Una de les coses que acostuma a generar més debat a la criança respectuosa és acotar el camp de decisió de les criatures quan les acompanyem. Saber què és ordenat que puguin triar i què no; quan aquest tipus d’eleccions els són sanes o pesen; què pretenem les adultes que acompanyem aquest tipus d’accions, etc.
Són molts els factors que influeixen en aquest acte tan –en aparença- innocu que poder-los anomenar i visibilitzar–, ens permetrà tenir més claredat de les “forces” que actuen sota les eleccions infantils.
en quina etapa del desenvolupament està el meu fill/a?
Cadascuna de les etapes evolutives implica uns èxits, unes conquestes que les persones anem adquirint en el nostre camí de completar el nostre desenvolupament cap a la maduresa. El nostre cos neix format, però el nostre desenvolupament cerebral i cognitiu no es va conformant a mesura que anem passant d’etapa. Com a éssers humans, tenim una zona cerebral –àrea prefrontal– que s’encarrega de la presa de decisions, de valorar pros/contres, de planificar, gestionar i organitzar. Aquesta zona acaba el seu desenvolupament als 21 anys, i és per això que hem de tenir en compte quines capacitats tenen els nostres fills davant diverses situacions.
No hauria de ser el mateix que una criatura de 4 anys esculli a quina escola vol anar, que si el nen o la nena ja en té 10, ja que aquí ha tingut molt més temps d’experiència vital per sospesar opcions, alhora que la força del grup -amigxs- pren un poder rellevant per donar la seva opinió. De totes maneres, és important saber que la decisió final la tenim les adultes, ja que som nosaltres les que col·loquem aquesta estructura i l’hem de sostenir.
què pretenc aconseguir?
Sovint, sota la decisió d’elecció de les nostres criatures, s’amaga una idea de ser pares i/o mares moderns, alliberades i que no volen coartar les seves criatures. Quan parlava de l’autonomia infantil, anomenava dues facetes oposades al concepte sa i equilibrat:
Pseudoautonomia per excés, o sobreprotecció: en aquest cas les famílies no deixem que les criatures prenguin riscos o decisions adequades pel seu moment evolutiu. Així doncs, els castrem la seva expressió de poder sa i, si això es dóna de manera reiterada, doncs acabem generant un missatge d’incapacitat. Per exemple, quan a una nena de 3 anys no us permetem aventurar-vos a explorar l’entorn, a pujar a un arbre, un tobogan, etc. per les nostres pors.
Pseudoautonomia per defecte, o abandó: aquí avancem passos que encara no han estat integrats plenament. Ens succeeix que com a persones adultes podem observar els nostres fills i veure’ls amb una capacitat que encara no tenen o que, per la situació que sigui, han deixat d’exercir. Per exemple, quan un nen de 4 anys té un germanet, pot fer una regressió i entrar en eneuresi nocturna (pipí al llit). Comprendre que necessita reafirmar-se en una etapa anterior per tots els canvis que es donen al seu entorn i no empènyer-lo perquè superi aquesta etapa, és una manera d’exercir salut al moment vital.
estic disposat a sostenir l’elecció del meu fill?
Una altra cosa que hem de tenir en compte quan deixem triar, és si serem capaços de sostenir la decisió que prenguin els nostres fills. Obrir el camp de possibilitats de forma abstracta i sense acotar dues o tres opcions, ens pot portar a situacions tan surrealistes per a la nostra ment adulta que ens descompensin del tot. Recordo una vegada que una família amb qui treballava en acompanyament terapèutic em va explicar que un matí, per tal que la seva filla de 3 anys estigués més contenta -acabava de tenir un germanet i estava força moguda emocionalment- li van permetre triar com volia anar a escola. El pare, pensant que diria amb bici, patinet o cotxe, es va quedar patidifús quan la seva filla li va dir que volia anar amb una barca inflable que tenien al garatge per als dies de platja. Qualsevol intent d’explicar-li que això no era possible no va ser suficient perquè la nena entrés en raó -adulta, és clar- i el que hauria d’haver estat un matí harmoniós, va acabar sent un bon drama per tot arreu.
¿ quina va ser la meva relació amb les decisions a la meva criança?
Una de les preguntes que més us convido a fer-vos com a mapadres és aquella que posa de manifest com va ser la vostra criança en qualsevol dels àmbits de què parlo. En aquest cas, és important saber quin tipus de decisions podies prendre, quines no, i com t’ha afectat tot això. Si no posem damunt la taula la nostra pròpia història, ens serà molt més complicat observar els punts cecs de la nostra criança.
Si de petit no podies escollir ni la quantitat de menjar a ingerir -t’havies d’acabar tot el que et posessin al plat sense preguntar-te-, puc comprendre que decideixis fer tot allò oposat amb les teves criatures. De totes maneres, comprèn que la teva oposició a la teva criança té a veure amb la teva història, no amb la necessitat que tinguin les teves criatures actualment. És per això que hem de prendre consciència d’on partim.
què entenc per llibertat?
El concepte de “llibertat” és molt extens del que m’agradaria parlar en un altre article. De totes maneres, aquí és important recalcar que la llibertat té molts límits, i quan fallem a posar-los d’una manera amorosa i respectuosa, ens polaritzem cap a la castració –si és per excés– o cap al llibertinatge –si és per defecte–. Trobar el punt mitjà en referència a la presa de decisions de les nostres criatures és el gran repte en aquests temps de criança respectuosa, on sovint es tendeix a confondre llibertat amb llibertinatge.
Si et ve de gust compartir una mica més sobre com acompanyar les emocions a la criança, t’espero al DIRECTE del proper DIMECRES (de manera excepcional, ja saps que sempre els faig els dimarts) 12 de juny a les 21h horari de Barcelona.cepcional, ya sabes que siempre los hago los martes) 12 de junio a las 21h horario de Barcelona.
Pots connectar-te a:
FBK: https://www.facebook.com/psicologiarespetuosa
Instagram: @elisendapascualmarti
Quan? DIMECRES 12 DE JUNY a les 21H
Et veig aviat i feliç criança,
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d’Acompanyament Familiar
