LA FRUSTRACIÓ INFANTIL

gener 27, 2019

Avui m’agradaria tocar un dels temes, per mi, més importants i centrals en l’acompanyament infantil. Ja m’heu sentit moltes vegades dir com n’és de crucial poder sostenir la frustració de les nostres criatures al llarg del seu desenvolupament, i és que la construcció de la fortalesa davant les adversitats vitals, radica en aquests primers intents infantils de queixa per no obtenir el que els agrada o desitgen.

És coneguda la importància de l‘etapa infantil en el desenvolupament de les persones; en aquests anys tan sensibles, forgem la base de la nostra futura personalitat. Aquesta estructura sobre la qual ens construirem, hauria de ser objecte de mirada, atenció i cura de TOTS els estaments socials i culturals. Queden lluny, però, les polítiques de conciliació, la prioritat a l’enllaç primari i totes aquelles facetes socials que es relacionin amb la cura a la Vida.

La frustración forma parte de nuestra vida. Adquirir las herramientas para gestionarla, debería ser una prioridad de las adultas acompañantes en el acompañamiento del desarrollo infantil extrauternio. Déjame recordarte que en los incios de la Vida fuera del útero, el bebé todavía está en proceso de formación y desarrollo. Es por eso que hablamos del embarazo extrauterino. Éste termina cuando la criatura ya puede ingerir sólido y se desplaza (que no camina) por sus propios medios. El embarazo humano, en sus 18 meses de totalidad, comprende el embarazo intrauterino, y el extrauterino. En ambas fases de esta etapa vital, el bebé no debería experimentar frustraciones que no pueda sostener y que no sean adecuadas con su etapa ocular. En este momento de su evolución, el ser humano es totalmente dependiente de la persona gestante y necesita el contacto con el cuerpo que conoce para sentirse en seguridad (el olor, el latido del corazón, etc.) y obtener el alimento. Fijaros que en esta etapa exterogestante, la gran mayoría de los bebés son obligados a separarse de sus madres debido a las políticas de conciliación. Aunque los bebé se queden con personas suficientemente amorosas, su salud radica en estar en contacto con su madre para terminar de forma óptima su propio desarrollo. Esta primera frustración a la que les sometemos no cuida su bienestar. Es por esto que los bebés sanos deben poder expresarlo con llantos, malestares y agitación, en un principio, para acabar acomodándose al dolor de esta pérdida temprana. La queja reiterada es demasiado desgastante para mantenerla en el tiempo y pronto aprenden a conformarse. Es en estos momentos, cuando puede inscribirse un registro de “conformación” con el dolor por frustración. Al no tener recursos para salir de ello, esas criaturas comprenden que domesticarse es la única forma de sobrevivir. Duro visto así, ¿verdad? Y después nos preguntamos por qué el mundo va como va. Quien diga que la forma como nos criaban no era tan mala y no generaba malestares, es porqué no lee la prensa o mira las noticias. Una mala gestión de la frustración infantil puede generar dolor, trauma y, como veremos ahora, despotismo, narcisismo y egolatría (entre otras muchas patologías).

Quan les criatures acaben el seu embaràs extrauterí, de mica en mica, van prenent confiança en les seves capacitats i, sempre que hagin tingut una sustentació segura en la seva etapa prèvia, tindran ganes de llançar-se a explorar el món (que en aquests primers moments són 3m al voltant de la figura maternant, no us imagineu res més lluny!). En aquesta interacció amb l’entorn, el nadó comença a prendre consciència dels seus moviments i de la gestió que implica poder generar desplaçament. De la mateixa manera que quan era més petit i volia agafar-se el peu, la mà, fer la volta, etc. tot el que implica novetat pot reportar frustració. Abans aquests tipus de problemes naturals, sans i adequats, és important que les persones adultes que acompanyem ens preguntem què és el que ens mou el seu aprenentatge quan els genera malestar.

Ho puc sostenir?

Em sap greu que no surti amb la seva?

Concebo el malestar de la frustració com quelcom a evitar?

És molt important que et preguntis què et passa quan veus la teva criatura frustrar-se perquè no pot aconseguir res que desitja. De veritat, fes-te aquesta pregunta i respon-te amb sinceritat. Et donarà una pista molt gran per adonar-te de les teves reaccions abans aquestes situacions. D’aquesta manera podràs decidir si estaria bé prendre distància o, per contra, prendre proximitat.

Quan parlàvem de l’autonomia infantil ja vaig anunciar certs tipus d’acompanyament que semblen adequats, però que en el fons són “falses autonomies”. Si te’n recordes, hi havia les persones que abans situacions difícils de les seves criatures s’alteraven i no permetien que es prenguessin un temps per frustar-se i descarregar-se, per després, trobar un nou camí de resolució de la dificultat. Era el model sobreprotector. Si el teu fill es vol posar una sabata i no ho aconsegueix, s’enfada, plora i no pot, abans d’intervenir-hi, acompanya la seva emoció. Pots acostar-te, posar-te al seu costat i dir-li una cosa així: “veig que tens ganes de posar-te aquesta sabata i t’està costant”. Sostingues aquesta situació una estona i deixa que el teu fill descarregui la seva frustració. Ni la sabata és dolenta, ni ell és inútil. Està aprenent. És el camí cap a l’autonomia REAL. Si em precipito i intervinc, estic interferint en l’oportunitat coherent i adequada per ensenyar-lo a gestionar-ne la frustració. El seu desig era posar-se la sabata. Deixem que trobeu la manera d’assolir-ho! I si no pot amb això, allà estarem nosaltres, disposats a sostenir el seu malestar i oferint-lo suport si així ens ho demana . Intervenir constantment us farà creure que no té aptituds per a les frustracions adequades (s’està posant una sabata, no li demanes que en fabriqueu una!) i potser establiu la creença interna d’incapacitat. Generarem una persona que estarà buscant constantment algú que li resolgui els problemes, ja sigui a costa de sentir-se inferior, o per sentir que sempre així ha estat, i així ha de ser.

Si per contra les seves incomoditats i frustracions et fan riure, li forces constantment a “espavilar-se solx” i no atens al seu malestar quan ho expressa, estàs ajustant-te a un patró de pseudoautonomia per abandonament. El que se’n deriva, és que el teu fill aprengui que la frustració és una muntanya que cal pujar sempre en solitud i amb dolor. Quan una criatura, de forma reiterada, és col·locada en un lloc no adequat per a ella, genera un patró de rigidesa i fortalesa davant la vida que escombra completament la necessitat d’obertura, recer i suavitat. Recorda que les criatures estan en procés de desenvolupament i hi ha una grandíssima llista de coses que encara no saben fer. Com a persones adultes acompanyants hem de conèixer què és adequat i què no en cada etapa del seu desenvolupament per no acabar col·locant-los en situacions massa carregants. Ensenyar-los que “la vida és dura” quan haurien de sentir que és amorosa, és avançar-se en la seva evolució.