Les àvies i els avis a la criança

octubre 29, 2019

“Els teus fills/es t’acosten als teus mapadres”, diu la sistèmica.

I això què vol dir? – em pregunteu molts/es.

Doncs significa diverses coses, perquè com tot a la Vida, no hi ha un únic punt de vista. En aquest article, m’agradaria exposar-te com veig aquest vincle en el meu acompanyament psicoterapèutic amb les famílies.

Venjar: la primera de la qual et vull parlar és la que utilitza la venjança contra els nostres mapadors una vegada tenim fills. Sí, sona dur i la majoria de vegades és inconscient, però existeix.

Fem servir la venjança quan “castigem” els nostres mapadors sense veure els nostres fills; quan per la dificultat de posar-los un límit als adultes, prenem els nens com a moneda de càstig; quan els amenacem de retirar-los el temps compartit, etc.

És cert que hi ha entorns tòxics en què les nostres criatures no han d’estar soles, però en aquest article em refereixo a mecanismes inconscients que fem servir en entorns funcionals, no patològics i sense abusos.

Ignorar: una altra estratègia de relació amb els nostres progenitors pot ser la deliberada -o inconscient- ignorància de la seva presència a les nostres vides. Quantes vegades has anat a visitar-los a l’últim mes? Com de lluny d’ells t’has anat a viure per no haver de suportar-los?

Les àvies i avis sans, de nou, són figures importants per a establir el sentit de comunitat i pertinença sistèmica dels teus fills.

Usar: la tercera forma de relació amb els àvies passa per la funció de fer-los servir per al teu benefici. És obvi que l’estructura de la nostra societat ens impulsa a fer servir el “comodí dels avis” força sovint, i que, en la majoria dels casos, ells estan encantats. Però també és cert que no és la funció d’unx àvia la de criar el seu nétx. He vist moltes vegades criatures que veuen més els avis que els seus propis mapadres. I com aquests fan reals esforços per sostenir un tipus de funcions que ja no els pertanyen i que, per tant, els esgoten.

És important diferenciar quan ens recolzem en ells, de quan realment els estem usant. De nou apareix aquí aquesta actitud infantiloide de creure’ns mereixedors de qualsevol petició que els fem.

Quina vida has triat que et dificulta relacionar-te amb les criatures? Quines responsabilitats col·loques a sobre dels teus mapadres? Pots agrair amb reconeixement genuí aquesta tasca que no els toca?

Revisar: en aquest punt comencem a entreveure que hi ha hàbits en el nostre dia a dia en la criança que hem heretat dels nostres mapadors. Ens adonem que allò que per moments havíem perjurat que no faríem amb les nostres criatures, ens sorgeix espontàniament, sense filtre.

Al llarg de la nostra infància ens hem anat “empassant” a la nostra mare i al nostre pare (de la mateixa manera que els teus fills van incorporant els teus missatges, els teus silencis, les teves accions, etc) i, al llarg de la nostra vida adulta, això que hem integrat va trobant un lloc on expressar-se. Majoritàriament es dóna al si de la parella i de la criança.

Pots observar quins patrons repeteixes? Continues jutjant els teus mapadres per allò que van fer? Et costa tenir una mirada més neutra a la revisió de la teva història personal?

Reparar: un cop arribades a aquest punt, l’últim tipus d’enllaç -i el més exquisit de tots- és aquell que pot abraçar sense rintintins allò viscut, allò heretat: en definitiva, el teu camí personal. Quan som capaços d’acceptar que el que ens ha passat ens ha portat fins aquí, ens ha fet els qui som –òbviament, no sempre ens agrada! – tenim l’oportunitat de dirigir la mirada cap als nostres mapadres i col·locar-los al seu lloc dins nostre.

Les vivències del nostre passat ens fan ser qui som, però tot allò que neguem o no acceptem ens esclavitza d’una manera o altra. Posar-los llum i reparació a aquests vincles ens permet dibuixar una relació més sana amb els nostres progenitorxs.

Quan els mires, sents compassió i acceptació? o per contra preval l’enuig, la crítica i la por?

Tots aquests tipus de conductes i vinculacions són una forma de “apropar-nos” als nostres mapadors. Fixa’t que ja sigui perquè els jutgem, ens enfadem, els fem servir, revisem o reparem, estem establint un vincle de relació amb ells. Alguns són més constructius que altres, però totes són maneres de seguir mirant-los. Et ve de gust que aquesta mirada sigui per al benefici de tots vosaltres?