que ens van donar, allò que prenem i allò que seguim carregant: sigui un buit de carències, o una motxilla plena de pedres.
Quan entrar en aquest camí de revisió personal pren sentit per a tu -sobretot perquè has comprès que el teu canvi beneficiarà els teus fills- les transformacions es donen des d’un lloc de cura i amor; primer cap a tu mateix, com a artífex d’aquesta mutació; en segon lloc, cap a ells, ja que arribeu al punt de comprendre que la majoria dels conflictes es deuen a les nostres incapacitats adultes, internament els eximim de tota culpa i els podem VEURE pel que són: petites criatures necessitades de mirada, afecte i AMOR.
Et van donar tot això quan eres petit? Sents que el teu infant intern està en pau amb tot això?
Segueixes buscant en els teus vincles el que no vas tenir?
Està bé poder respondre’s a aquestes preguntes per saber el que seguim projectant al nostre voltant, sobretot quan es tracta dels nostres fills, ja que l’impacte que provoquem és d’una gran magnitud. Relacionar-nos des d’un lloc no curat repercuteix, sense cap dubte, en la imatge que projectem cap a les nostres criatures i, a banda de donar-los una imatge distorsionada de com ser pare o mare, deixem de veure les seves necessitats autèntiques per oferir-los allò que a nosaltres ens va faltar, o ens va sobrar, caient en conducta.
Entrar dins del mirall és l´únic camí de sortida de les nostres ombres i bloquejos. Oferir-los als nostres nens i nenes interns el que van necessitar i no van tenir, és SANAR la nostra ferida arcaica. Abraçar els nostres dolors amb amor i compassió, és la manera que tenim, com a adults, de transformar en pau, el dolor que comportem des de la nostra infància. La incondicionalitat només es pot donar al si d’una persona adulta que hagi entrat, caminat i tornat d’aquest viatge intern.
T’atreveixes a llançar-te a aquesta aventura que canviarà la teva Vida i la dels teus?
Elisenda Pascual
