Les separacions de parelles amb fills és una realitat cada cop més quotidiana amb què es trobes moltes famílies i que porta associada una gran quantitat d’estrès, dolor i molta preocupació per fer-ho “bé”. Tenir en compte que una ruptura de parella implica una reestructuració familiar és bàsic per gestionar aquesta realitat amb molta més amplitud que les emocions que es mouen per fi d’una història.
Les relacions de parella s’estan transformant a ritmes accelerats, potser d’una manera més ràpida que la que molts de nosaltres podem sostenir encara. I és clar, en canviar el format de parella, canvia totalment el format de família. Portem molts segles on l’estament del matrimoni –i tots els vots associats a aquest– estructura la societat. En els darrers decennis s’està produint una migració d’un sistema més rígid, en què la unió -religiosa- de la parella t’acreditava per a una sèrie de preceptes i fites socialment establertes, cap a un sistema més làbil. Si és bo o dolent no és motiu d’aquest article, allò que si m’agradaria poder expressar és el que genera tota aquesta transformació per als qui la viuen diàriament.
Com puc separar-me amb el mínim de dolor possible?
Voler evitar el dolor, sovint, ens ancora en el patiment. És a dir, qualsevol separació porta un dolor implícit pel final, per l’adéu, per la separació, per l’absència, pel buit, per l’enllaç interromput. I això ens ho hem de poder permetre, respirar i, en la mesura del possible, intentar no fer responsable l’altra persona del que se’ns mou per dins. Des de la mirada sistèmica qualsevol vincle –i el de parella és un dels més importants– té un component actiu de les persones que el conformen. Això vol dir que no podem responsabilitzar únicament l’altra persona del que ens toca viure en una ruptura. Analitzar quina contribució vam tenir com a parella a aquest desenllaç ens connecta amb el poder de transformar, aprendre i resoldre amb èxit allò que ens molesta o debilita.
Per a les criatures, el dolor és una necessitat que cal poder sostenir i abraçar. Evitar-los el dolor, novament, pot portar conseqüències nefastes per al seu benestar emocional. És totalment normal que els nens no vulguin que us separeix, que els faci mal, que plorin, que us ho supliquin… Sé que és difícil, que fa mal i trenca l’ànima. I alhora, que important és sostenir el que se’ls mou, permetre-s’ho, explicar-los que tenir dolor és sa, que vosaltres també ho teniu però que estareu allà per acompanyar-los en el que els passi, per abraçar-los quan els tremoli el món, per besar-los quan plorin, etc.
Vincular-vos des d’aquest dolor de transformació ens ajuda a no témer-lo, a saber que el podem viure i que passarà. Ignorar-lo, despistar-los, amagar-lo, etc.
Què necessiten els fills davant una separació?
Quan el sistema familiar es transforma i la parella deixa de compartir afecte íntim, és important comprendre que aquest canvi afecta els fills pel simple fet d’implicar una reestructuració del seu “territori” conegut. Per minimitzar l’efecte de tsunami que algunes separacions més traumàtiques o difícils porten implícit, és fonamental prioritzar el benestar de les criatures als nostres propis dolors, que per això som adults i hem de poder gestionar les nostres emocions davant d’ells.
Comprendre que els teus fills necessiten sentir la unió dels seus mapadres dins del seu cor ens obre la mirada per permetre que aquesta part de la meva exparella que és dins seu sigui igualment validada, reconeguda, mirada i estimada com la teva. Tant si biològicament són fills teus com si no, l’epigenètica -aquest espai que envolta la seva vida i del qual en formes part com a protagonista- té un gran pes en el seu desenvolupament humà. Així que, si has mapaternat una criatura i es dóna una separació, aquest rol teu que està implícit en el seu cor, en el seu cos i en la seva psique, cal anar amb compte de la mateixa manera que necessites honrar i cuidar la part del teu ex.
Les criatures agraeixen no haver de prescindir d’una de les dues meitats quan estan davant d’un dels mapadres. Castrar aquesta part de lx otrx és afeblir-los i dividir-los el seu poder i la seva essència total.
Quan miris els teus fills honrant i agraint a l’altra persona que va fer possible aquest acte miraculós de la Vida que tens davant, possibilitaràs que ells habitin la seva plenitud. No cal que el vulguis com a parella, però si és imprescindible que li donis aquest lloc de mare o pare. Que validis la seva presència a la vida dels teus fills, més enllà del que puguis recriminar-lo com a parella, o com a mare o pare no present, permet que les criatures sentin que la seva existència té un sentit, que aquestes dues informacions -tant genètiques com sistèmiques- que els conformen, són vistes i tenen valor.
Aquí tens l’enllaç al vídeo del directe en què vaig compartir una mica més sobre com acompanyar les emocions a la criança quan la parella se separa.
Et veig aviat i feliç criança,
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d’Acompanyament Familiar
